Som en l’era d’Elon Musk. No parle exactament del Musk real, el provocador ultradretà, amo de X, que ja no té vergonya de fer campanya per Donald Trump i que aquest estiu ha col·laborat a incendiar les xarxes socials en pro dels aldarulls xenòfobs, racistes, que han recorregut la Gran Bretanya —un primer i seriós pols al govern laborista de Keir Starmer. Aquest Musk real, que s’arroga el dret de rebaixar la humanitat de determinats individus o col·lectius, que se’n riu dels conflictes interns de les nacions i els alimenta, s’ha convertit en una icona de sociabilitat que va més enllà d’ell mateix. És aquest Musk simbòlic el que pot definir la nostra era, una era en què —com al segle passat Pasolini deia de la seua època, que encara és la nostra— les persones estem en un perill constant. Una era de desconcert en què xiquets, joves i adults estan pendents a tothora de les xarxes socials, on aprenen a verbalitzar la realitat, des d’on pensen o deixen de pensar. Aquest Musk-icona representa un temps en què la democràcia està amenaçada, en què el millor situat en la pole de les mentalitats és el totalitarisme.
Vivim una època de personalismes, de reducció del llenguatge, d’antiintel·lectualisme, de sensacionalisme, en què les enunciacions predominen sobre els enunciats. Ho explica la professora Beatriz Gallardo Paúls en un assaig molt recomanable: Tiempos de hipérbole. Inestabilidad e interferencias en el discurso político (Tirant Humanidades, 2018). El discurs polític d’avui dia palesa uns temps estridents: personalisme en tots els àmbits, aparent democratització del saber, simplificació dels missatges, dilució dels matisos que diferencien comunicació i informació, triomf de l’opinió infundada davant l’argumentació, maniqueisme... I tota aquesta maregassa es crea i flueix dins unes xarxes socials que, en principi, pretenien democratitzar el llenguatge i l’accés als coneixements. “La voluntad de eliminar jerarquías discursivas (...) funciona en realidad como un desplazamiento de jerarquías, en el que la enunciación se cede a voces no autorizadas o no representativas”, diu Beatriz Gallardo. Temps d’hipèrbole: de crits, d’escarafalls, d’escataineig, de denigració del llenguatge complex, aquell que humanitza.
Aquesta «irresponsabilitat discursiva» —segons l’expressió de Gallardo— és el que ens espera per al nou curs polític. Al setembre s’obriran del tot les boqueres de la hiperbolització de la vida social i tothom competirà, dins i fora de les xarxes socials, per esdevenir centre d’atenció. Tothom: ciutadans coneguts o anònims, mitjans de comunicació, plataformes mediàtiques, lobbies empresarials, i sens dubte els partits polítics. Les hipèrboles vindran sobretot dels partits de dretes, però també dels partits d’esquerres, i dels seguidors dels uns i dels altres. L’Elon Musk real fa costat als reaccionaris, sí, però les esquerres també anhelen els seus Elon Musk —no debades, des de cercles progressistes se cerca la complicitat d’humoristes famosos, com demostren certes televisions públiques; o ¿què és la passió “esquerranosa” per Taylor Swift sinó una tendència hiperbòlica? Com diu Gallardo, la combinació dels personalismes amb un sistema mediàtic que busca l’espectacle explica que quasi tot el sistema polític participe de la retòrica populista. I què hi podem fer els ciutadans, perplexos, davant l’allau d’un llenguatge tan confusionari, ¿demanar als polítics —començant pels “nostres”— que dediquen els esforços a argumentar, que desconnecten una mica de les xarxes socials, a risc de perdre eleccions? “One should no try to persuade”, deia Chomsky.
Precisament Chomsky ens pot il·luminar possibles eixides. A Optimism over Despair (Penguin, 2017), un recull d’entrevistes que li feu el politòleg i economista C. J. Polychroniou, Chomsky aposta per l’optimisme. Més enllà del presentisme de guanyar eleccions, cal crear moviments culturals de fons. Està en les nostres mans, diu Chomsky, construir visions de “pau perpètua” seguint el model kantià. Per a Chomsky, la nostra decepció política es reflecteix no tant en l’“apatia” com en la “resignació”. El sistema ens desmoralitza, ens frustra. Però Chomsky diu que, dins d’aquest sistema, hi ha camp per a combatre’l. I n’hi ha: en la història de la cultura hi ha milers de textos que poden destruir l’hegemonia de la “hipèrbole” que denuncia Beatriz Gallardo. Elon Musk no és Déu. L’era d’Elon Musk també té talons d’Aquil·les. Haurem de fer un pensament, haurem de pressionar els polítics que ens volen representar. I haurem d’aguantar —i, si podem, superar— les nostres contradiccions. Ara mateix podria enorgullir-me de no tindre ni usar xarxes socials. Però, ai, qui llegirà aquest article meu si no té un mínim ressò en la casa d’Elon Musk?