Tinc la sensació que s’està cometent una injustícia amb la memòria d’Alfons Roig. Una injustícia greu. En determinades informacions i apreciacions, en articles i a tota pàgina, s’ha sentenciat la culpabilitat de don Alfons a partir de les declaracions pòstumes del pintor Joan Genovés. Parlava Genovés als noranta anys, en converses que han aparegut en un llibre recent, de fets que ocorregueren fa més de seixanta anys, que no havia denunciat abans ni públicament ni en seu judicial.
En el context actual de “Me too” i de reacció final de l’Església catòlica, afavorida pel papa Francesc, contra els abusos sexuals -i ja era hora!- al si de la institució, la matèria era prometedora, certament, com a generadora de rebombori.
La qüestió, però, és més complicada, perquè no se sap del cert de què s’està parlant. Com i quan varen ser aquells fets? Fins on arribaren si es produïren? Foren expansions excessives o coses més greus? Sense proves, ni testimonis, ni defensa, ni acusació formal, ni sentència amb garanties, només amb unes declaracions pòstumes, es malmet la memòria d’una vida que fou molt més -però molt més!- que tot això.
Ara som durs, i amb tota la raó, amb aquestes coses. L’abús en general i sobretot a menors és intolerable, absolutament execrable. Imperdonable. Però s’ha d’acotar i posar en context. Determinar i circumscriure, demostrar. Supose que això son les beceroles del sentit de la justícia. Qui sap què va passar realment? I si n’hagué res, no seria objecte de sanció, expiació i penediment? No en sabem res del cert...
D’altra banda, hi ha algú sense màcula? Sense res que amagar segons criteris a posteriori? Ara mateix podríem evocar uns quants prohoms, gloriejats, que no tenien cap problema a excedir-se amb xiques i xiquetes. Fins i tot fets recents i vomitius que no han estat dilucidats en la plaça pública, com aquest procés que s’incoa ara. El context influeix, i les asimetries ens han de posar en guàrdia.
Per evitar confusions, torne a repetir que considere l’abús en totes les seues formes condemnable i execrable. Molt especialment amb menors, sense l’edat suficient per elegir i saber què passa. Això és del tot intolerable. Però cal saber de què s’està parlant, per bé que fa angúnia.
Segurament Alfons Roig era una persona contradictòria, com tots. Amb clarobscurs. Si va fer coses com aquestes que va dir Genovés, sense concretar degudament l’acusació, sense haver-la fet abans, sense haver anat al Jutjat de Guàrdia, em sembla imperdonable. Però mereix la foguera?
Qui estiga lliure de pecat, que llance la primera pedra. Si no vols ser jutjat, no jutges... crec que diu la Bíblia o l'Evangeli. I em sembla que suggereix que cal una mica de comprensió íntima en els afers humans, tan complicats, sense perdre, però, el recte sentit de la justícia. És a dir, que aquestes consideracions de cap manera donen via lliure a una “absolució general” però suggereixen que cal anar a pams. La cosa humana és sempre molt contradictòria i ambigua. Trobar el punt de ruptura radical és difícil, però cal fer-ho de vegades, per descomptat. El tema és com, quan, per què, fins on i en base a què, amb quines conseqüències. I amb quines atribucions.
Parle d’aquestes qüestions com a observador atent de l’avatar col·lectiu. Però també puc dir alguna cosa a títol personal. Una petita nota basada en la meua experiència... Vaig conèixer don Alfons Roig. Era amic de la meua família. Venia sovint a dinar a casa, al carrer Ciril Amorós. Tenien una gran amistat també amb el matrimoni Bonet-Casanova. Enric Bonet era professor de dibuix geomètric a l’Escola de Belles Arts i pintor. L'acolliren en aquella València inhòspita. Alfons Roig Izquierdo (nascut a Bétera) era ja aleshores un home gran. Amb el qual es podia parlar. Cosa insòlita, en aquella València dels anys cinquanta i primers seixanta. La seua gran passió era l'Ermita de Llutxent. Els meus pares li tenien molta confiança i anàvem sovint a l’ermita. Ni rastre, mai, de coses com les evocades per Genovés. En aquell temps jo era un xiquet, i mai vaig percebre absolutament res...
Això em posa en guàrdia. Embrutar la reputació o la memòria d’una persona és molt fàcil, però també arriscat i, de vegades, irresponsable.