És ja un clam. El greu problema d’accés a l’habitatge s’ha convertit en una de les principals preocupacions de la gent i ja marca tant l’actualitat política com la social.
S’han fet moltes anàlisis per comprendre el problema. I, més enllà de les dades d’augment progressiu i alarmant tant del preu del lloguer com del preu de compravenda dels pisos, sobretot en les ciutats de ... , hi ha un parell de dades que evidencien les principals causes i conseqüències sobre la nostra societat.
D’un banda, hi ha una correlació directa entre la renda econòmica disponible per llar i la situació d’accés a l’habitatge, entre propietaris i inquilins. Segons les dades oficials de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), a menor renda disponible per llar, hi ha un percentatge major de persones inquilines. I a mesura que augmenta la renda fins els llindars de les persones més riques, el percentatge de propietaris assoleix el punt més alt, on trobem més d’un 26 % de persones propietàries davant només un 7 % d’inquilins.
És cert que existeix igualment un factor generacional que encara fa més difícil l’accés a l’habitatge als i les joves. L’indicador de l’esforç per a comprar una vivenda en comparativa generacional ho corrobora. L’increment de preus i reducció d’estalvi i patrimoni net respecte a l’increment molt inferior dels salaris durant els darrers anys ha provocat que l’esforç per a comprar una vivenda s’ha quasi duplicat respecte a les generacions anteriors[1].
Per tant, tot i que té una especial afecció a les generacions més joves, la principal dimensió del problema d’accés a l’habitatge actual no és intergeneracional sinó social: qui més té (i més hereta) són en una gran proporció propietaris d’immobles front a qui menys té que ocupa majoritàriament la posició d’inquilins dels primers.
I açò implica una escletxa social que divideix el país en termes de classe i situació socioeconòmica: propietaris rics i llogaters pobres. Una actualització de la divisió estructural que el segle XIX parlava de classe obrera (subalternes) i classe burgesa. Per tant, lluny d’aquell que va decretar la fi de la Història i de les ideologies, el que estem presenciant és la seua actualització temporal en torn a un nou element com és l’accés a l’habitatge. Tenim una societat dividida en propietaris i inquilins en base a una estructura socioeconòmica que ho determina.
Esta situació està creant, al mateix temps, un efecte reacció en termes de ressorgiment de mobilització social (alguns ja parlen de ‘‘nou 15M’’) emmarcat en termes d’igualtat social i de recuperació de les ciutats. Evidentment, un país amb una escletxa entre propietaris i inquilins en funció de la renda no pot tindre cohesió social. Però és que, a més a més, este problema està ja afectant a la mateixa configuració de les ciutats. Moltes veus, entre elles les d’associacions i la mateixa Federació Valenciana de Veïns i Veïnes venen denunciant l’expulsió de veïns d’alguns barris, fonamentalment d’aquells amb una ubicació més cèntrica, produït, en part; per la proliferació dels apartaments turístics i de l’augment desmesurat dels preus del lloguer. Per tant, les solucions al problema actual de vulneració del dret a l’habitatge també haurien de comptar amb una perspectiva de recuperació de la ciutat i de model urbà sostenible i integrador.
I resulta important conèixer la dimensió concreta del problema per poder oferir solucions encertades. Les causes d’este problema són, òbviament, múltiples. Però crec important assenyalar l’especulació com un dels factors més fonamentals. Cal recordar que el 60 % de la compravenda d’habitatges, en dades d’enguany, sense necessitat de contractar un préstec hipotecari[2]. És a dir, els grans tenedors i fons d’inversió, aquells amb capacitat d’afrontar la compra de pisos al comptat, són els principals receptors de vivendes. Esta concepció de l’habitatge com a bé de mercat susceptible d’inversió econòmica xoca frontalment amb la perspectiva de l’habitatge com a dret fonamental a garantir pels poders públics. I ahí resideix la clau de volta del principi de solució: resulta imprescindible garantir una intervenció pública reguladora del mercat per a garantir el dret dels ciutadans i ciutadanes a accedir a un habitatge digne.
Per això algunes mesures, com la recentment anunciada pel president del govern espanyol d’oferir un Bo d’ajudes al lloguer per a joves no apunta en la direcció correcta. D’una banda, les ajudes econòmiques són incapaces d’aturar, a curt termini, l’augment desorbitat del preu de l’habitatge. Però és que, a més a més, la introducció d’ajudes econòmiques pot provocar un major increment dels preus de lloguer i major saturació del mercat, ja que els rendistes no tenen límit per a continuar apujant els preus. És a dir, mesures com estes no sols no van a solucionar el problema, sinó que fins i tot poden ser contraproduents.
La solució no passa per ahí. Passa per la intervenció i regulació del mercat apuntant al problema principal: l’adquisició de l’habitatge com a bé de mercat per a la seua inversió en mans de rendistes, siga per al seu lloguer sense límits econòmics en forma de lloguer tradicional, de temporada o turístic. En primer lloc, cal l’establiment, per llei, de preus màxims de lloguer per aturar l’especulació incontrolada. Però, d’una altra banda, també calen mesures per tal de reintroduir en el mercat els habitatges buits en mans de grans tenedors perquè puguen cobrir l’actual demanda, en base a pujada d’impostos o d’intervenció directa dels poders públics sobre el dret de possessió de l’immoble. La prohibició de la compra d’habitatge per a especular i la prohibició de concedir noves llicències per a apartaments turístics de manera temporal, dos mesures que hem reclamat des de Compromís tant al Congrés dels Diputats com a l’Ajuntament de València. És a dir, cal que l’Estat, des de les diferents Administracions competetents, com a garant dels drets dels seus ciutadans, pose fre a l’especulació individual i, en base a la funció social de l’habitatge, mane un missatge clar: no pot haver pisos buits de grans tenedors o fons d’inversió mentre hi haja persones que no tenen on viure. Una vegada aplicades estes solucions amb impacte a curt termini, caldrà prendre’n d’altres per a augmentar l’oferta d’habitatge com és la construcció de vivenda pública.
En conclusió, no hi ha manera de solucionar el problema de l’accés a l’habitatge sense atacar els problemes principals. És a dir, no es pot garantir els drets de la majoria sense acabar amb els privilegis d’uns pocs que estan traguent profit d’esta situació injusta. La configuració de l’habitatge com a dret fonamental de les persones i, en base a la seua funció social reconeguda constitucionalment, habilita per a una intervenció pública del mercat amb l’objectiu de garantir el seu compliment.
No resulta exagerat afirmar que la sort de la legislatura actual depèn, en gran part, de solucionar este problema. Els governs autonòmics en poder del PP, amb gran part de les competències en habitatge, no semblen encara adonar-se’n de la magnitud d’un problema que afecta de manera transversal a la societat (també a part dels seus votants) i mostren una actitud clara de defensa de la minoria rendista. I el govern estatal, tot i haver mostrat un interès en defensar el dret a l’habitatge, mostra símptomes de no saber enfocar correctament les solucions. Donada la dimensió del problema, com hem vist, un govern pretesament progressista no podrà justificar la seua acció política sense abordar un problema de primera magnitud social com és este de l’habitatge. I els seus socis parlamentaris de govern n’haurien de prendre nota, també.
El teixit social ja està configurant-se al voltant de la reivindicació del dret a l’habitatge i de recuperar les nostres ciutats com a clar símptoma de desgast institucional. Després de la multitudinària manifestació del darrer diumenge a Madrid, este dissabte, 19 d’octubre, una gran quantitat d’associacions, assemblees i plataformes cíviques, moltes d’elles de recent creació, recorreran els carrers de la ciutat de València per tal de forçar una aposta clara i ferma pel dret a viure amb dignitat. L’objectiu és clar: o es posa fre a la desregulació incontrolada del mercat, causa de la nova ruptura social en torn a l’habitatge o l’escletxa entre la societat i les institucions serà irrecuperable.
[1] Font: Banc d’Espanya.
[2] Font: Institut Nacional d’Estadística.