La prevenció és necessària, ara més que mai

Amb el canvi climàtic, la prevenció dels incendis forestals és fonamental.

Els recents incendis importants ocorreguts al País Valencià, fora de l’estiu i d’origen humà, en El Saler, Montixelvo (en aquest cas, pendent de confirmació) i l’ocorregut al març, a Villanueva de Viver, ens demostren que el risc d’incendis forestals s’estén a tot l’any, a tots els dies i quasi a qualsevol hora. Per altra banda, i també en relació al canvi climàtic, se confirma que els incendis, una vegada desfermats, si no han pogut ser abordats de manera immediata i s’estenen sense control, seran cada vegada més difícils d’apagar, com estem comprovant. D’açò hauríem de concloure que esdevé essencial evitar que qualsevol foc de causa humana acabe convertint-se en un incendi. Una vegada haja escapat al control humà tindrem un greu problema. Per tant, la prevenció, en el seu sentit estricte i literal de la paraula, evitar els focs de causa humana, impedir que s’originen els incendis, hauria de ser la prioritat absoluta.

Tanmateix, com ara mostraré amb dades, la realitat no és eixa i ja des de la mateixa planificació de la prevenció al nostre territori, a nivell autonòmic i municipal, la veritable prevenció queda relegada a unes pobres actuacions, de vegades, quasi simbòliques i sempre molt insuficients. Només reben una part minoritària dels pressuposts dels plans anomenats “de prevenció”, que en ocasions, arriba a ser ínfima, mentre es dedica el gros de les inversions a d’altres coses.

Pel que fa als altres incendis, els únics “naturals”, els causats per llamps, que només són un 20%, no es poden evitar, però sí que es podrien preveure les situacions de risc amb una antelació cada vegada major i una ubicació més concreta i detectar la caiguda dels llamps de manera quasi immediata i molt exacta. També es podria actuar de manera més ràpida que en la actualitat i de forma més eficient... si se dedicaren més recursos i estratègies a la veritable prevenció. Però açò no passa, per què els diners de prevenció van a parar a d’altres coses.

Tots parlen de prevenció... però de què parlen?

Quan es parla d’incendis forestals, cada vegada s’insisteix més en la prevenció. Com passa en relació a d’altres problemes, sembla existir un consens general (almenys d’intencions) en que “més val prevenir”. El problema és que no tot el món entén el mateix per prevenir i, en diferents declaracions, articles, documents i informes, apareixen, englobades en eixe concepte, actuacions molt diverses. Actuacions que tenen objectius diferents i també efectes i impactes desiguals, i que de vegades són negatius; a més de tindre costos econòmics elevats i una eficàcia dubtosa, que freqüentment és molt discutible. Si volem avançar en la prevenció, caldrà aclarir de què quina prevenció estem parlant. Resulta molt important saber què entén l’administració per “prevenció” en els documents de planificació adreçats a aquesta finalitat.

Per fi, des de fa uns anys, estan acabats ja tots el Plans de Prevenció d’Incendis Forestals (PPIF) de Demarcació del territori valencià. Són 11 documents redactats amb el mateix patró per serveis i entitats de l’Administració autonòmica valenciana. La data de redacció s’estén entre 2007 i 2014. En base a aquests documents-marc i les seues indicacions s’estan acabant de redactar els més de 500 plans locals de prevenció (PLPIF) dels municipis amb terrenys forestals, que tenen un període de validesa d’uns 15 anys (amb revisió cada 5). Uns documents extensos que tenen sempre centenars de pàgines d’extensió i diferents annexos i complements, que poden allargar més el document. No resulten fàcils de llegir, però són la base per a comprendre que està fent i que vol fer l’administració valenciana en relació a la prevenció dels incendis.

Una cosa diferent són els plans, l’organització i els mitjans dedicats a l’extinció dels incendis, que solen ser responsabilitat d’altres departaments de l’administració i que tenen els seus propis pressuposts per separat (molt elevats), i que impliquen la participació de diferents administracions i institucions en equips materials i humans, incloent l’estat central.

Aquesta àrea, la de l’extinció, s’ha incrementat molt als darrers anys, així com la seua eficàcia i professionalitat i mitjans materials. Segurament encara es podrien millorar aspectes, però en conjunt, està sent molt efectiva al nostre territori. El problema és que els recursos d’extinció actuen, o són efectius, quan ja tenim l’incendi declarat i en marxa, escampant-se, més o menys, al territori. Quan les condicions climatològiques, de relleu, organitzatives, o d’altre tipus són desfavorables (i algunes ho seran cada vegada més amb el Canvi climàtic), la seua intervenció, per bona que siga, serà complicada i en algunes ocasions (esperem que poques) no podran evitar danys greus. Evidentment si eixos dispositius no tingueren que actuar contra uns aproximadament 400 incendis anuals, sinó únicament front a 80 , la cosa seria molt més favorable i ens evitaríem moltes despeses econòmiques i molts danys ecològics, econòmics i fins i tot humans. La prevenció, en aquest context, és fonamental. Hem de reduir de manera important el nombre d’incendis dels vora de 400 actuals (de mitjana) a uns 80, o encara menys. I això és possible amb inversions baixes i sense impactes negatius de cap tipus.

Què diuen els plans de prevenció (PPIF) de demarcació?

Els ecologistes hem estudiat els pressuposts de tots els PPIF de demarcació (11, que cobreixen tot el territori valencià) i podem confirmar que gran part dels diners assignats suposadament a la prevenció no van destinats, ja des de la planificació, a la prevenció en el sentit estricte i literal, sinó a d’altres finalitats, amb objectius diferents. Actuacions que potser són necessàries (o no tant), però que mai poden substituir a la veritable prevenció.

En la majoria de plans de demarcació el pressupost adreçat a la prevenció en el sentit literal (en aquests documents es sol dir “prevenció de les causes” per diferenciar-les de les altres coses) no arriben ni a la meitat de les inversions previstes i en general són molt menors, arribant a menys del 20%. Es tracta d’accions de conscienciació, educació, informació i formació. Mesures de regulació i concertació d’activitats de risc, i altres de vigilància i dissuasió. Actuacions que reben pocs recursos, són incompletes i poc ambicioses i no ofereixen alternatives viables i ja experimentades a activitats com, per exemple, les cremes agrícoles, que són la primera causa concreta i específica d’incendis d’origen humà en pràcticament totes les demarcacions. Aquestes actuacions són les veritablement preventives, adreçades a evitar els focs d’origen humà; són les úniques que poden fer disminuir el nombre d’incendis forestals que patim cada any. Però són, quasi sempre, escasses; la part més pobra del pressupost.

Contràriament, les actuacions que s’emporten la major part dels pressuposts en quasi tots els plans de prevenció, no actuen sobre les causes dels focs. Apareixen com a mesures “de prevenció de la propagació” o com a “infraestructures” o “obres”. Es tracta sobretot d’obertura de camins, dels mal anomenats “tallafocs” i d’altres intervencions. quasi sempre d’eliminació de vegetació natural, viva, del bosc; una vegetació que acompleix funcions ecològiques importants i insubstituïbles. Aquestes intervencions només poden, en el millor dels casos, si estan molt ben dissenyades i executades (i si hi ha sort), disminuir les extensions cremades, cosa també desitjable, però resulta evident que són accions “a posteriori”, quan ja ha fallat la prevenció. Quan no s’ha pogut evitar l’incendi i aleshores entrem en altra fase, evitar que cresca molt. No pretenc dir que no fan falta aquestes actuacions. Únicament dic que no pot ser que sistemàticament s’emporten la major part dels diners adreçats a prevenció i que les altres mesures, les realment preventives, queden marginades o insuficients i no arriben a cobrir el seu objectiu.

Altra diferència entre les mesures realment preventives i les altres (les de suport a l’extinció, les de protecció, les de dificultar la propagació, etc.) és que l’èxit de les mesures de prevenció es pot mesurar i comprovar amb facilitat, i veure clarament la relació entre cost/benefici. Cosa que no passa amb les demés. En realitat moltes d’aquestes altres actuacions rara vegada es justifiquen ni es demostren de manera inequívoca en base als objectius específics esperables, i existeixen dubtes i inseguretats molt grans en relació a la seua ubicació concreta i a la seua execució adequada. Tampoc acostumen a avaluar-se de manera rigorosa “a posteriori”, cosa molt sorprenent, tenint en compte les grans inversions que impliquen.

Les mesures realment preventives poden generar llocs de treball amb inversions baixes, a diferència de les altres, que són intensives en maquinària i impliquen inversions molt elevades. La veritable prevenció no presenta cap impacte ambiental, just el contrari del que passa amb les altres actuacions que impliquen generalment eliminació de vegetació, obres, alteració del sòl, erosió, impactes paisatgístics etc... efectes que com a mínim s’haurien de minimitzar i ubicar les intervencions allà on s’afecte menys als valors ambientals, i de la manera més respectuosa possible amb els ecosistemes que se pretén “protegir”.

Justament, amb la intensificació previsible del canvi climàtic en un futur imminent, apagar o lluitar contra un incendi ja desfermat serà més complicat i les condicions ambientals adverses faran més difícil i menys eficients tota mena d’actuacions defensives i de reducció de l’extensió. Amb les condicions esperables, més adverses, és molt difícil tindre cap seguretat en relació a que una determinada discontinuïtat pararà el foc, o que una mesura concreta defensarà una zona de un possible incendi que avance descontrolat. Per tant, el canvi climàtic ens aporta un argument addicional, molt important, per a evitar els focs. Una vegada produïts, acabar amb ells serà una tasca cada vegada més cara i complexa. No hauria de fer falta insistir, però la realitat és molt obstinada i les idees fixes d’alguns, també: si evitem la meitat dels focs (o més encara, l’objectiu ha de ser eliminar tots els de causa humana, la immensa majoria) la lluita contra els incendis serà més assumible i més viable. Del contrari, els costos, les dificultats, els danys i les pèrdues seran immenses. L’objectiu prioritari i inexcusable ha de ser reduir el nombre d’incendis.

Resum

En definitiva, incrementar les inversions en veritable prevenció és una prioritat que no està tenint-se en compte, a despit dels seus innegables beneficis, falta d’impactes negatius, baix cost i eficàcia mesurable i comprovable. L’administració, sense cap argument convincent, s’obstina en no variar d’actuacions i prioritats des de fa dècades i presenta sempre la seua estratègia preventiva escorada cap a actuacions que no són realment preventives. Cal rectificar, quan abans.