“Un señor de Valencia llamado Salvador” (en paraules de la subdirectora de eldiario.es). Un esgarip de la meua filla cridant “Papà”. Signar l’article. Dir “sí” quan passaven llista a escola. Escriure ara “no” per a deixar clar des del principi que no soc trans (per prescripció conjugal).
Noms diversos i situacions múltiples amb un únic referent: jo. Noms diversos i descripcions definides que situen el meu cos i el determinen, sovint heterònomament. Un nom, un destí.
Si voleu sentir, en canvi, una història d’autonomia, escolteu el podcast de Deva Mar Escobedo sobre la burocràcia de la seua autodeterminació de gènere. Un podcast cristal·lí. Massa potser. Este article no ho és, perquè busseja en el fons tèrbol que subjau a la possibilitat de l’autodeterminació; fons o fonaments lingüístics, sobre els quals molts nadem quotidianament sense parar atenció.
Deva hi reconeix que és indignant que hi haja gent que necessite que l’Estat recolze la seua identitat amb un document per tal que la tracten com demana. Imagina que una major acceptació de les persones trans facilitaria els processos de transició i d’autodeterminació de gènere. Per què no és tan fàcil? Perquè els noms que es refereixen al jo no són propietat del jo, diria jo. No és un problema exclusiu del col·lectiu trans, és un calvari de qualsevol individu que malda per ser allò que vol ser i que acaba per constatar que mai no ho aconsegueix del tot, perquè depèn dels altres. I hi ha altres que no toleren tal independència o no els convé acceptar-la. Exemples a manta: alguns malden per ser adults i, per contra, els continuen anomenant amb el diminutiu tota la vida; uns altres s'esforcen per passar desapercebuts i els segueixen enfocant amb uns apel·latius irreconciliables tota la vida; uns altres lluiten per ser protagonistes i els ignoren a partir d'un nom insípid o avorrit tota la vida. Quan transitem per les diverses etapes vitals i freqüentem grups diferents i ens adonem que hi ha tractes i tractaments que es repeteixen, se’ns revela un destí: un dáimon d’Heràclit a través d’una repetició freudiana. Destí i repetició, dáimon i Wiederholung. I el primer destí és el nom del cos. La primera heteronomia.
Deva sembla haver-la vençut. Va començar vivint obertament com a xica trans sense pensar en la necessitat del reconeixement dels altres. És a dir, quan Deva inicià la transició social, no es plantejava escometre grans canvis d'aspecte o modificació de documentació: “Mi identidad la decido yo, no el resto”. Tanmateix, va descobrir que, sense modificacions, la gent no li feia cas. Va descobrir l'heteronomia. Ara respira alleujada perquè canviar la documentació li ha ajudat en el dia a dia. No li cal donar explicacions i li permet reafirmar-se en qui ha volgut ser, “que no es poco” afegeix. Sembla que ha pogut vèncer un destí, el primer destí, el del nom. La paradoxa és que pot ser autònoma a través de l’heteronomia, és a dir, pot fer efectiva l'autodeterminació de gènere a través del reconeixement dels altres i el sotmetiment dels funcionaris de les oficines del DNI a l'imperi de la llei.
És més, amb la darrera modificació legislativa es pot vèncer el destí del nom anterior sense hormonació, o siga, es pot celebrar la victòria de l’elecció personal per damunt dels components químics de la diferenciació sexual. No sols químics, ans també dels altres components: es tria el nom per damunt d’accessoris orgànics com les gònades i els cromosomes.
Deva pot fer així la pau amb el nom que usava abans, i que “ya no es esa arma arrojadiza omnipresente que dice que mi futuro será como mi pasado, sino solo eso: pasado”. Una altra paradoxa: el “necrònim” és un neologisme de la comunitat trans per a referir-se al nom d'abans. Però hi ha hagut casos insignes de necrònims aliens a aquesta comunitat: “Simon” era el nom abans d’esdevenir Pere. La frase evangèlica llatina “tu es Petrus” és l'equivalent cristià de l'autodeterminació, a banda de ser el motiu inspirador d’un perfum d’(im)mortalitat vaticana. A València, amb l'intent de normalització lingüística, n’hem vist, a usades, de rebateigs semblants. El nom en català permetia nàixer de nou en la transició i fer renàixer una llengua i uns pobles amerats d'inferioritat.
Una última paradoxa: la lupa introspectiva sobre la debilitat de la carn del pecador cristià s'ha transformat en la capacitat d'auscultar una identitat oculta per davall dels òrgans corporals i d'autodeterminar el gènere independentment dels accidents biològics i de les químiques fluctuacions hormonals.
Podem concloure ara amb dues qüestions:
La primera, la pau proporcionada pel canvi de nom pot ser parcial i transitòria. Pot indicar una palingènesi tan arrelada en la cultura judeocristiana com Nicodem. Arrelada, però transitòria, ja que a la fi tornen a repetir-se freudianament episodis que neguen el canvi radical o la conversió a l’arravatada. “Tu es Petrus”: “Pere” és el nou nom irrompible per a fonamentar una forma de vida nova, però que es clivella i nega la seua conversió tres vegades abans que cante el gall. Els somnis, els dubtes o els actes fallits repeteixen allò que s'ha decidit sepultar junt al necrònim. El destí contra l’autodeterminació: el vell nom s'apareixerà en somnis en lloc del nou?
La segona: i si poguérem remarcar el caràcter factici de tot nom? i si poguérem superar el destí del necrònim sense la necessitat d’un nom nou? una transició envers el buit? सà¥à¤žà¥à¤žà¤¤à¤¾?