Davant el “Document per al debat. 24 propostes per a la millora de la professió docent” que el Ministeri d'Educació i Formació Professional ha tingut a bé proposar perquè es discutisca, i es facen aportacions, crec que és una obvietat que ha de ser tota la comunitat educativa els qui participen en la seua redacció definitiva (és a dir, no sols el professorat sinó totes les associacions, organitzacions i sindicats que participen en l'educació). Com el document és relativament llarg (36 pàgines) per a abordar-lo ací en cadascuna de les seues propostes, em manifestaré, breument, d'acord solament en les dues que alguns veuen innecessàries. La tercera proposta (“Modificar l'accés al Màster Universitari en Formació del Professorat”); i la quarta (“Promoure l'oferta d'assignatures de didàctiques de les especialitats en els estudis universitaris”). D'igual manera ressaltaré la pertinència de la matèria de Pedagogia.
Respecte a la tercera proposta crec que és de sentit comú i de repercussió molt positiva en l'alumnat que s'establisca per a accedir al Màster de cada especialitat uns requisits bàsics relacionats amb l'àrea de coneixement d'aquesta especialitat. Com diu el document: “Es podria, així mateix, valorar la possibilitat d'establir una prova d'accés al Màster de formació del professorat de manera similar a la proposta que s'ha realitzat als Graus d'Educació Infantil i Primària”. Respecte a la quarta proposta el Ministeri proposa “fomentar la generalització d'assignatures lligades a la docència, particularment, de didàctiques de les àrees i matèries en titulacions que habitualment trien els estudiants que decideixen seguir la carrera docent. Ho veig també molt positiu perquè conéixer molt bàsicament la didàctica de cada assignatura retroalimenta l'assentament cognitiu d'aquesta. L'important ací seria que els qui de veritat vulguen ser docents el dia de demà es facen ja una idea –i això haurien de ser crèdits optatius- de les competències necessàries per a impartir la docència, de treballar interdisciplinarment, de conéixer metodologies apropiades etc. Amb aquest coneixement previ al Màster aconseguiran millor les competències professionals docents i tindran l'oportunitat de garantir si aquesta és la seua vocació. Que el Màster és necessari i ha de ser millorat és inqüestionable. Que els pedagogs i la Pedagogia poden oferir moltes recomanacions, també.
Vivim en una era on la complexitat i la incertesa complica molt desenvolupar hàbits i competències d'ensenyament-aprenentatge que preparen per a un escenari en què tot és més accessible, però al mateix temps més global, flexible i canviant. Delimitar com ocupar el nostre temps escolar en les seues diverses etapes és cada vegada més difícil tant qualitativament com quantitativament. No està clar si els sabers dels estudis i currículums assentats en el nostre sistema preparen per al nostre món o si encertem fent prevaldre unes matèries i no unes altres. És, doncs, necessari un replantejament de l'educació tant en què com per a què i com ensenyem. I, sobretot, com deia Rousseau, que tots els individus adquirisquen autonomia, sàpien reconéixer l'error i les fal·làcies i practiquen la comprensió de l'altre. Cada matèria ha d'integrar aqueix humanisme que prepare els nostres fills per a enfrontar-se a la societat del segle XXI. La societat canvia cada vegada més ràpidament i no podem estar condemnats a mantindre, per interessos corporativistes, per sempre el mateix currículum. D'altra banda, hui el professorat i alumnat ha d'estar preparat per a desenvolupar la metacognició (o anàlisi del funcionament intel·lectual propi), és a dir, poder triar els mètodes i estratègies d'aprenentatge més adequats que ‘construïsquen’, en les diferents etapes de la vida les competències que arribe a necessitar. És necessari, doncs, repensar l'educació i els currículums.
A quin punt la Pedagogia és una sucosa matèria de reflexió, amb estatus epistemològic propi, que –deixant a part les desenes de grans pedagogs de titulació des del segle XX fins hui - molts savis han escrit llibres sobre aquest tema. Per posar uns pocs exemples: Pedagogia de Kant; La des-educació de Noam Chomsky; La reproducció de Bordieu i Passeron; Pedagogia de Piaget; Ser, saber, fer de Mario Bunge; La desescolarització d'Illich; Educar en l'era planetària, Manifest per a canviar l'educació i Els set sabers necessaris per a l'educació del futur d'Edgar Morin, Herbart, Dewey –que també eren de carrera pedagogs-… Assajos sobre educació de Bertrand Russell…Molt de temple haurien de tindre els que van contra la Pedagogia, i, no obstant això, deixen immunes autèntiques i inútils pseudociències com la psicoanàlisi o la metafísica que, com asseverava Joan Fuster, “és l'art d'agarrar la vaca pels collons”.
La Pedagogia –que s'estudia a Europa com a ciència/art autònoma des de 1783- descriu els processos educatius, didàctics i de formació en el present i el passat. Interpreta els programes i les teories en l'àrea de les seues condicions ideològiques, científiques, polítiques i socials, i fent intel·ligibles els valors, actituds normes i interessos a partir dels quals es desenvolupen i fonamenten els objectius, formes i disposicions d'educació. Així mateix explica la configuració organitzativa i interhumana dels processos educatius i dels objectes observables de l'educació; i aclareix i analitza els conceptes pedagògics des de la teoria i la praxi de la formació per a poder realitzar els seus processos d'una forma meditada, públicament controlable i conscient de les seues responsabilitats.
Per a això, la Pedagogia ha de beure, triar, aprofitar i sintetitzar els coneixements científics de molts altres sabers científics. Dins de la Pedagogia està la Didàctica, tant la general, com les específiques i com les diferencials (aquestes dues últimes complint amb requisits de la primera la desenvoluparan òbviament els especialistes de cada saber, inclosos els pedagogs terapèutics davant els trastorns de l’aprenentatge). La seua finalitat és aconseguir una educació integral i el més òptima possible per a cada individu.
Estar en contra de la Pedagogia –que des de fa més d'un segle existeix com a carrera superior en totes les universitats del món- és aferrar-se a “una pedagogia” normalment tradicionalista, autoritària, purament memorística i centrada en el professor. Suposa no distingir entre les moltes possibles pedagogies, que n'hi ha millors i pitjors –com hi ha millors i pitjors pedagogs-. I implica desconéixer la immensa quantitat d'estratègies i tècniques per a millorar la pràctica docent i discent; i la quantitat i pertinència, segons matèries o intencions, de proves, exàmens i classes d'avaluacions diferencials.