Aquests dies hi ha una forta -i simptomàtica- polèmica a Barcelona al voltant de l’anomenada “gentrificació” de la ciutat. Els nous propietaris d’una finca modernista de l’Eixample (la Casa Orsola) volen foragitar els llogaters actuals, els veïns, no renovar els contractes de lloguer que s’acaben el 31 de desembre, reformar l’edifici i tornar a llogar els pisos, però ara amb gimnàs, solàrium, un co-working... És a dir, transformar-los en habitatges de luxe per a nous llogaters, per a uns nous habitants “més rendibles”, d’alt nivell adquisitiu. O bé per fer-los funcionar com apartaments turístics. Els veïns, lògicament, s’oposen i assagen formes de resistència. Sembla que, a hores d’ara, una part de la població és obsoleta i se l’ha de suprimir, expulsar. Una cosa semblant ja va passar a València, en el cas ben conegut d’unes finques -també modernistes- del carrer Túria, que la Generalitat Valenciana va resoldre per la via de comprar l’edifici. Passa en més llocs: és una tendència general.
Les raons son evidents: és un gran negoci. Alguns tenen a l’abast capital en abundància i taxes de benefici sucoses per guanyar, i els fons d’inversió s’hi aboquen. Pura especulació immobiliària. La ciutat i l’habitatge -el recer, l’aixopluc íntim de les persones- com a negoci. Impressiona que la legislació permeta, encara, això. Que l’única opció de les administracions siga exercir el dret de tanteig i retracte i comprar les propietats. Perquè és una opció amb límits. L’Ajuntament de Barcelona ja ha comprat enguany cinc finques a l’Eixample. No es pot buidar la mar a poals.
Un govern d’esquerres a Espanya, un ajuntament d’esquerres a Barcelona i a València, governs de les Generalitats amb forta presència d’esquerres, i encara estem així. El sarcasme és que la càrrega de la impopularitat se l’enduen els governants. Perquè l’especulació, els desnonaments i el saqueig de vides humanes -traure’t de ta casa és un atemptat- té costos, i no se’ls carreguen precisament els inductors i els legitimadors, sinó les administracions de proximitat. El mateix diari de centre-dreta moderada que informava sobre el fet li posava un semàfor roig a l’Ajuntament de Barcelona i a la regidora Janet Sanz a compte de la lacra de la “gentrificació”.
¿Però qui permet, promou, defensa i legitima les lleis que permeten l’especulació immobiliària -o l’alça implacable del preu de l’electricitat i altres serveis? Doncs els mateixos que després descarreguen en l’esquena dels governants més o menys d’esquerres les lacres del sistema. És la paradoxa de governar un sistema de mercat que es descontrola, que té una dinàmica que desborda la decisió democràtica de la ciutadania, a partir de tendències globals o de pressions de lobbys, d’exèrcits d’experts legals, ideòlegs i doctrinaris del liberalisme mal entès (el que es limita a la defensa de la llei de la selva en matèria social i econòmica).
Una paradoxa cruel es dona també en el cas de la immigració massiva. Tret del cas de territoris de gran extensió i baixa densitat de població, la immigració pot crear uns certs problemes a la població assentada i autòctona, sobretot als sectors que competiran per recursos escassos (llocs de treball, habitatge, prestacions socials). Res que no tinga solució amb bona voluntat i disposició a l’acollida. La història de la humanitat és la història de les migracions, certament, i la desigualtat de nivells de vida entre països serà un imant irresistible.
D’altra banda, hi juguen a favor alguns corrents fonamentals. L’ecumenisme de l’Església catòlica sempre la recolzarà. L’internacionalisme -més o menys atàvic o viscut- de l’esquerra no hi oposarà cap retret. El capital, en general, n’estarà encantat, perquè proporciona mà d’obra barata i ja formada que, en principi, pressionarà a la baixa els salaris (i aportarà servei domèstic i personal de cura per als seus familiars grans o amb limitacions).
Els costos de tot plegat, que en té, ja els assumiran uns altres. I encara hi haurà una volta de rosca més, perquè els màxims defensors i beneficiaris d’un capitalisme sense traves ni control –suposats “liberals” (o “patriotes”) que a l’extrem no dubtarien a substituir la democràcia, si no els fa el pes, per algun tipus d’autoritarisme- descarregaran el malestar, el ressentiment no reflexionat, en “els altres”, en l’esquerra política allà on governa. Que és ingènua (“buenista”) i defensa “papers per a tothom” i fronteres obertes.
Vet ací una de les claus abominables de la dinàmica actual de l’ascens d’una extrema dreta insolidària que conjuga el rebuig a la immigració, per afalagar de manera tramposa els sectors socials que se’n dolen, amb l’apologia d’un neoliberalisme extrem, és a dir, de la supressió de regulacions, normes i lleis que, amb gran esforç, han aconseguit “civilitzar” una mica un sistema que pot ser eficaç -no ho negarem- en l’assignació de recursos, però que sense control causa estralls, en termes socials i també ecològics.
El dret a la propietat immobiliària -i no immobiliària- ha de tindre límits. ¿No apuntava a això la cantarella de la “funció social de la propietat”? Doncs s’hauria de veure en una legislació clara, i com més prompte millor. Stop a l’especulació urbana. Defensa dels llogaters. Control i limitació dels lloguers. No sé si caldria retornar a la Llei d’Arrendaments Urbans del franquisme, que deixava als llogaters amb la vida assegurada, perquè congelava lloguers, els contractes eren indefinits i hereditaris, i així successivament. En una situació d’emergència habitacional, i per a legitimar-se, el franquisme va fer això i a més va construir milers d’habitatges socials d’ínfima qualitat, però molt millors que les barraques -o les habitacions rellogades- on havia de malviure una població que fugia de la fam, la repressió i l’estretor que va nodrir un èxode rural brutal que va buidar mitja Espanya.
Canviar les lleis i convidar els fons d’inversió i companyia a cercar altres opcions socialment més útils i justes (la innovació tecnològica, per exemple, la transformació ecològica de l’economia) serà complicat, ja ho sabem. Les pressions dels beneficiaris de l’statu quo, dels fons d’inversió i dels fons voltor, dels grans tenidors, i dels seus valedors i legitimadors ideològics i mediàtics, serien èpiques.
A Barcelona, Madrid i Brussel·les. A València i Alacant. Però per això vota la majoria social -entre el 55 i el 65% dels votants- quan no la desmobilitzen, la desmoralitzen o la despisten, amb demagògia i enganys. Per aconseguir una vida digna, millores acumulatives i un futur per a fills i nets, per obrir les grans alberedes a una humanitat més feliç.