La privatització de la Marina

La pressió mediàtica sobre l’ampliació del Port que hem viscut esta setmana ens ha impedit fixar l’atenció en un tema d’especial transcendència per a la ciutat: La situació de La Marina i la decisió de l’últim Consell d’Administració de l’Autoritat Portuària de privatitzar de facto el 47% de la seua superfície. Tinc la sensació que ens ha passat per alt amb una tècnica semblant a com es fa amb les llums en el teatre: Il·luminar molt una escena concreta per tal que passe desapercebut la resta de l’escenari.

Ja en 2018 la Marina va ser el segon lloc més visitat de la ciutat de València només superada pel llit de l’antic riu Túria. Sense dubte és una constatació de com la Marina s’estava convertint en una zona del port molt estimada per la ciutadania on convivien els espais d'innovació amb l’esport nàutic i les activitats culturals i lúdiques de diversos tipus especialment les musicals. S’anava configurant d’aquesta manera un ecosistema ciutat-port com a part d’una estratègia de reconciliació entre els valors econòmics, socials i ambientals que suposava una adequada relació entre la ciutat i el port emprant els territoris i infraestructures portuàries en desús com a espais d’ús ciutadà  que faciliten la convivència de les activitats portuàries amb aquelles urbanes i públiques.

L’arribada del nou govern municipal PP-VOX ha suposat un canvi paradigmàtic en la forma de concebre la Marina. El canvi es palesa en la cessió a l’Autoritat Portuària de 235.000 metres quadrats de sòl, una quarta part de la Marina, més tota la superfície d’aigua que fins ara eren de competència del Consorci. Ha ajudat a este pas tan escandalós la negativa de Ports de l’Estat a cedir a València els terrenys en desús d’activitats portuàries tal com s’està fent majoritàriament tant en tota Europa com arreu del món. En definitiva, es tracta d’un canvi que suposa de facto una privatització descarada de l’espai on es permetran els usos comercials i de restauració gestionats per l’empresa privada que guanye en el concurs públic per un mínim de trenta-cinc anys ampliables a cinquanta sota el paraigües dels concurs dels “amarres” dels vaixells de la Marina. L’única condició que va posar la Sra. Català per aquesta privatització de la Marina fou la d’alliberar espai en cas de què la ciutat albergara de nou la Copa d’Amèrica oblidant-se descaradament dels altres usos ciutadans de caràcter social, cultural, esportiu o tecnològic. 

D’aquesta manera es trenca una política iniciada per Ricard Pérez Casado, continuada per Rita Barberà així com pels governs progressistes de Compromís-PSOE d’anar emprant a nivell de ciutat els espais en desús del port. Sense dubte això d’anar a contracorrent de la Sra. Català ha estat tant exagerat que va acontracorrent fins i tot de les polítiques que va fer la seua estimada Sra. Barberà. Efectivament com va dir textualment la Sra. Català, d’aquesta forma s’aconseguirà “convertir la Marina en un enclave estratégico”. Un vertader enclau estratègic per al negoci de l’empresa privada que guanye el concurs durant 35 anys, ampliables a 50. Si fora el seu propietari li enviaria en agraïment un bon regal per Nadal.