Hi ha motius per dubtar de si la intel·ligència artificial està a l'servei de la intel·ligència humana o ha vingut a reemplaçar-la. Ho pense en observar que, cada vegada més, deleguem en les màquines i els artefactes la nostra capacitat de raonar, calcular i comunicar-nos. Al capdavall, estem assistint a un punt d'inflexió en el binomi coneixement humà / tecnologia. Un binomi que de vegades es potencia o complementa i de vegades, per contra, ens impulsa cap a la ignorància, una patètica ignorància tecnològica amb aurèola de modernitat. Hem abandonat les velles formes de coneixement: el de l'àvia que observant certs trets al cel era capaç de pronosticar la pluja; el del metge dotat d’un ull clínic que l'alertava de la gravetat d'una malaltia. Avui confiem tot als pronòstics de l'Agència Estatal de Meteorologia i als resultats de les exploracions clíniques.
Fa temps vaig llegir un relat curt d'un jove, que un dia va descobrir amb entusiasme la primera màquina i els seus prodigis, el teclat, la màgia de la immediatesa, i d'una atraient sociabilitat a distància. Amb el temps es va acostumar a les frases curtes, a les abreviatures i a la gramàtica sense normes. Sense advertir-ho, va anar adaptant el seu llenguatge al de la màquina. Va anar perdent la riquesa del llenguatge i la seua manera personal de parlar-lo. El seu pensament es va anar fent cada vegada més esquemàtic i apocopat, mentre gaudia al·lucinat d'aquella màquina de calcular, pensar, raonar. En absolut era conscient que les màquines li robaven l'ànima i les paraules, el seu propi llenguatge. Ni tan sols s’adonava que havia perdut la capacitat de crear-se i de recrear el món. S'havia rendit a la intel·ligència artificial, com aventuraven aquelles ingènues històries d'Orwell i Huxley.
Rumiava avui sobre aquestes petiteses, i he tingut la certesa que la tragèdia que relata Fahrenheit 451, la famosa distopia de Ray Bradbury -aquests incineradores de llibres, aquests homes llibre que memoritzen les grans obres de la literatura per evitar que caiguen en l'oblit -, aquesta distopia és avui encara més irreal que quan Bradbury la va escriure. Avui ja que no cal cremar els llibres per sepultar el passat i sembrar ignorància. No cal cremar llibres o prohibir la lectura. Hi ha formes més subtils de dominació. Heus açí les xarxes socials i els artefactes que impedeixen la concentració i la serena reflexió, fomenten la ignorància, sedueixen amb la immediatesa, expandeixen llums de colors i aconsegueixen que ningú sigui capaç de llegir més enllà d'uns pocs caràcters. Tot és efímer i actual. Hi ha estratègia més eficaç per sepultar el passat? Hi ha mètode més devastador per convertir la cultura clàssica en un còmic o un parc turístic d'atraccions? Tanmateix, hem de reconéixer com de sorprenent i divertida és la tecnologia!