No és espiar periodistes: és professionalitat

El cas d’espionatge policial al periodista Juan Nieto m’ha fet rellegir el primer llibre de Lucas Marco: Simplemente es profesionalidad. Historias de la Brigada Político Social de Valencia (Institució Alfons el Magnànim). El periodista Marco, que en aquesta casa ens té acostumats a bons articles d’investigació sobre els abusos de poder (corrupció política, judicial, etc.), recull en el seu llibre la història d’alguns dels membres més coneguts de la repressió policial franquista a València. En general, els perfils dels caps de la Brigada Político-Social revelen una psicologia de buròcrata esfereïdora. Però, de les seues actuacions, es desprèn la voluntat de complir el deure, de justificar la brutalitat de la policia per motius professionals. Com deia el comissari d’infame memòria Manuel Ballesteros: «Lo mío simplemente es profesionalidad» —una «professionalitat» que s’assembla a la que defensava el nazi Eichmann en el judici que se li va fer a Jerusalem i que tan bé va descriure Hannah Arendt.

Doncs bé: jo crec que els caps que ordenaren als agents de la UCO espiar el periodista Juan Nieto simplement complien el seu “deure” —també el ministre Fernández Díaz. Que molta gent ens n’hàgem escandalitzat és lògic, però un pèl ingenu i, en alguns casos, bastant hipòcrita. La Unió de Periodistes Valencians ha reaccionat com calia —ràpidament i contundent— per defensar el sentit del periodisme i el dret a la intimitat de Juan Nieto, que ha rebut la solidaritat dels seus companys i d’altres sectors de la societat civil, polítics inclosos. Però jo em pregunte per què no s’ha respost de la mateixa manera, amb la mateixa indignació, quan els espiats han estat polítics independentistes o esquerrans. Alguna de la premsa que ara ha bramat contra la cúpula policial dels temps del PP ha vist amb bons ulls l’espionatge al moviment independentista català i, fins i tot, ha justificat pràctiques policials antidemocràtiques, com per exemple la infiltració d’un policia en un col·lectiu antifeixista de Benimaclet.

M’ha semblat un exercici de flagrant hipocresia que alguns dirigents socialistes valencians s’hagen ofès tant amb el modus operandi del Ministeri de l’Interior, com si el PSOE no hagués tingut res a veure amb la consolidació d’aquest “sistema” (si s’haguessen llegit el llibre de Lucas Marco sabrien durant quins governs es va premiar i ascendir els torturadors més cruels de la Brigada Político-Social). I s’ha volgut fer creure que les clavegueres de l’Estat són propietat d’un sol partit, d’una sola ideologia.

Clavegueres de l’Estat? A hores d’ara encara podem usar l’expressió «clavegueres de l’Estat»? Més aviat no es tracta de “séquies” a l’aire lliure“ per on corre desvergonyidament la repressió que l’Estat exerceix sobre tot aquell que en qüestiona l’”essència“? Perquè és una determinada concepció de l’Estat nació espanyol el que hi entra en joc. És a dir, tot aquell que pretenga canviar la idea unitarista i centralista d’Espanya —des de tots els punts de vista: polític, econòmic, cultural, lingüístic, etc.— troba, en totes les estructures de poder vigents, una rècula de «professionals» disposats a impedir-ho, per dret o per força.

És clar que l’acta d’espionatge de Juan Nieto ha estat redactada amb un estil típic de la policia espanyola —en realitat de totes les policies del món—: la vèrbola de l’homofòbia. Perquè resulta que Juan Nieto, que és fill de Guàrdia Civil, és també homosexual, i així ho ha volgut destacar la UCO. A més, segons la policia, Juan Nieto és promiscu. Uf! Com a heterosexual que soc i amb unes ganes constants de poliamor, sempre m’ha fet gràcia —“gràcia” com a sinònim de “fàstic”— l’atribució de promiscu només al col·lectiu gai. No sé què en deu pensar, d’aquesta “literatura” homòfoba, el ministre de l’Interior Fernando Grande-Marlaska, l’homosexualitat del qual és pública. Però tinc la sensació que tot ministre de l’Interior —en dictadura i en democràcia, del PSOE o del PP— es deixa la sensibilitat tancada en casa els dies laborables, els dies que ha d’exercir la “professió”. Els funcionaris zelosos de l’Estat són grans “professionals” a l’hora de preservar el “foc de la pàtria”. No m’estranyaria gens que els qui van ordenar espiar Juan Nieto visquen el sexe —el desig, la carícia, el plaer— com una simple qüestió de professionalitat.