Retornen?

No marxaren, ni ningú els va fer fora. Ara, com que són poc originals, repeteixen els crits i les dites dels seus progenitors. Per exemple, “Si ellos tienen UNO, nosotros DOS”. UNO per United Nations Organization, i DOS no cal explicar-ho en un país testosterònic.

L’expressió fa referència a algunes resolucions de les Nacions Unides que no els fan gens de gràcia i encara menys parar-se a pensar i llegir, dos costums que a l’igual que els antecessors no formen part dels hàbits de la dreta local.

Si cal dictaminen sobre la llengua que no usen mai, i tenim una vertadera plaga de filòlegs sense precedents que mostren una bastíssima cultura de la que en el seu analfabetisme n’estan ben satisfets: és la seua aportació al coneixement de la Humanitat. L’herència de les èpoques negres i els grans silencis, com a màxim del Cató i el catecisme.

La cosa havia de ser definitiva com predicaven els seus socis: ni bolxevics, ni jueus, i sobretot ben lluny de la“ funesta mania del pensar”. I per posar un punt més castizo podem triar entre vivan las caenas o el més exacte i rotund cierren las universidades, abran las tabernas. I així un seguit sempre que siga un país on res no puga fer-se sense banyes.

Basar tot en la tradició pot donar més d’una sorpresa. La gran joia de la crema de llibres o, el que resultava igual de dramàtic, encendre la foguera per als heretges, han esta costums abandonats no fa tant de temps. El nemine discrepante s’aplicà recentment amb tant d’entusiasme que van haver d’improvisar mestres, catedràtics els mèrits dels quals era haver participat abans, durant o després, de la gran escabetxina. Molts d’ells s’han reproduït en pla conillera a la que no falta l’herba. D’altres consumeixen temps i pensió parlant dels bons temps passats. Ignore si algun ha demanat perdó, però els seus representants institucionals no tenen la menor intenció de fer-ho. És més, tornarien corrents a reproduir l’escabetxina. O això diuen i no només dels bous.

La confusió pot aparèixer quan els feixistes es presenten amb dos o més noms, sigles o organitzacions. Una manera com una altra de repartir-se la feina, amb un objectiu únic i comú. Ho van fer amb esquadres de matons, amb pietosos coronats per una boina roja, o circumspectes ocupants de despatxos amb l’ajut inefable de les sotanes i la fermesa de les espases.

Són els mateixos. No es tracta que uns siguen més radicals que altres. Cal deixar que els clients, que en són molts,facen la digestió que més el convinga.

Com he sostingut al llarg de molts d’anys seguint el vers de Kavafis: éren a la plaça. Només els calia una multitud confiada, ignorant volgudament, que els ajudés a fer més suau el tràngol. Si és que es tractava d’un tràngol i no d’una mena de resignació adobada per la deserció de les idees i els valors democràtics. Que tot podia ser.

La concòrdia només és possible quan hi ha dos parts, i ací només n’hi va haver i sembla n’hi ha només una: la vencedora en una guerra iniqua provocada pel colp d’estat militar i civil del 1936 i la llarga dictadura els efectes de la qual com pot vore’s tots els dies encara duren malgrat que el que s’ha anomenat modèlica transició comparant una Constitució i un govern legítim amb un bàndol de guerra i l’eliminació física i moral dels vençuts, fins l’escarni d’ara mateix en boca de gents que administren institucions en les que no creuen i si poden voldrien eliminar.

No. No retornen. No marxaren. És més, tenen tota la maquinària engreixada. L’econòmica no cal dir-ho, reforçats per la feina bruta a càrrec dels governs de la democràcia, deslliurats dels elements incòmodes per al capitalisme salvatge; les sotanes amb més privilegis, des de l’especulació immobiliària al monopoli educatiu; els de les espases alçant la veu per allò que ells anomenen “el león dormido¨; els de les punyetes, endogàmics gremials dipositaris de la veritat de les Taules de la Llei. I una bona colla de descendents de la primera niuada emboscats a les institucions en forma d’advocats de l’Estat, alts funcionaris.

Del valencià ni parlar-ne, literalment. Ni tan sols el que al llarg dels anys han anat inventant-se: no conec cap escrit en aquests llenguatges i sí el desig inequívoc i expressat d’acabar amb les tímides conquestes i reduir-ho tot a una mena de patuès per fer acudits de sal grossa

No. No cal que retornen. Sempre han estat entre nosaltres els vençuts, o els badocs que també n’hi ha.