L'anacronisme de les diputacions

A principis del segle XIX, sí, fa dos segles, un Estat fortament centralitzat, detectava la necessitat de «controlar» més el seu territori. Un Estat centralitzat on, les competències eren del govern principalment i, residualment, dels municipis, sense cap estructura més. Això feu necessari inventar una administració ex-novo, les Diputacions Provincials.

Els segles passen i la necessitat de gestionar amb major eficiència i adequar les administracions a les distintes necessitats i realitats, deriven en un increment competencial dels municipis i, amb la recuperació de la democràcia, la restauració dels governs de les nacionalitats que componen l’estat i així donar resposta a la diversitat, física, cultural, lingüística i social existent.

En eixa reestructuració d’organització territorial, les Diputacions, convertides després de dos segles, en nius de nissagues familiars, ferramentes de control d’associacions i entitats, lloc de repartiment de prebendes i favors, restaren inalterables.

El govern provincial no és elegit per sufragi universal (totalment contrari al que passa a Europa) en contra també de qualsevol criteri de gestió pública basat en la transparència, rendició de comptes i control dels ciutadans. En els altres nivells de govern, els ciutadans disposem de molta informació, cosa que els permet jutjar amb més precisió l’acció del seu govern.

La Diputació fa alguna cosa que per exemple, no puguen fer els governs autonòmics amb una Conselleria d’administració o coordinació territorial? I en menor mesura, coordinen alguna cosa que no puga ser coordinada per les mancomunitats o comarques? La contestació és clara: No.

El suport econòmic de la Diputació als municipis es concreta en l’atorgament de transferències, fonamentalment, als municipis. La resta de despesa és: funcionament propi, manteniment de carreteres provincials i instal·lacions pròpies, subvencions a tercers fora del seu àmbit competencial (Premis Goya, Copa Davis, Aniversaris de diaris...). De suport tècnic, com diguem, ja hi ha administracions i institucions que ho fan o podrien fer-ho (DG Funció Pública, la possible conselleria d’Admó Territorial, la FVMP, mancomunitats, consorcis, etc.).

Hi ha qui diu: «la majoria d’alcaldes/ses veuen necessàries les diputacions». Que ningú no s’equivoque, el que diuen en realitat eixos alcaldes és que volen que continuen arribant els diners que els arriben des de la diputació. Si hi ha garantia d’arribada d’eixos diners ( o més, per eliminació de la despesa de la institució de la Diputació), més contents que unes pasqües!

Evitar duplicitats i eliminar burocràcia és això.

I els ingressos de la Diputació? Es financen amb subvencions d’altres governs, bàsicament, de l’Estat; i residualment per impostos propis (que podrien gestionar els ajuntaments o els governs autonòmics) i finalment, i de forma simbòlica, amb altres ingressos (entrades museus, rendes patrimonials).

En definitiva, tant per la manera com són elegits els governs provincials, com per les seues funcions, tipus de despesa i pel seu sistema de finançament, les diputacions hui en dia són unes institucions que cal suprimir.

Per a suprimir-les, caldria una modificació de la Constitució, una norma intocable, però què, quan convé, bé que es modifica. També es podria modificar la Llei de bases de Règim Local i reduir més encara les competències, per això caldria que una majoria fera eixa aposta, una majoria que paral·lelament, també les estaria governant (les diputacions son un espill de les altres majories) i ja hem vist que en l’oposició estant es diu això però quan es governa... recordem Felipe Gonzàlez, Pepe Blanco o més recentment a Rubalcava quan proposava “transformar las diputaciones provinciales de régimen común y sustituirlas por consejos de alcaldes que carecerán de estructura política”, una cosa semblant a la que Pedro Sanchez va pactar amb el C’s de Rivera en aquell intent frustat d’investidura.

Fins i tot podem trobar casos d’aquells que veuen amb “mirada bruta” els governs de nacionalitats i autonomies, que demanen o demanaran més competències. No ens enganyem, com no és per reduir les dels ajuntaments, sabem que és per competir amb els govern autonòmics i crear contrapoders territorials per a benefici polític.

Des de Compromís no renunciem a ocupar l’espai institucional que ens corresponga i que ens atorga la ciutadania i per suposat, ha de gestionar el millor possible, amb la màxima entrega i dedicació allà on estiguem, però tenim clara la màxima en el cas de les diputacions, d’informar a la ciutadania, de crear complicitats i consensos per reduir les discrecionalitats i els amiguismes, de ser vigilants per evitar el mal ús dels diners i dels mitjans públics, de transferir serveis a altres administracions malgrat la complexitat i dificultat, d’intentar reduir la pompa i el boato (almenys en el que depén de nosaltres) i si construïm una majoria suficient, eliminar aquest nivell institucional per optimitzar els recursos (humans i econòmics) i la gestió pública.

A la de València hem avançat, molt menys del que voldríem, però també, molt més del que altres voldrien. Ja farem balanç en uns mesos.

Que tot això vaja més a pressa o més espai, depén de la correlació de forces i fins i tot, a vegades, de les persones que componen eixes forces.