La memòria obrera al País Valencià

Aquesta mateixa setmana, la Fundació d’Estudis i Iniciatives Sociolaborals (FEIS) vinculada a Comissions Obreres del País Valencià ha presentat un llibre editat sota la direcció de Pere Beneyto, Josep Durbán i Alberto Gómez Roda que, amb el títol Rutas de la memoria obrera, recull una proposta divulgativa sobre la lluita sindical en el tardofranquisme. Es tracta d’una sèrie de treballs, elaborats per especialistes reconeguts, sobre el moviment obrer a diversos llocs del País Valencià, concretament, i seguint l’ordre del llibre, La Vall d’Uixó, el Port de Sagunt, Bunyol, València (amb dos capítols, un específicament dedicat a la Malvarosa), Alcoi i les comarques del Vinalopó. Concebut com el primer d’una sèrie, els textos, profusament acompanyats d’imatges i mapes, ens apropen a la realitat de les lluites obreres que van acompanyar el naixement de les Comissions Obreres i que van acabar sent decisives en l’adveniment de la democràcia al conjunt de l’Estat espanyol. Fotografies, documents, biografies i testimonis es conjuminen amb la reconstrucció de processos de treball, històries empresarials i, fonamentalment, relats individuals i col·lectius de sacrifici de treballadores i treballadors, lluitant per la millora de les seues condicions de vida i de treball, alhora que reclamant les llibertats democràtiques per al conjunt de la ciutadania. El llibre convida a la ciutadania a passejar pels espais de treball i de lluita, com una mena de ruta turístico-cultural.

No pot ser una iniciativa més laudable. Amb una vocació clarament divulgativa, ens mostra la importància del coneixement històric. La història del moviment obrer se’ns presenta així, no com a remembrança, ni com a enyor, però tampoc exclusivament com la idea tan repetida de conèixer-la per tal de no repetir-la. No debades, la Història (així, en majúscula), estrictament parlant, no es repeteix mai, encara que les experiències del passat poden servir per defugir tendències que s’assemblen perillosament a episodis, fets i estructures socials, polítiques i econòmiques que comportaven el patiment de la majoria de la població. Per al·ludir sols a un exemple d’actualitat (que, a més connecta amb el període del que s’ocupa el llibre), és impossible no veure el fenomen migratori de hui i no comparar-los amb les experiències dels milions de persones que als anys 50 i 60 van haver de marxar des dels seus pobles cap a ciutats situats a altres regions o altres països. Com és impossible veure la reacció d’una part de la població (atiada per abanderats de l’odi) i no recordar el que ha passat amb poblacions marginades o foragitades per la seua ètnia, la seua cultura o altres característiques distintives. Cal recordar que això, abans i ara, és funcional als qui viuen del treball dels demés, degradant-lo i abaratint-lo, i generant les condicions socials i polítiques adequades als seus interessos i no als de la majoria.

El coneixement històric és, vist des d’aquesta perspectiva, la millor eina per a entendre el present. Tota la realitat social és històrica, el present és una convenció ja que les coses són potència o acte. La praxi de la història és, doncs, parafrasejant Josep Fontana, l’estudi del passat amb l’objectiu d’entendre el present per a poder transformar el futur. La  memòria democràtica, és un exercici imprescindible en aquesta tasca. La seua principal virtut és que no és un exercici merament acadèmic.

Aquesta vessant ha d’estar present, lògicament, com ho està amplament en el llibre. Hui dia assistim a un desplegament mediàtic de grans proporcions i creixent que ens proposa veure la història com una mena de successió d’accidents evitables i que, a més, pretén distribuir la càrrega de la culpabilitat per a tots iguals. Parle, evidentment, de la República, la Guerra Civil i el franquisme, però també de la que molts han cregut modèlica Transició democràtica, que ja fa temps que sabem que no ho va ser tant de modèlica. Aquest revisionisme te exemples destacats en autors particularment extremistes i manipuladors dels fets, però també te altres representants més moderats i, potser per això, més perillosos. Es tracta de una manera de veure el passat en el que l’experiència republicana, en haver suposadament fomentat l’enfrontament d’uns espanyols amb els altres, acaba presentant-se com el pròleg de la Guerra Civil. D’aquesta manera, la guerra sembla provocada no pels qui es van aixecar contra el règim democràtic sinó pels qui el defenien, la violència lluny del front de batalla tendeix a equiparar-se (sense matisos quantitatius i qualitatius que demostren una enorme asimetria) i la repressió post-bèl·lica tracta de minimitzar-se o, directament, ocultar-se acusant als qui la posen sota els focus de la llum pública de remenar les cendres del passat i atiar l’odi.

No hauríem d’oblidar mai que aquesta manera de practicar la història no és un exercici neutral, serveix per a justificar el present i, particularment, algunes pràctiques polítiques.

Davant la desmemòria, doncs, cal estudiar, conèixer i divulgar aquelles circumstàncies, estructures socials, fets i actituds que expliquen el present. D’una banda, perquè ens ajuda a conèixer-nos millor. Però, sobretot, perquè ens ajuda a entendre que, tot i que les persones actuem en marcs que ens són donats i que no depenen de la nostra voluntat, que, alhora, les nostres decisions individuals i, sobretot, col·lectives conformen el futur, el nostre particular i el de la societat i les generacions que venen darrere.

Els textos del mateix Pere Beneyto, de Fernando Peña, Sonia Garcés, Buenaventura Navarro, Vicenta Verdugo, Alberto Gómez, José Durbán, Pedro Juan Parra, Francisco Moreno, Miguel Ors, Carlos Salinas y José Ramón Valero, tot i la seua diversitat (espacial, temàtica, cronològica i, fins i tot, metodològica), ens poden fer obrir els ulls a la realitat present. Vull recordar, en aquest sentit, com han viscut els treballadors i les treballadores els canvis tecnològics (sempre mediats per l’interès del capital en controlar els processos de treball), precisament en un present ple de meravelles tecnològiques i amb una IA que amenaça amb deixar-nos sense treball. El conflicte treball-capital es troba, a més, condicionat per l’hegemonia cultural imposada des de les classes dominants. Així, els treballadors es veuen permanentment interpel·lats a tindre allò que els valencians anomenem trellat. Quan els ‘experts’ ens diuen, per exemple, que hem de tindre present la competitivitat de les empreses per a mantenir els llocs de treball, cal recordar que eixos arguments s’empraven, tal qual, fa 125 o 150 anys per defensar el treball infantil o rebutjar la disminució de la jornada de treball a 8 hores diàries. I això mentre els que vivien a costa d’aquest treball ho feien en mig d’una opulència obscena. Si, aleshores, la classe treballadora i les seues organitzacions s’hagueren aplanat davant d’aquells raonaments, les xiquetes i els xiquets de 8, 10 o 12 anys, encara estarien fent jornades interminables per uns sous de misèria

Per concloure, el conjunt de treballs del llibre il·lustren tres aspectes que crec que són especialment importants, i als que em referiré anant d’allò més general a allò més concret.

D’una banda, els anys 60 i 70 van conèixer un nivell creixent de conflictivitat sindical arreu del món. Van ser els anys de la generalització del fordisme i altres sistemes d’organització del treball semblants, que comportaven la producció en massa i, paral·lelament, el consum en massa. Tot i l’accés a unes condicions materials de vida que les classes populars mai no havien assolit (almenys als països capitalistes més desenvolupats), eixe model patia contradiccions que van provocar una rebel·lió (activa i passiva) general contra ell. N’assenyalaré dues que poden comprovar-se al llibre: l’expansió urbana fruit de la massiva migració rural i la generalització d’un nou model residencial que provocava l’aparició de barris marginals; i el refús generalitzat front a la nova manera de consum productiu de la força de treball, particularment alienant per degradant i monòton.

D’una altra, al cas de l’Estat espanyol, amb un creixement urbà i industrial relativament tardà respecte al conjunt d’Europa i una economia emmanillada per l’opció autàrquica de l’Estat feixista sorgit de la Guerra Civil, aquests problemes eren particularment greus. El Pla d’Estabilització va accelerar la industrialització i les transformacions agràries, de manera que el propi règim va trencar els dics que havia alçat durant l’autarquia i el creixement urbà va ser especialment anàrquic. A més, tot i el creixement industrial, l’estructura empresarial heretada, la dependència tecnològica i l’opció pel turisme de masses, va donar lloc a una economia amb una molt baixa productivitat del treball que basava la seua competitivitat exportadora i l’atracció del turisme en uns salaris comparativament també molt baixos. Les fortes tensions dels seixanta, van esclatar als 70 després de la crisi del petroli, amb un pressió salarial que va fer saltar pels aires aquest model. La dictadura no sols suposava un gravíssim atemptat contra els drets polítics de la població. D’una banda, l’estat policial i repressor era la garantia del manteniment dels salaris baixos. No és casualitat que l’auge del sindicalisme i el combat per la democràcia anaren de la ma, convertint-se aquell en el principal impulsor al carrer d’aquesta. D’una altra, l’absència (o, almenys, absoluta insuficiència) de l’estat del benestar que el moviment obrer havia aconseguit a l’Europa capitalista democràtica i que atenuava els efectes del sistema, suposava un agreujament brutal de les conseqüències negatives del mateix. Encara estem pagant eixe retard i la incapacitat del pacte de la Transició per resoldre’l completament; si bé es van aconseguir avanços decisius en matèria de sanitat i, parcialment, d’educació, les mancances en qüestions com l’habitatge, els serveis socials, les pensions o les polítiques laborals encara són sagnants.

Per últim, el País Valencià, amb una estructura empresarial encara més atomitzada i una societat amb un pes important de l’agricultura fins els anys 50, també va patir aquests problemes. El llibre ens mostra l’extrema diversitat de les estructures socials, urbanes i empresarials i l’impacte diferencial sobre la classe treballadora. La lluita sindical reflecteix aquestes diferències: des de la presència d’un sola empresa gegant, com és el cas del Port de Sagunt o la Vall d’Uixó, passant per estructures més diversificades, però amb un pes important d’empreses mitjanes-grans, com mostren els casos (tant diferents entre ells per raons òbvies) de la Malvarosa o Bunyol, fins el predomini de la petita empresa articulada en districte com els casos d’Alcoi o les valls del Vinalopó.

Vivim a un país, doncs, que pateix encara molts problemes. Dels anys 70 fins ací han canviat moltes coses. Una part important dels problemes actuals són nous, però altres tenen els peus estacats encara en el fang d’un passat que no és tan llunyà. Des de l’aprovació de l’Estatut dels Treballadors l’any 1980, una vintena de reformes laborals han anat restringint el poder de negociació dels treballadors, amb una sola, la darrera, que s’ha apartat de la tendència. Malgrat això, moltes de les millores que hui gaudim com, sense anar més lluny, el que es puga publicar sense problemes un llibre com aquest, són fruit del sacrifici de moltes persones que van decidir organitzar-se i lluitar contra la injustícia en unes condicions molt adverses (qui tinga dubtes li recomane que llija el testimoni esfereïdor de Manuel Sanmartín a les pàgines 129 i 130 del llibre).

Acabe. La inflació, com als anys 70, sembla que està fent revifar el moviment obrer a Europa com feia anys que no es veia. Serà el signe d’una nova era? Potser sí, potser no, el que és cert és que aquesta memòria que hui ens ha portat ací ens ha d’ensenyar que els canvis, els de veritat, només arriben perquè la gent lluita per aconseguir-los.