El factor humà i els incendis

Ja he deixat constància en aquest mateix espai comunicatiu de la valoració esperançadorament positiva dels plans en matèria de prevenció d’incendis que la Conselleria de Transició Ecològica ha presentat recentment. Ara he pogut fer una revisió assossegada de l’extens document en power point que es va mostrar en l’acte de presentació i que s’ha penjat en la web de la conselleria. Un altre encert i un detall ben positiu de comunicació i transparència. D’aquesta lectura atenta resulten unes quantes observacions que considere interessants.

El títol que he triat per aquest article fa referència a un esquema que apareix entre les pàgines de la presentació. La imatge representa els factors que influeixen en els incendis i es representen tres ben evidents: el combustible (jo preferisc dir-li vegetació), la meteorologia i la topografia. Però no figura el factor humà!! Sorprèn el descomunal oblit del factor que està darrere del 80% dels incendis forestals que es produeixen, de mitjana, al nostre territori. No és poca cosa.

És com si, parlant del canvi climàtic, destacàrem la influència que poden tindre factors com les erupcions volcàniques, les variacions cícliques de la inclinació de l’eix terrestre i altres influències de caràcter cosmològic referits a moviments relatius de la terra i el sol (factors que tots ells influeixen en aquest canvi climàtic accelerat que estem vivint, com els negacionistes no es cansen de repetir, encara que realment de manera poc important) i ens oblidàrem del factor humà. Justament el més important i què explica majoritàriament el que està passant, i l’únic sobre el que podem actuar de manera directa i immediata. Sobre els incendis podem actuar també sobre la vegetació (ells diuen combustible) modificant-la, però amb la particularitat que eixa vegetació constitueix el bosc que pretenem salvar; per la qual cosa hauríem d’anar molt en compte, i amb respecte, amb el tipus i la intensitat de la modificació que fem d’eixe component essencial que volem preservar perquè el considerem valuós i amenaçat per molts altres factors, quasi tots també de caràcter humà. No vull portar més lluny aquesta comparació, ni magnificar el que representa aquest oblit, però resulta com a mínim molt significatiu (com diria Freud): s’oblida el factor humà.

He d’agrair que s’haja considerat, per fi, el factor humà en l’anàlisi dels incendis forestals del 2020 (encara que siga per minimitzar-lo), especialment per la influència que ha tingut la restricció d’activitats humanes durant la primera onada de la pandèmia del Covid19 (primer estat d’alarma). Almenys al final, i poquet, s’ha considerat. Però convé revisar els arguments que s’han emprat des de la conselleria per a intentar llevar-li importància.

L’informe oficial reconeix que al mes d’abril (afectat plenament per les màximes restriccions) només hi va haver 3 incendis, cosa que representa una fita molt destacable; però argumenta que al mes de gener, sense cap confinament ni pandèmia, n’hi va haver 4, que també són pocs.

Cert, però la diferència es manifesta bé quan comparem aquestes dades amb les xifres mitjanes (dels darrers 10 anys) per cada mes. La mitjana del mes de gener és de 20 incendis; 4, suposa una quinta part. La mitjana per abril és de 30; 3 és la dècima part. Una diferència molt més destacada en abril, encara que les xifres semblen paregudes. Més encara quan mirem sèries històriques més amplies i veiem que és prou normal que gener presente valors baixos. De fet, en el període 1989-2020, és el mes que menys incendis presenta després de desembre i novembre. En aquest període hi han hagut 7 anys amb valors iguals o inferiors al de 2020 i altres 5 anys amb valors lleugerament superiors, però inferiors als 10 incendis. En 1997 només hi es va compotabilitzar un incendi durant aquest mes. Per tant, és un fet remarcable, però que entra dintre d’allò normal.

Però no és el cas d’abril. Mai en l’esmentat període de 32 anys s’ha presentat ni una sola vegada un valor igual o inferior i només un any es va presentar un valor inferior a 10 (8 incendis al 2007). Fins i tot, en 1994 (un any extraordinari, per altres motius), abril va ser el segon mes amb major nombre d’incendis, 108, molt a prop de l’agost. Es pot dir perfectament que el més d’abril de 2020 va ser totalment excepcional; però això no ho podem dir en el cas de gener. Se podrà considerar que és un detall poc important. Pot ser; però tremendament significatiu; com també deia Einstein en relació a les menudes variacions del periheli de Mercuri, que ell va poder explicar.

Per acabar de reblar el tema, tal com jo vaig fer en aquestes mateixes pàgines, l’informe de conselleria també considera el període complet de màximes restriccions per la pandèmia, que va afectar als mesos de març i maig; de manera que es mostren les dades d’aquest dos mesos per concloure que en ells no s’observa una diferencia molt important amb altres anys. Però la comparació està mal feta. S’oblida que les màximes restriccions només van afectar parcialment a aquests mesos; de manera què, si considerem tot el més complet, es difumina l’efecte. El correcte seria considerar només la segona meitat del mes de març (el dia 14 es decreta l’estat d’alarma i l’inici de les mesures, les quals, en la modalitat més estricta, van afectar només als tres primers dies de maig). Després van començar les etapes de la desescalada i ja es van suavitzar paulatinament les restriccions. El correcte, per tant, és considerar el període del 14 de març al 3 de maig; en total 51 dies (quasi dos mesos) que només va comptabilitzar 4 incendis (els 3 d’abril i un únic en la segona quinzena de març, justament el dia 15). Realment, si ho considerem de la manera correcta, l’efecte de les restriccions queda encara més reforçat que si només considerem abril. Tots els incendis de març, excepte un, es van produir abans de les restriccions, com si una imaginaria navalla, tallara en dues mitats el mes de març. Els 3 primers dies de maig, abans que comencen a relaxar-se les mesures, no van tindre cap incendi, els quals comencen a aparèixer immediatament després. Els tècnics de la conselleria haurien pogut fer aquests mateixos càlculs (o comprovar-los, perquè ja figuraven en l’informe que Acció Ecologista-Agró ha presentat a la conselleria) i a més, comparar aquests 51 dies de 2020 amb la mitjana dels deu darrers anys per al mateix període temporal. Com era d’esperar, el resultat és novament impactant; la mitjana dels deu anys, 51 incendis, és més de 10 vegades superior. I si comparem eixos mateixos dies amb la sèrie més llarga d’anys disponible (1989-2019) trobem que la mitjana d’incendis pels mateixos 51 dies és de 64, encara superior. El mínim absolut històric pels mateixos dies, en 1989, va ser de 22 incendis; més de cinc vegades superior a 2020. Açò no havia passat mai. Poden semblar menudes coses, però “en els detalls està la diferència”, com han dit infinitat d’autors.

El factor humà, en relació als incendis existeix, i tant que existeix, i convé considerar-ho. Sorprén que açò siga tan difícil de veure i acceptar per part dels tècnics acostumats a estudiar i manejar aquestes dades. En tot cas, aquest reiterat oblit, o minimització, de l’enorme influència humana en els incendis, explica perquè s’avança tan lentament en millorar la prevenció dels incendis; encara que ningú nega que hi ha avanços..., però insuficients. No es pot negar que es fan moltes coses (i se’n han presentat de noves, molt interessants), però en allò que és veritable i real prevenció: evitar els incendis (sobretot els de causa humana, que són els estrictament evitables), encara es fa poc i cal avançar més. De moment, aquestes mesures reben les molletes dels pressuposts i així l’avanç no pot ser molt ràpid.

També hi ha una part de l’informe oficial dedicat a analitzar amb més detall les causes dels incendis i ací també convindria que ens fixarem un poc. En un dels diagrames es mostra com en 2020 el percentatge d’incendis causats per llamps s’ha incrementat (va ser del 24%, quan la mitjana es del 20%), però el nombre absolut d’incendis per aquesta causa van disminuir. És lògic, encara que açò no se destaca. Si hi ha menys proporció d’incendis per causes humanes, l’altra causa que queda, els llamps, per força ha d’augmentar en termes relatius, tot i què, en números absoluts, el conjunt d’incendis, i especialment els de causa humana, van disminuir en 2020. Potser els redactors de l’informe no se’n adonen, però aquesta és una altra prova de l’impacte de la restricció d’activitats humanes. Moltes vegades s’argumenta que els llamps constitueixen una part important dels incendis (el 20% en series estadístiques llargues), però és esperable que el seu percentatge s’incrementarà molt més si tenim èxit en reduir els focs per causa humana. L’èxit total seria que els incendis per llamps foren el 100%. Un resultat teòricament possible, però difícil d’atènyer, sobre tot si no es fan grans esforços en eixa direcció. El nombre d’incendis per llamps fluctua molt, però no sembla augmentar en termes absoluts; continuen sent uns 80 de mitjana anual (dades del període 2010-2019). Si només ens quedaren els llamps el problema dels incendis forestals seria molt controlable, més encara si hi ha estratègies adequades per fer-los front de manera específica i diferenciada.

Encara que estrictament parlant els llamps no es poden prevenir, es poden preveure. En l’acte que estem comentant, del passat dia 18 de febrer, es va presentar un nou projecte per anticipar i detectar millor el risc de tronades amb llamps. És una línia de treball interessant i, evidentment, el dia que es puga saber, amb acceptable precisió, les àrees i les hores en que pot haver una tronada amb llamps i després ubicar amb exactitud els llocs on han caigut, i accelerar així la resposta per apagar els focs, avançarem molt. Avui les tecnologies ja ho permeten; el que cal és implementar les ferramentes adequades amb uns recursos econòmics escaients.

I bé, està clar que es reconega o no, el factor humà existeix i és molt important; el fonamental. El que cal és dedicar més recursos per actuar sobre aquest factor, per prevenir realment els incendis i evitar que s’encenguen focs, tant intencionadament, com per accident o negligència. Una de les causes específiques més importants és la de les cremes agrícoles (a les que podríem afegir les cremes de canyars i altres pràctiques tradicionals d’encendre foc que s’inclouen en intencionats, si bé està clar que les persones que les provoquen no volen causar cap incendi, sinó controlar una vegetació que els molesta). En aquest sentit, la presentació oficial diu que en 2020 aquestes cremes només van representar el 8% dels incendis. Novament per llevar-li importància al tema; però no se si s’han adonat que reconèixer que en 2020 aquest percentatge és més baix que el de les mitjanes plurianuals anteriors (constituïen aproximadament un 18% en el període 2009-2018) és una nova ratificació de que les mesures restrictives van originar la disminució dels incendis per causa humana i també els d’aquesta modalitat concreta, com vinc repetint.

El director general de prevenció Diego Marín, en unes declaracions posteriors a la presentació, va admetre parcialment aquest fet i reconeix que seria bo eliminar les cremes agrícoles, però que no es pot fer de la nit al matí. I explica el motiu: no es pot prohibir mentre no hi haja una alternativa en forma de trituració o fermentació. Exacte. Estem totalment d’acord i eixa és la tasca que ha de desenvolupar el seu departament (amb la col·laboració d’altres administracions i entitats), bastir quan abans eixa alternativa. No s’entenen els motius per anar poc a poc en el tema. El que afirma el director general es poc convincent: els agricultors són persones majors i, si els posem excessives traves, acabaran abandonant els camps. Justament per això cal oferir una alternativa, quan abans, a la situació actual i resulta sorprenent que açò no ho tinga clar l’administració. Actualment, aquestes persones d’avançada edat han d’arreplegar les restes de poda; les han de cremar (o encomanar que altre ho faça); han de vigilar molt bé tot el procés per a que no s’escapen flames ni espurnes. Han de tindre en compte els calendaris i els horaris que cada any renova o modifica l’administració. Han de saber si estem en estat d’alerta 1 o 2 o 3; considerar els dies que pot i els que no pot fer foc. Encara així, si per un accident o per un sobtat canvi de vent o altra circumstància imprevisible el foc s’escapa, pot originar un incendi de conseqüències potencialment greus (eixos quasi 70 incendis de promedi anual que tenen exactament aquesta causa). Cosa que podria provocar-li problemes penals, o almenys morals, al llaurador per ser responsable d’un foc que, amb tota seguretat, eixa persona no desitjava originar. Però no tenia a l’abast cap altra alternativa.... un alternativa que existeix i que avança encara molt poc a poc en la seua implementació, per falta d’unes inversions més importants de l’administració en aquest capítol. Aquesta sí que és una pressió excessiva, innecessària i indigna, sobre els llauradors, i que cal solucionar.

I perquè anem tan poc a poc? Tal vegada és perquè el pressupost no es reparteix bé. De 9,8 milions d’euros adreçats sobretot a fer tallafocs i altres “obres forestals”, a aquests temes estrictament i realment preventius només es destina un centenar de milers d’euros. Una vergonya!!!

Però recordem: si evitem un bon grapat d’incendis, ¿quants milions d’euros estem estalviant? Ara, majoritàriament, els diners s’inverteixen en actuacions que només són efectives, si hi ha sort, quan l’incendi ja està en marxa i que, al menys una part d’elles, són de dubtosa eficàcia, amb impactes ambientals considerables... i que no eviten cap foc. Però s’emporten més del 90% del pressupost de prevenció quan, com a molt, serien mesures d’extinció; necessàries també, però que no haurien de usurpar la veritable prevenció. Almenys una bona part (molt major que l’actual) del pressupost de “prevenció” s’hauria de destinar justament a les actuacions que són veritable i indiscutiblement preventives; fàcils d’implementar, sense impactes ambientals (tot el contrari), amb beneficis múltiples (empleament, obtenció de subproductes valoritzables...) i que ara només reben misèries, les molletes del pressupost. ¿No seria hora ja de considerar que la prevenció es la fase prioritària i que el factor humà existeix i és el més important?