Jo també sóc Mónica Oltra, 11 anys després

Hui, tot just fa 11 anys, de “Jo també sóc Mónica Oltra” on una desena de col·lectius i moviments socials van realitzar un acte festiu conjunt en suport a la diputada de Compromís per la seua defensa del Cabanyal, dels invisibles, i en contra l’assetjament i la censura del Partit Popular. Tres anys més tard, de nou, un acte de la societat civil liderat pels catedràtics Manuel Alcaraz i Joan Romero van mostrar el seu suport davant l’expulsió d’Oltra i abús de poder del Sr. Cotino. En poc menys d’una setmana, es van recollir més de 10.000 signatures. No s'entén la política valenciana del segle XXI sense Mónica Oltra, les seues lluites i conquestes. Sens dubte, la més transcendent fou quan en 2015, malgrat els pitjors resultats del PSPV de la història, va aconseguir liderar el canvi desprès de dècades de foscor, corrupció i retallades. Aleshores no ho va dubtar, encara que s'havia guanyat a pols presidir, podia fer-ho o agranar el Palau, però l'irrenunciable per a ella era dirigir les polítiques socials, ocupar-se de “los nadie” i continuar lluitant per un món més just, inclusiu, sostenible i amable.

D’aleshores ençà ha fet una xicoteta gran revolució que ha millorat la vida de la gent. Comparen la seua gestió amb qualsevol indicador valencià de 2015, comparen on ens situàvem respecte la mitjana estatal i on estem, miren qualsevol informe que analitze aquests canvis. Però, el més important, saben com ha millorat la seua vida, si tenen una persona en situació de dependència en la seua família o amb diversitat funcional, si esteu en una situació d'empobriment i tenen accés a la renda valenciana d'inclusió, si són una dona supervivent de violència de gènere, si són una família nombrosa, monoparental, acollidora o refugiada, si són una persona trans o si els seus fills participen dels nous programes kumpania o JOOP, podria posar molts altres exemples. També, si professionalment us dediqueu als serveis socials, al feminisme, la diversitat o la joventut sabeu com s’ha millorat i com han millorat les vostres circumstàncies sociolaborals i de reconeixement públic. I, per descomptat, si sou ciutadania crítica implicada en el tercer sector, sindicats i moviments socials sou plenament conscients del suport institucional a la vostra imprescindible aportació a un món millor.

Doncs bé, això és principalment per la seua gestió i compromís polític. Disculpeu ha arribat l’hora de denunciar l'odi i la violència política cap a la vicepresidenta Mónica Oltra tant per la seua ideologia (i pràctica política) com pel seu gènere. Malauradament, vivim en temps de col·lapse i mentre tarda a nàixer el nou món, que només podrà parir-se des d'entranyes valentes, apareixen els monstres. Foscor, fang i patriarcat. L'assetjament al que està sotmesa la seua figura (la seua persona) i l'alternativa en favor de les majories que representa és repugnant, cruel i un fort motiu per a aprofundir canvis polítics i d’estratègia. Sé, que a molta gent li incòmoda parlar bé d’un govern. Però, no s’equivoquen governar i tindre el poder no és el mateix. La complicitat i el silenci de tanta gent fa que, agafant prestat un verb molt seu,ara mateix em reglota això de la política institucional.

Anit coneixia com la justícia italiana havia condemnat a 13 anys de presó al exalcalde de Riace, Domenico Lucano, símbol de l'acolliment a les persones refugiades. I, pensava en Monsenyor Romero, i com la justícia com les serps continua mossegant només als peus descalços. Damunt, ací fa més de 1.050 dies, el poder judicial conservador s'ha bunkeritzat en contra de la Constitució que ha de protegir-nos. Si, he esborrat i reescrit diferents vegades aquesta part perquè em dóna vertigen, genera pors i angoixa vital però sincerament ara mateix no confie en la justícia. Malgrat això, l'acate. Tampoc en la major part de la premsa. Afortunadament, hi ha mitjans i opcions alternatives.

Jo, com molta altra gent, sobretot de la meua generació, em vaig implicar en la política institucional perquè em vaig enamorar de l’energia, els ovaris i la mirada d’esperança de Mónica Oltra davant les injustícies i la corrupció. Segurament ara amb la mirada enrere crec que ens vam equivocar, o potser no hi havia espai per a més, focalitzant només (o massa) en el PP -déu em lliure de defensar-los- i no explicant prou que hi havia una estructura de poder que es retroalimenta en la que participaven activament panteres desitjoses d’un món famolenc, titelles amb corbata que habiten de lloguer el poder, togues amb camisa blava descolorida i corifeus precaris amb massa ego. No és cap conspiració, senzillament, els poderosos necessiten del capitalisme i del patriarcat per a continuar acumulant ells i desposseint-nos a nosaltres. I també, sempre, hi ha tontos útils que es presten pensant que els anirà millor.

Governar les institucions ens ha desmobilitzat. Principalment, perquè la gestió ens atrapa i perquè molta gent es mobilitza millor en l'oposició. Però, també perquè el poder (encara que siga limitat) agrada i inconscientment ens ha allunyat de dinàmiques i comportaments anteriors. El primer pas és admentre-ho i repensar-nos. Cal fer-ho ràpid i de forma intel·ligent perquè a diferència d’altres moments ara hi ha una onada de canvi reaccionària que cal combatre, desmuntar i donar-los una alternativa.

Mentrestant el més peremptori, hui, per justícia feminista i humanitat, cal reconéixer i defensar el símbol de Mónica Oltra, més enllà de carnets i fòbies, perquè no dubteu que després anireu la resta. Agermanament, més carrer, més temps per als afectes i les relacions personals, aturar-nos a explicar millor els canvis aconseguits i les resistències i pals a la roda perquè no es puga anar més de pressa. Estem a temps de “no plorar-nos les mentides sinó cantar-nos les veritats”.

PD. personalment, moltes gràcies.