En vespres d’un nou 1er de Maig, són habituals les referències als orígens històrics de les lluites obreres, des de la revolta fundacional de Haymarket en demanda de la jornada de 8 hores (Chicago, 1886) i, entre nosaltres, la vaga de La Canadenca (Barcelona, 1919) que aconseguí, per primera vegada, la seua aprovació legal; passant per la proclamació oficial com a Dia del Treball pel Govern de la República (22 d’abril de 1931), la posterior repressió del franquisme i la recuperació, durant la Transició a la democràcia…, fins a l’actualitat en què aquesta fita simbòlica integra la història passada del moviment obrer, la defensa present de les seues conquestes i el futur de noves reivindicacions.
Enguany aquest exercici de memòria obrera i acció sindical esdevé especialment significatiu atés el context en què se situa caracteritzat, d’una banda, pel revisionisme històric amb el que governs autonòmics de PP-VOX pretenen blanquejar la dictadura i, d’altra, pel compromís de les organitzacions obreres en la lluita per la plena ocupació, la reducció de jornada de treball i la millora salarial, reivindicacions a les quals, davant l’ofensiva deslegitimadora de la dreta, s’afegeix ara la necessària regeneració democràtica.
Pels camins de la memòria obrera
Des de la Fundació d’Estudis i Iniciatives Sociolaborals (FEIS), promoguda per CC.OO. del País Valencià, considerem justa i necessària la reivindicació de la memòria obrera, puix que la lluita dels qui en els temps foscos van trencar el silenci imposat i es van aixecar contra la injustícia i per la dignitat del treball va ser clau en la reconstrucció de la raó democràtica, articulant la defensa de les seues reivindicacions socials i econòmiques amb la demanda de llibertats civils.
És per això que estem desenvolupant un projecte de recuperació de la memòria obrera del País Valencià que pretén documentar i difondre els principals episodis, escenaris i protagonistes de la lluita per la dignitat del treball i els drets dels treballadors durant la llarga nit de la dictadura i els anys de transició a la democràcia, mitjançant la publicació d'una sèrie de rutes de memòria obrera que reivindiquen la centralitat de la lluita sindical en la conquesta de la democràcia i puguen utilitzar-se tant de documentació complementària per a itineraris urbans com de guia docent en centres educatius, funcions totes dues avalades per la legislació nacional en matèria memorialista (Llei 20/2022 de Memòria democràtica) i educativa (LOMLOE, 3/2020) que la Generalitat de PP-VOX pretén ara eliminar.
Les rutes de la memòria obrera, de les quals fins al moment hem publicat 12 episodis en dos volums a càrrec d'un equip de qualificats historiadors, descriuen i contextualitzen les condicions de vida i treball en la nostra Comunitat durant la segona meitat del segle XX, analitzant la ubicació dels principals centres fabrils, la situació de les relacions laborals i l'emergència d'un nou moviment sindical, les seues estratègies de protesta i proposta, construcció de lideratges i xarxes de solidaritat, etc., aportant en cada cas informació gràfica i testimonial, cartografia i fonts documentals.
Es tracta, així mateix, d'identificar i fer valdre els nostres llocs de memòria, concepte historiogràfic definit per Pierre Nora (Les lieux de mémoire, Paris: Gallimard, 2001) com a conjunt d'espais, físics o simbòlics, en els quals es condensa, visualitza i expressa la memòria col·lectiva d'una comunitat, de l'articulació de la qual resulten els itineraris o rutes de memòria que reconeix i regula la Llei 20/2022 de Memòria Democràtica (arts. 49 i 53.5) per la seua vinculació a la lluita de la ciutadania espanyola pels seus drets i llibertats.
A tal efecte, considerem que la trama urbana de les nostres ciutats, el seu disseny, arquitectura, nomenclàtor, fites commemoratives, etc., opera com a narrativa de la trajectòria històrica i complexitat social de la comunitat que els habita, no sent en absolut neutral la configuració resultant sinó l'efecte dels usos (i abusos!) del poder polític i econòmic, en una distribució desigual d'espais i equipaments, tant materials com culturals, en els quals la classe obrera queda invisibilitzada o marginada en entorns perifèrics. Es tracta, doncs, de rescatar part d'aquesta memòria col·lectiva i oferir un retrat alternatiu, un retrat social, dels carrers i places que habitem, recuperant la memòria dels qui allí treballaren i lluitaren.
Si dedicàrem el primer llibre d'aquesta sèrie a alguns dels llocs de memòria obrera més significatius de la nostra Comunitat (Vall d'Uixó, Port de Sagunt, Bunyol, València, Alcoi, Elda…), en el segon volum hem volgut centrar-nos en dimensions menys transitades d'aquesta, de caràcter tant transversal (gènere, emigració, seguretat laboral) com a sectorial (arts gràfiques, sanitat) i generacional, amb referència a episodis de resistència corresponents a cadascuna de les dècades en què es va prolongar la dictadura.
Una vegada més són els poetes els qui ens il·luminen el camí. Si en la Introducció al primer volum d'aquestes Rutes de memòria obrera foren els versos de Raimon els que ens van ajudar a fixar el punt de partida del nostre itinerari (“Venim d’un silenci antic i molt llarg, de gent que anomenen classes subalternes…”) és ara Estellés, de qui celebrem el centenari del seu naixement, el que ens convoca a actualitzar el record de dones i homes (“Companys, amics de lluita…Vullc dur el vostre record a la meua jornada. Presidireu el dia, els treballs i la taula”) que durant la dictadura s’aixecaren contra la injustícia i per la dignitat del treball, sofrint en massa ocasions (“caiguts entre la pols…”), la brutal repressió d'un règim que alguns pretenen ara blanquejar.
El fil roig
En el text inicial del segon volum -que hem publicat tot coincidint amb aquest 1er de Maig- rescatem la memòria de la que tal vegada siga la primera expressió de protesta obrera a casa nostra després de la guerra civil: la vaga que el 2 de juny de 1943 van realitzar 85 dones de la fàbrica de sacs “Hermanos Ríos” a Llíria, com a forma de rebuig pel càlcul discriminatori de la productivitat del seu treball i en suport a una companya sancionada, palesant que els valors de justícia i sororitat podien haver estat derrotats per la força dels vencedors, però no havien desaparegut de l'imaginari col·lectiu dels vençuts.
En el segon capítol tractem de reconstruir l'itinerari vital i les xarxes de solidaritat dels qui, a la fi dels anys cinquanta, van actuar com a generació pont entre els que s'havien incorporat a la lluita democràtica durant la IIª República i els que assumirien el relleu durant les dues dècades següents. Van ser ells, els nostres herois de la resistència, els que des de l'esquerra política i sindical van proclamar per primera vegada la necessitat de concòrdia i reconciliació, sofrint per això els cops de la repressió.
El desarrollisme industrial que, de manera anàrquica i desigual, es va iniciar al nostre país durant els anys seixanta va generar importants moviments migratoris i greus problemes en un mercat de treball amb escassa regulació legal i cobertura social, provocant en ocasions dramàtiques conseqüències, com el cas que analitzem en el capítol tercer, corresponent al major accident laboral del franquisme: l'explosió, l'agost de 1968, de la fàbrica Mirafé a Ibi que va causar 33 morts, la majoria dones i xiquets.
A mitjans de la dècada següent el moviment sindical havia assolit ja un protagonisme clau en la lluita contra la dictadura i per la democràcia, impulsant una onada de mobilitzacions que va desbordar àmpliament els tradicionals nuclis industrials, estenent-se per nous sectors terciaris i feminitzats com la banca, sanitat, ensenyament… En el capítol quart fem el seguiment de la vaga que durant els mesos de maig i juny de 1976 va paralitzar la sanitat valenciana en demanda de reivindicacions laborals i defensa del servei públic.
Finalment, el cas de Cartonatges Suñer d'Alzira ens permet analitzar l'evolució de les relacions laborals i les formes d'acció col·lectiva al llarg de més de sis dècades, des del model paternalista-autoritari de la que va ser declarada pel franquisme com a “empresa exemplar”, fins a la gestió de les successives crisis i la seua adquisició final per una multinacional, posant de manifest com en cada etapa el sindicalisme de classe va saber definir, no sense dificultats, l'estratègia més adient per a la defensa i promoció de les reivindicacions dels seus treballadors.
Les cinc rutes de memòria obrera que incloem en aquest volum han estat documentades i presentades per un total de 12 historiadors (la valuosa col·laboració dels quals agraïm ben sincerament) i malgrat situar-se en temps i espais diferents no constitueixen episodis estancs de la lluita obrera sinó que, per poc que reflexionem podrem identificar els traços i trossos del fràgil i dens ordissatge que va teixint el fil roig de la solidaritat, connectant sovint les trajectòries dels qui arreu lluiten per la dignitat del treball i de les persones treballadores configurant entre tots el relat coral de la memòria obrera i democràtica que ens interpel·la, ara i adés, amb l’imperatiu ètic del vers de Cernuda que encapçala aquest text.