L'arribada de conservadors (PP) i ultres (VOX) a les institucions i governs municipals i autonòmics valencians, vuit anys després de la ruptura amb l'etapa anterior del pelotazo i la corrupció, ha escandalitzat una gran part de la societat. També ha omplert de joia una altra gran part. La deriva que mostren els resultats electorals retrata una societat fracturada, composta per dos blocs antagònics, l'èxit electoral dels quals depèn del vaivé d'un ampli sector de la societat que es decanta per una o altra opció en funció de conjuntures o contextos concrets. La veritat és que aquests blocs no es poden definir en termes de grup o classe social, ni de nivell de renda o educació. Més aviat representen ideologies i cultures polítiques antagòniques: valors, pautes de comportament, actituds clarament en conflicte en assumptes tan essencials com la identitat, la llengua, la solidaritat, la llibertat sexual o el respecte a la natura. Els principals motius per al desassossec emanen dels valors que representen els nous governs ultres: el seu activisme pel descrèdit de la democràcia, l’antieuropeísme, la incultura, la xenofòbia, el masclisme, el negacionisme climàtic i de la violència de gènere, i la retallada d'una àmplia sèrie de drets civils i de protecció envers col·lectius marginats, el desmantellament de les polítiques de protecció social i, en general, de l'estat de benestar.
Resulta veritablement pertorbador encaixar el que representa un gir ultraconservador d'aquesta magnitud després de vuit anys de govern progressista a la Comunitat Valenciana, que clarament ha millorat la qualitat democràtica, ha combatut la corrupció institucional, ha apostat per l'educació pública i ha posat el focus a augmentar els nivells de benestar i qualitat de vida d’una població afectada per crisis sanitàries i conflictes internacionals d’ample abast.
Certament el mapa ideològic que defineix aquest conglomerat d'ultres-conservadors no pot ser més aterridor per a qui s’estima la llibertat, el respecte i la fraternitat entre persones i grups socials. Que un maltractador convicte siga cap de llista a les eleccions al parlament espanyol i que un antic torero ocupe la vicepresidència de les Corts i la conselleria de cultura sembla una provocació. La violència de gènere i la cultura del bou representen la més rància societat franquista, patriarcal i el casticisme purità com a model cultural. A l’amenaça s’afegeix el seguit de censures que estan produint-se en espectacles públics d’autors clàssics on governa l’extrema dreta. Està en perill la llibertat d’expressió. Darrere s’amaga una estratègia de censura i promoció de la incultura inspirada en el franquisme, encara viu en molts sectors i àmbits de la societat.
Tanmateix, l’escàndol i la sorpresa han de obrir les portes a la reflexió autocrítica. Per què aquests personatges han rebut el suport entusiasta de molts valencians? Més enllà dels càlculs aritmètics i de les enquestes cal analitzar amb rigor les causes del desastre i fer autocrítica per comprendre els motius pels quals la societat valenciana no ha reconegut els mèrits del govern del Botànic fins l’extrem d’apostar per grups polítics i personatges que provoquen vergonya. Seguim escoltant arguments, només vàlids en part, que miren sempre cap als altres: l'onada ultradretana a Europa, la reacció de les classes mitjanes contra lleis controvertides del govern de Sánchez, la devallada de partits instal·lats en un univers polític antisistema… Malament, si les causes i responsabilitats del fracàs sols apunten els “altres”. Caldrà valorar també si les organitzacions polítiques de l’esquerra valenciana tenen un model de societat integrador i si ha estat capaç d’explicar-lo. L’aposta ferma pels serveis públics en moments de crisi, per l’atemperació de les desigualdats en educació, sanitat, transport públic, les polítiques laborals i salarials... potser no s’han sabut posar en valor explicant millor el desastre que sempre representa la mercantilització dels serveis essencials (privatització). Cal analitzar si les estratègies de comunicació han funcionat, si el lideratge ha estat efectiu i visible per al conjunt de la societat i per damunt de tot fer autocrítica en tants i tants aspectes de les polítiques culturals i dels mitjans públics (?), de l’ús partidista de les institucions i de tanta i tanta endogàmia político-institucional que allunya la classe política -tan mancada de pes específic i tan pagada de sí mateixa- de la ciutadania. Un abisme escandalós que frega el ridícul quan un observa tants polítics de poca munta deïficats pels mitjans. No són bons auguris per a una regeneració democràtica davant de les imminents eleccions generals. Ni per marcar diferències davant de l'auge del moviment ultraconservador. Malament ens anirà per aquestes llars si fiem allò essencial a les enquestes, l'estètica, els gestos i el màrqueting, pensant que la raó és nostra i la població que vota els altres (o que no vota) s’enganya. Resulta descoratjador que després de gairebé mig segle de postfranquisme encara no hàgim estat capaços de construir els fonaments inqüestionables d'una societat tolerant i democràtica. Més enllà de les conjuntures, calen polítics amb una visió global de país.