En l’època de les majories absolutes del PSOE, al final dels anys 80 del segle passat, en els mítings multitudinaris de Felipe González, sempre hi havia un moment per a l’humor. Encara pesava l’oratòria grisa, circumspecta o ideològicament abrandada de la Transició i, perquè els temps canviassen, calia «relaxar» els discursos polítics, afegir-hi una miqueta d’alegria. Almenys aquesta era la imatge que transmetia la televisió espanyola, i en general els mitjans de comunicació. El mateix Felipe González va ser un mestre en la pràctica d’una oratòria vivaç feta d’idees àgils, d’indignació mesurada i d’ironia popular —l’humor «típic» de l’andalús intel·ligent. Però en un míting del PSOE la humorada feia acte de presència quan pujava a l’escenari el vicepresident del govern: Alfonso Guerra. A Espanya potser no s’havien fet mai tants acudits en un acte polític, no s’hi havien contat tantes xanxes, com en les arengues d’aquells anys d’Alfonso Guerra. Insolent, sarcàstica, a voltes insultant, la comicitat de Guerra humiliava astutament l’enemic polític i feia riure a l’amic. Algunes facècies seues es feren tan populars com les de, per exemple, l’humorista Gila. El Guerra tenia gràcia, també per als esquerrans crítics amb el PSOE, i fins i tot per a valencianistes o catalanistes —cosa que no vaig entendre mai, perquè Alfonso Guerra, vist des del País Valencià, de graciós, no ho era ni ho és gens.
A Espanya aquesta «humorització» dels discursos polítics va tindre una deriva populista dretana a la dècada dels 90, quan irromp en l’escena política europea Silvio Berlusconi i els seus altaveus mediàtics. Aquesta jocositat, però, ja no era tan refinada com la d’Alfonso Guerra. Des de l’autorització de les televisions privades, va començar a guanyar protagonisme mediàtic la retòrica populatxera de certs polítics dretans, sovint procedents del franquisme, que no dubtaven a fer ostentació de la incultura més lletja. Recordem la figura histriònica de Jesús Gil y Gil i, entre els valencians, la vèrbola coenta de V. González Lizondo o, més recentment, les bravates àgrafes d’Alfonso Rus i les expansions etilicofalleres de Rita Barberá.
Però ha sigut en les darreres dècades, durant l’extensió i consolidació de les xarxes socials, que la tirada a la pallassada dels polítics s’ha aguditzat i inclús normalitzat. Són mundialment famoses les xarlotades de Donald Trump, Boris Johnson o Nicolás Maduro, entre d’altres. És clar que aquesta proliferació de l’«humor» dins la societat ha anat més enllà de la política i ha afectat el món de la cultura, de l’economia, de l’esport, etc. Pensem en les astracanades que propaguen magnats com Elon Musk o, en el cas espanyol, les rialles indecents del president d’Iberdrola, Ignacio Galán, qui en públic s’ha burlat descaradament dels seus clients. Sens dubte, les xarxes socials han estat l’esperó definitiu per a l’espectacularització de la política i, al capdavall, de tots els àmbits de la vida pública.
L’esquerra no ha volgut o pogut escapar d’aquesta conjuntura i ha acabat fent ús del mateix populisme mediàtic que la dreta: performances còmiques als parlaments, al Congrés, al Senat o en qualsevol palestra, bromes de tota mena en les xarxes socials, etc. Des de la samarreta reivindicativa fins als mems enginyosos que corren per Twitter, els partits progressistes han pujat a gust al carro de la teatralització de la política, i si ha calgut amb bones dosis de sensacionalisme. Com a valencianista que soc, no puc deixar de constatar i criticar aquesta tendència en certs dirigents valencianistes. Joan Baldoví, per exemple, un polític honest que ha sabut defensar els interessos valencians a Madrid, durant tots els anys que hi ha sigut parlamentari més d’una volta s’ha acostat innecessàriament al populisme groller de González Lizondo. I no cal esmentar els últims actes ludicoreivindicatius de Compromís, farcits de ballarugues poc contextualitzades —com ara la de l’Aplec del Puig del darrer diumenge d’octubre—, unes eufòries que s’haurien pogut estalviar, sobretot perquè en temps de crisi no són ni èticament apropiades ni estèticament benvistes.
I heus ací l’atzucac on som ara com ara. Perquè al meu entendre la política està instal·lada en una trampa mediàtica —una trampa ben parada pel poder econòmic— en què la broma ha infectat i corcat la dialèctica. Costa creure que uns polítics que sovint es comporten com uns clowns puguen afrontar seriosament els problemes de la societat. I, en política, la serietat encara és el rovell de l’ou. En els temps de crisis que patim —crisi econòmica, crisi de valors, crisi cultural...—, la banalització, la teatralització o la humorització de la política desprestigia la democràcia i dona fuel a la ultradreta, una ultradreta que entre algunes capes socials —sobretot entre les classes populars que se senten desateses o traïdes per les polítiques socialdemòcrates— és percebuda com a més responsable, com a més preocupada pel patiment de la majoria. No es tracta de tornar als discursos plúmbics i acartonats del passat, però sí d’aturar un biaix còmic que ens pot deshumanitzar. Hem d’expulsar els humoristes de la política. Darrere d’un polític bromista se sol amagar un totalitari, o un reaccionari, o un demòcrata amb moltes limitacions, o un vividor sense valors, o tot plegat —pensem en Alfonso Guerra. És hora d’exigir als nostres polítics —jo ho faig al valencianisme, el camp ideològic on em situe— que abandonen la pallassada, que dignifiquen la política amb llenguatge intel·ligent. Ens hi juguem el futur: un futur que pot ser més o menys alegre o de terror.