President, sr. Mazón

Segurament una de les imatges que millor defineixen la situació de la Generalitat i del seu president, el Sr. Mazón, va ser el lloc elegit per atendre els mitjans de comunicació quan es va complir un mes de la DANA que va assolar diverses comarques del nostre País: un camí rural lluny del nucli urbà més pròxim, en este cas Utiel. Esta elecció evidencia la por del president de la Generalitat a tindre cap contacte amb la gent afectada com ha quedat demostrat les poques vegades que s’ha atrevit a anar a algun dels pobles damnificats. La pregunta és molt senzilla: en un sistema democràtic pot una persona seguir desenvolupant la seua tasca com a President de la Generalitat després de tot el que ha passat? Quantes manifestacions multitudinàries fan falta per a convèncer-lo de que ha d’anar-se’n?

Sense dubte hem patit una catàstrofe de dimensions desconegudes fins ara. Desconegudes sí, però advertides de forma reiterada pels científics com una conseqüència del canvi climàtic front al qual poc o res s’està fent des d’este govern del Partit Popular per a pal·liar-ho i per gestionar de forma adequada les seues conseqüències. Ens agrade o no vivim en una zona altament sensible al canvi climàtic i que sempre ha estat exposada a fenòmens d’este tipus. En València “la pluja no sap ploure” diu la cançó de Raimon.

Però una mateixa catàstrofe no té els mateixos efectes en un país avançat com el nostre que en un país empobrits. Per a ser exacte no hauria de tindre els mateixos efectes perquè en València, per desgràcia, els efectes de la DANA han estat clarament “tercermundistes”. Mentre en els primers països els morts s’acostumen a contar amb els dits de les mans, en els segons fàcilment arriben als centenars. Quina és la diferència? Evidentment com es preveu i com es gestiona l’emergència. Mentre en els primers la població és previnguda en temps i forma, indicant-li i avisant d’allò que ha d’evitar i dels llocs on ha de refugiar-se, en els segons preferisc no contar-ho perquè, per desgràcia, ho vàrem viure el dia de la DANA.

Quanta gent de les més de dos-centes vint víctimes hauria pogut salvar-se si haguera estat previnguda i advertida en temps i forma de la que se'ls venia damunt? M’ompli d’indignació només pensar-ho. I m’indigna més encara veure com totes les justificacions de manca d’informació que ha esgrimit la Generalitat valenciana han anat caient pel seu propi pes quan anem coneixent els fets i ens donem compte que l’únic element substancial que va faltar fou prendre les decisions correctes en el moment que calia, per suposat molt abans de les 20:11h quan sonà l’alarma que tots recordem.

Sense dubte moltes vides es podien haver salvat amb un funcionament adequat del servei d’emergències. Però al llarg d’este mes el pobles, la gent, els polígons industrials, els serveis han patit l’oblit i la descoordinació tant de les autoritats autonòmiques com de les estatals, sense oblidar a alguns municipis com la ciutat de València on les seues autoritats municipals semblaven desconèixer que tenien pobles afectats en el seu terme municipal i que, a més, era la capital de la comarca afectada i de tot el País. Cal assenyalar l’excepció que a tothom ens ompli d’orgull: els voluntaris que a partir del dia següent a la riuada, agafaren la granera per anar a ajudar als damnificats.

Tenim per davant una tasca gegantina de reconstrucció que caldrà fer de forma coordinada entre totes les administracions, que exigeix un clima polític on es prioritze el treball a realitzar abans que el relat polític de cada formació política. Assolir de forma raonable un procés de reconstrucció és fonamental per a evitar el descrèdit de la política i de les institucions que ja està començant a nàixer en molts sectors afectats. Ja tenim massa problemes amb l’antipolítica desenvolupada per l’extrema dreta com per afegir-hi un nou caldo de cultiu! Quanta gent ha perdut o està a punt de perdre la confiança en les institucions per aquest motiu!

La tasca a fer és immensa i urgent. Sincerament, Sr. Mazón, vostè ha donat totes les senyals de no estar a l’altura de les circumstàncies.