L’aquelarre de l’Olympia i la revolucionària cooperació

El passat dissabte el teatre Olympia de València va acollir un acte polític que reunia a cinc dones de cinc formacions diverses. Cinc dones amb un gran compromís amb el seu entorn i que des de la diferència desenvolupen tasques de govern i d’oposició en tots els graus administratiu de l’Estat español. Ajuntaments, comunitats autònomes i Govern central.

Sobre la trobada s’han escrit ja rius de tinta. La caverna mediàtica i política, com no podia ser d’altra manera, ha utilitzat tots els estereotips que emanen del patriarcat per atacar l’encontre i les seues protagonistes. La definició de la conversa pública com “aquelarre feminista” és la que més ha cridat l’atenció perquè també és la que més evidencia eixe tuf masclista dels seus detractors. 

El diàleg, la cordialitat, la mostra de simpatia i la búsqueda de punts en comú entre integrants de partits polítics que lluiten per l’atenció d’un mateix votant s’ha convertit en un acte transgressor, diria que també revolucionari. Per això ha despertat eixa animadversió als pilars que sustenten l’actual sistema neoliberal.

Vivim en un moment de crispació política, de búsqueda del titular fàcil, del clic a costa de declaracions incendiàries, de ridiculitzar als interlocutors, de buscar enemics i, sobretot, de l’exageració de la diferència per captar el vot.

En eixe context d’una societat on les normes no escrites de la política, els acords i la convivència són cada volta més difícils de trobar, naix esta plataforma constituïda per cinc dones que reinventa les maneres de fer política d’esta modernitat.

Perquè este aquelarre a l’Olympia ha donat en certa manera sentit al terme política en la seva versió més clàssica entesa com la búsqueda de solucions que resolguen el conflicte social i les diferències. Deixar l’espectacle, el maniqueisme i la confrontació és un acte revolucionari en política, és un acte que, a més a més, denota valentia. Contra la caverna, però també contra les dinàmiques sectàries dels partits polítics.

Històricament els lideratges han estat marcats per la testosterona, han estat basats en la mostra de força, de poder i han sigut verticals i rígids. Fa dècades que el moviment feminista va aconseguir posar en la palestra la necessitat d’incloure a les dones en la primera línia dels partits, i ara cal anar més endavant, com molt encertadament han definit les cinc participants a l’acte de dissabte.

Calen lideratges femenins, lideratges centrats en la resolució de conflictes, en la cooperació, en el diàleg, en l’apreci i el respecte. En definitiva, lideratges constructius que posen a les persones en el centre de la presa de decisions.

He de reconèixer que em va aborronar llegir com Ada Colau en el seu article a El País previ a l’acte elogiava polítiques portades a terme per les seues companyes de taula. No crec recordar haver presenciat mai un fet com este, que per altra banda denota gran senzillesa, coratge i elegància.

Potser l’acte no es repeteix o les dinàmiques de la política acaben per portar per altres camins esta energia desplegada a l’Olympia, però el ben cert és que ha sigut una trobada que ha generat iI·lusió, que ha contagiat entusiasme i encoratja a seguir treballant per la consecució d’una societat més justa i igualitària en la que totes les persones se senten respectades i representades.

El futur del país està en la ment i els cors d’estes cinc dones valentes, però també de les que estaven entre el públic i de les que no van poder anar-hi. El futur del país és nostre. L’aquelarre de l’Olympia és un bon començament.