Sagunt. Patrimoni mundial o central fotovoltaica

Fa pocs dies saltava la notícia. La gigafactoria de Volkswagen haurà d’anar acompanyada de la cessió a Iberdrola de 250 hectàrees del terme per produir energia solar. El tracte és pagar amb diners públics perquè dues grans empreses privades ens ocupen gran part de l’horta. No només és un negoci ruïnós per al nostre patrimoni ambiental, sinó també per a l’històric. Perquè sí, l’horta és també patrimoni.

Els elements patrimonials bàsics de l’horta són cinc: les séquies, els camins, el parcel·lari, la toponímia i les construccions rurals. El seu valor no només és històric, sinó també ambiental, econòmic i científic. La imposició de la construcció d’aquestes macroplantes és fins i tot irònica, en un context en el qual fa pocs anys s’iniciava la candidatura de Sagunt a Patrimoni Mundial. Aquesta, davant la falta d’inversió en investigacions històriques i actuacions arqueològiques posava l’èmfasi en la conservació d’un paisatge històric integrat entre l’àmbit rural i l’urbà. Ara ens disposem a destruir aquest paisatge.  

L’horta del Palància és un dels conjunts irrigats d’herència andalusina més importants que es conserven. Està irrigada per la Séquia Major a la partida de Montíber i per la de Gausa a la ribera dreta del riu. Aquests canals, juntament a molts camins, van ser construïts després de la conquesta islàmica com un sistema que permetia a les aldees o alqueries poblades pels àrabs i amazics l’augment de la productivitat del sòl, una menor inseguretat en la collita i el conreu de plantes monsòniques en xicotetes hortes. Després de la conquesta cristiana Morvedre es va configurar com una vila poblada per colons cristians que cultivaren majoritàriament el forment i la vinya. Les séquies es van allargar fins a les marjals i totes les terres que quedaven per baix de les séquies passaren a tindre dret a reg. Les xicotetes vegues de les aldees andalusines foren convertides en una gran horta que ocupava tot el con al·luvial del Palància. L’últim gran canvi del sistema es va produir al segle XX, quan es va estendre el monocultiu del taronger.

Amb el segle XX va arribar també el creixement urbà de la ciutat. La construcció del Port va comportar la destrucció de l’horta irrigada per la séquia de la Vila, mentre al nucli històric les polítiques urbanístiques del franquisme feien estralls el patrimoni. Es va construir damunt del circ romà, es van perdre o destruir nombroses troballes arqueològiques i s’eliminaren cases medievals i modernes. És curiós com en l’imaginari popular la reconstrucció del teatre romà ha sigut tan colpidora, quan realment és la menor de les nostres desgràcies.

Durant la democràcia, la ciutat va seguir creixent, destruint, ara sí, l’horta. És evident que el desenvolupament econòmic i social precisa d’un creixement urbà. No obstant això, cal que es faça d’una manera tan destructiva? Segurament no era necessari que l’ampliació urbana al nord del Palància es fera eliminant les restes arqueològiques, desviant el recorregut de la Séquia Major, esborrant gran part de la toponímia històrica i transformant per complet la xarxa de camins. Es podria haver plantejat una urbanització mantenint molts d’aquests elements. Integrant la séquia dins la ciutat (com es va fer a Vila-Real) i mantenint els camins i els seus noms convertits en carrers (segurament la xarxa viària seria més raonable que la que es va acabar construint). Es tractaria d’un desenvolupament més raonable, més respectuós, més car (ajudaria a evitar bombolles immobiliàries i a crear llocs de treball qualificats) i, sobretot, seria reversible. En una època en que volem preservar la natura per a les futures generacions, per quina raó ens creiem en el dret de privar els nostres fills d’un patrimoni mil·lenari?

Cal que repensem el desenvolupament urbà i industrial en termes més generals. Si aquest es produeix, cal que siga fet d’una manera respectuosa, conservacionista i reversible. No sabem si en un futur els diners ja no vindran de bateries i plaques sinó de la terra. Una cosa sí es clara: el projecte de ciutat ha transitat de la centralitat del llegat històric a la de gigafactories i macroplantes. Ambdós són incompatibles i el més desitjable seria que els veïns tinguérem la capacitat de decisió. Cal triar entre ser patrimoni mundial o una central fotovoltaica.