De manera irresponsable, l’administració s’entesta en no abordar les causes del greu problema dels incendis forestals. Dedica inversions importants a grans intervencions com els “tallafocs” que, de tindre alguna eficàcia, només seria “a posteriori”, per intentar disminuir els efectes d’un foc que no s’ha sabut evitar. Intervencions que rara vegada s’avaluen, ni es demostra de manera sistemàtica la seua utilitat i eficàcia, malgrat els enormes costos econòmics i els seus grans impactes ambientals.
Actuar sobre les causes hauria de ser la prioritat. És l’única forma realment efectiva d’eliminar o reduir fortament el problema. A més, el seu cost és molt inferior a les intervencions “dures” que, des de sempre, promou l’administració. Evitar els focs no té cap impacte negatiu, ni ambiental, ni social, ni econòmic. Es tracta d’accions l’eficàcia de les quals pot mesurar-se i analitzar-se de manera fàcil.
Hi ha una visió, un discurs, una estratègia... que podem anomenar “oficiosa”, que defensen la major part d’institucions, tècnics i “opinadors” de gran audiència. Una visió que les xarxes i mitjans de comunicació rara vegada posen en qüestió i la difonen de manera acrítica. No es pot culpabilitzar als mitjans per expandir i donar altaveus a aquest discurs, donat que els emissors d’aquestes opinions solen ser responsables de l’administració o tècnics “experts” que empren xifres i arguments que cal saber contrastar amb les dades reals i els fets demostrats i registrats. Açò implica conèixer el problema amb certa profunditat i fiar-se només dels fets i les dades contrastades, rebutjant tot allò que són només opinions personals, conceptes heretats del passat, mites i inèrcies molt esteses i mai analitzades amb rigor. Normalment l’opinió pública no té ferramentes per jutjar eixes declaracions i opinions que tan sòlides i fonamentades semblen, fins que es contrasten de manera crítica amb els fets, cosa que no tots poden fer fàcilment.
Darrere d’aquesta corrent “oficiosa” d’opinió hi ha polítics i càrrecs administratius, i també persones amb bona formació tècnica. Ningú dubta dels seus amplis coneixements, experiència i bona fe... però els arguments no són sòlids ni ben fonamentats científicament i, sistemàticament, eviten mencionar, i encara menys atacar, les causes del problema, cosa que, d’entrada, consideren impossible, “per que sí”. Manifests com el de la Fundació Pau Costa i articles i declaracions d’experts com Ferran Dalmau, Marc Castellnou o Eduardo Rojas en són exemples. Tots ells molt respectables i amb gran ressò mediàtic, però que mai entren en les causes del problema, ni justifiquen en profunditat elements-clau del seu discurs “oficiós” sobre els incendis forestals. Coincideixen, en termes generals, en presentar una estratègia fracassada i ineficient per evitar els incendis i que, per tant, mai solucionarà eixe greu problema... però és el discurs dominant.
Aquest discurs “oficiós” comença per considerar els incendis com un fenomen natural i inevitable, cosa que és rotundament falsa. Ara i ací, els incendis són un fenomen humà i cultural, almenys en la seua major part (el 80%) i evitables en el sentit literal de la paraula... Però clar, només s’evitaran si es posen els mitjans i mecanismes necessaris per evitar-los; cosa que ara no s’està fent. Aquest discurs dominant i injustificat, dona una importància molt gran a la meteorologia i al combustible (que és la vegetació natural que hem de salvar) com si aquests foren els responsables, o els causants dels incendis. Però no ho són. Per tant, estan equivocant l’objectiu i falsejant la realitat. L’estat de la vegetació i el clima són molt importants una vegada ja s’ha originat l’incendi, per intentar retardar o aturar el foc, però açò passa quan s’ha fracassat en la prevenció i ja s’ha encès un foc que no s’havia d’haver encès mai. Recordem: el clima i la vegetació no origen ni un sol foc (tret dels llamps). Si volem evitar els incendis, hem d’actuar contra les causes humanes dels focs: això és previndre. Tot el demés (potser ser necessari en part, si es planifica i s’executa millor que ara) arriba ja tard. La prioritat ha de ser evitar els focs, i això és possible. Però ni tan sols s’intenta fer, de manera sistemàtica i rigorosa, amb els mitjans i recursos necessaris.
Un altre punt de coincidència dels opinadors del discurs “oficiós” és l’èmfasi en eliminar vegetació natural, eliminar boscos de les nostres muntanyes, afirmant que així s’eviten incendis. Açò, no evitarà cap incendi, ni un sol. Per tant s’hauria de rectificar i explicar que no són mesures preventives, sinó, en el millor dels casos, i si hi ha sort, son mesures per ajudar l’extinció, no la prevenció. Aquesta visió de fòbia a la vegetació natural, alimenta un fum de idees equivocades i negatives, com és considerar a la vegetació natural, o a part d’ella, com a sucietat, i altres bulos totalment infundats, com el de que hi ha un excés de boscos i de vegetació. En definitiva, tot açò fomenta la consideració de la vegetació natural i els boscos com un problema, quan la realitat és que els necessitem cada vegada més, per les seues imprescindibles funcions ecològiques. Mai la vegetació és, per ella mateixa, la causa de cap foc. Malauradament, s’inverteixen molts milions d’euros, tots els anys, per eliminar vegetació natural de manera més o menys indiscriminada i agressiva, cosa que té impactes ambientals molt greus. Només s’hauria d’efectuar el mínim possible d’aquestes discontinuïtats vegetals en llocs puntuals molt estudiats, amb consens sobre la seua eficàcia i ubicació i sempre amb el màxim respecte a l’ecosistema. Evidentment, cal deixar clar el seu objectiu, que és la defensa de bens humans o l’ajuda a l’extinció, però no la prevenció, que només es pot aconseguir evitant les caues. Cal fer una consideració important en relació a les discontinuïtats per parar el foc: si no evitem els incendis, amb el canvi climàtic i l’increment de condicions climatològiques adverses (que per elles mateixes no originen cap incendi, tret de llamps) cada vegada resultarà molt més difícil aturar els incendis; per la qual cosa la prioritat ha de ser, novament, la prevenció. Una vegada desfermat i fora de control el foc, si les condicions climàtiques són difícils, les discontinuïtats de vegetació serviran de poc. Ja ara molts incendis s’originen i es propaguen per zones que se suposa que són discontinuïtats vegetals, “tallafocs”, conreus, àrees “netejades”, zones quasi ermes... Si empitjoren les condicions meteorològiques, les flames botaran per damunt dels suposats “tallafocs”, per grans que els fem. Ja ha passat i passarà encara més.
Un altre dels temes recurrents del discurs “oficiós” és el dels mega-incendis, o grans incendis (GIF), dels quals es diu que ara n’hi ha més. Açò, d’entrada, és fals, al menys al País Valencià; només hi ha que revisar les estadístiques oficials. Però aquest missatge tremendista i poc útil sobre uns incendis virtualment inextingibles, no aprofundeix (novament) en les causes d’aquests grans incendis. Com ja es pot esperar, la causa dels grans incendis segueix sent, majoritàriament humana, com no? Però en aquest cas, encara amb més contundència, en el 90% dels casos. Novament aquesta “minúcia” escapa a les observacions i declaracions dels oficiosos. El que haurien i podrien fer perfectament els responsables de l’administració i els tècnics experts, que tenen accés a la totalitat de dades, i no sols als resums i extractes que podem conèixer els que no formem part d’eixe engranatge, es contestar a les preguntes bàsiques que importen. Sobretot saber perquè la majoria d’incendis són menuts, i només una minoria es converteixen en grans o gegants. En l’inici, tots els focs son menuts focus puntuals i la majoria es controlen en poc de temps. Quins factors, deficiències, negligències, accidents o limitacions fan que uns pocs no es puguen controlar? No tenim tants GIF com per a no poder contestar, una per una, en tot els casos, les preguntes bàsiques. Per què no es va evitar eixe foc? Què va fallar? Per què no es va actuar amb immediatesa sobre el menut focus inicial, en els primers minuts o, com a molt, hores? Què va passar per a que el foc s’escampe després sense control? Van hi haver negligències, descoordinació, manca de recursos, condicions extremes desfavorables? Ubicacions impossibles d’accedir? Més que elucubrar sobre els incendis de diferents generacions i focs apocalíptics, seria urgent respondre detalladament, en cada cas, a eixes preguntes bàsiques, i si hi ha deficiències, identificar-les i corregir-les.
Finalment, i com a derivada de culpabilitzar a la vegetació i al clima, i no als responsables humans dels focs, hi ha una notable coincidència del discurs oficiós en buscar solucions “ideals” i utòpiques en un complex context socio-econòmic. Unes “solucions” que superen en molt a les persones i institucions que fan les propostes i que, en tot cas, requereixen molt de temps i processos múltiples i costosos, per fer-les viables. Com el de tornar a fer rendible l’explotació de fusta a gran escala, o fer créixer de manera molt important les explotacions ramaderes i agràries en zones de muntanya i secà (quan, en molts casos, comencen a no ser rendibles ni en les zones més fèrtils, irrigades i de clima benigne de les àrees litorals)... Potser eixe model dels segles XVIII-XIX d’ocupació del territori siga desitjable des de certs punts de vista (encara que presentava molts problemes i contrapartides; la gent no va abandonar el món rural per gust), però la seua viabilitat és molt complexa i fer-la funcionar portaria dècades. Massa temps per resoldre cap problema d’incendis en interacció amb el canvi climàtic, que avança molt de pressa. Per bonica que semble eixa Arcàdia perduda (que no obstant era vista per erudits com Cavanilles i Bosch i Julià com un desastre forestal i ambiental), no evitaria cap incendi. Per tant, no resoldríem tampoc el problema. Buscar solucions a problemes greus i urgents amb propostes llunyanes i complexes, que es farien realitat, en el cas més favorable, d’ací dècades, i amb un esforç socio-econòmic descomunal i poc realista, només és una forma infantil de “tirar pilotes fora”. Però com en els demés casos, el que hi ha al darrere d’eixe somni bucòlic i fantàstic és la renúncia a estudiar i entendre perquè es va despoblar el món rural durant tot el segle XX, quines van ser les causes i els detalls del procés. Les causes són complexes i cal tindre-les molt en compte, per no repetir errades ni xocar frontalment contra una paret.
Cal lluitar contra el despoblament rural? Cal oferir millors serveis i qualitat de vida a les comarques d’interior, i donar suport a les iniciatives que volen millorar l’agricultura de secà i la seua viabilitat i futur? Rotundament, sí. Servirà açò per evitar incendis? Rotundament no. Si volem lluitar contra els incendis la prioritat és la prevenció, evitar les causes humanes. Això és possible, realista i molt més barat que el que està fent-se ara. Tot allò que no siga atacar les causes del problema, ens farà perdre temps i diners, tirar balons fora i eludir responsabilitats, que les hi ha, en eixa actitud irresponsable i obcecada.
- Carles Arnal és doctor en Biologia i membre d’Acció Ecologista-Agró.