Diuen que de l’arbre caigut tots fan llenya. La dramàtica sequera que estem patint i la gran mortalitat de pins que s’observa arreu el territori, no pot servir d’excusa per entrar a tallar el bosc sense cap mirament i sense justificació clara.
El drama està visible per la gent que estima el bosc i recorre les nostres serres i muntanyes. Però els drames s’han de superar amb mesures ben pensades i correctes. Cal no quedar-se immòbil, ni tampoc sobreactuar amb precipitació, fent coses que empitjoraran la situació ara, i molt més encara, en el futur.
Potser aquesta sequera és molt extrema, però no és la primera. El clima mediterrani, per definició, té un període de sequera a l’estiu (dèficit hídric) que abasta en el nostre cas quasi tres mesos). De manera natural el nostre clima té una variabilitat interanual molt gran (especialment pel que fa a les precipitacions), i més encara si considerem els fets a una escala territorial d’una o poques comarques, amb detall. La vegetació natural està adaptada (fins uns límits) a aquesta situació. Hem tingut sequeres importants, amb certa reiteració; la més recent al 2014, les conseqüències de la qual es van allargar als anys següents. Hauríem d’haver après coses d’aquestes situacions i no sols lamentar-nos, o fer un tremendisme que no aporta solucions. És cert que amb el canvi climàtic les coses poden empitjorar, però, atenció, cal prudència. No sabem amb exactitud suficient què passarà, quan i on. Només tenim aproximacions i “escenaris” més o menys probables. Molts donen per certes i inamovibles coses que encara no són segures i pretenen justificar així, actuacions imprudents.
El canvi climàtic no es “una cosa” totalment tancada i definida, sinó un procés en continua evolució, que anem coneixent pas a pas, amb dimensions espacials i temporals incertes. Tan més incertes quan més vulguem concretar lloc i hora. Algunes característiques estan molt clares, com és l’increment de temperatures mitjanes globals, i altres són més insegures i incertes, com ara els canvis en la distribució de les precipitacions i la major freqüència de fenòmens meteorològics extraordinaris. Sobretot no és un paquet ja tancat. L’abast i les conseqüències del canvi climàtic, ja en marxa (i molt preocupant) dependran molt del que fem els humans a partir d’ara. Podem (i devem) fer molt més que fins ara per disminuir la magnitud i els impactes. No fer res, o molt poc; o fer les coses mal, precipitadament i sense les cauteles derivades de les incerteses, pot ser igualment negatiu.
Precaució abans d’actuar de pressa
Per tant, abans d’adoptar accions impactants i dèbilment justificades, cal recollir el màxim de dades sobre l’abast de la sequera i les demés característiques que poden estar influint en la gran mortalitat de pins. No sols influeix el clima, cosa evident; intervenen més factors. L’efecte no és el mateix sobre tota la vegetació. Hi ha espècies més afectades, sobretot pins, i altres menys danyades. També en el sotabosc; al costat de pins morts podem veure grans arbusts, com ara llentiscles, que segueixen verds i sans. Sembla (i açò s’hauria d’investigar a fons) que la coberta vegetal, en conjunt, pot influir; l’estat de la vegetació, i sobretot el sòl, poden alleugerar o amplificar l’afectació. Segons quines característiques presenten aquests factors, la mateixa sequera sembla tindre diferents efectes sobre el conjunt. En molts llocs es veu una afectació no uniforme, que va per zones, o fins i tot per clapes, afectant uns arbres sí i altres no. Cal saber més sobre tots els factors que intervenen, abans de fer actuacions generalitzades i uniformes que, a més, poden danyar greument la vegetació sana i necessària, i alterar encara més el sòl, que és la base de la fertilitat i la recàrrega d’aqüífers. Una mala actuació avui, pot empitjorar molt les coses de cara al futur.
Alguns s’afanyen a esmolar les eines per tallar arbres a gran escala, sense miraments
Calen actuacions selectives, ben justificades científicament i de manera respectuosa amb tot l’ecosistema, especialment la coberta vegetal i el sòl, imprescindibles per mantindre les funcions ecològiques del bosc, ara i en el futur. Però, per contra, com ja va passar al 2014 i 2015 molts volen entrar ja al bosc “a saco” a tallar arbres en gran quantitat, amb maquinària i sense massa cauteles. En aquells anys, prou recents, ja es van viure excessos , abusos i actuacions desastroses i gens justificades.
S’invoca el risc de plagues. Però aquestes no sempre es manifesten. Cal fer un seguiment (ja es fa de normal, ara cal més intensitat) de les poblacions dels insectes perforadors, distingint els qui actuen només sobre els arbres totalment morts i els que ho fan sobre els que es troben molt debilitats (als qui estan ben verds i sans, no els afecten cap d’aquests perforadors i no són un perill per ells). Cal detectar si es produeix un increment important de les poblacions de perforadors i actuar també amb la lluita biològica (que ja es coneix) i de manera selectiva i controlada.
També s’alarma a la població amb el risc d’incendi, que existeix, en tots els llocs i tot l’any. Però tampoc els incendis s’han de presentar necessàriament en aquests llocs tan afectats. La vegetació mai es crema espontàniament; ni la que està viva, ni tampoc la que està morta. En la immensa majoria de casos (més del 80%) cal la mà humana per encendre foc o efectuar activitats de risc per desencadenar un foc, que en aquestes condicions pot ser molt greu, però no inevitable. Evitar, es pot evitar, i cal per tant una regulació ben adequada de les accions humanes en aquestes àrees, i una major vigilància i actuació ràpida sobre els conats d’incendi, donat el risc, però no la inevitabilitat.
Cal actuar amb prudència avui, en positiu, i mirant el futur, per evitar nous errors
Per tot allò dit, cal actuar assenyadament, sense precipitacions ni demagògies, i sense instrumentalitzar políticament la situació, i no permetre que els partidaris de tallar-ho tot, buscant sobretot els seus interessos, més que el dels boscos i els de la població, actuen sense control adequat.
Ja s’han comentat quines coses s’haurien de fer. Coses positives, necessàries, sense impactes negatius, i que ens ajudaran a preparar millor el futur, en comptes d’empitjorar-lo encara més:
Investigar a fons l’abast de la situació i analitzar adequadament, no sols els factors climàtics, sinó els referits a la pròpia vegetació i el sol fèrtil, detectant les espècies que millor resisteixen, i les que no.
Controlar l’evolució de les poblacions d’insectes perforadors i emprar al màxim els sistemes de control biològic i els que menys impactes tinguen sobre l’ecosistema, distingint tipus d’insectes i actuant selectivament.
Protegir les especies més resistents, que ja les tenim (tot i que reduïdes a àrees poc extenses, a causa de l’activitat humana de segles) i actuar a tots els nivells, i no sols ara, per protegir-les i conservar-les i per anar ampliant la seua distribució, ajudant de manera sensata a la natura, sense necessitat de grans inversions.
Potenciar, respectar i protegir les espècies del sotabosc (no com ara, que habitualment són menystingudes i considerades “malesa”). Especialment les de les etapes adultes del bosc, que solen ser més eficients en efectuar les funcions ecològiques i recarregar aqüífers, i que rebroten després d’un incendi o d’altres pertorbacions. Aquest tipus de vegetació, ara tan poc apreciada i oblidada, serà en molts llocs, si avança el canvi climàtic, la millor esperable allà on no puguen créixer ja els arbres. També dintre del bosc, junt als arbres, la funció dels arbusts és bàsica i poden ajudar a reconstruir la vegetació cremada, i recuperar les seues funcions protectores, molt de pressa.
Extremar la prevenció d’incendis de cara a unes condicions climàtiques cada vegada més adverses i deixar ben clar el sentit de la paraula prevenció: evitar els incendis. És possible, és necessari i costa molt menys que cap actuació efectuada amb maquinària i que danya la vegetació i el sòl.
Finalment, cal no oblidar que el canvi climàtic és resultat d’accions humanes, i hi ha intervencions humanes que poden suavitzar-lo, i altres que poden empitjorar-lo. No ens equivoquem, i exigim i lluitem per dur a terme les primeres. Encara que les inèrcies polítiques, socials i econòmiques són poc receptives a actuar de manera més efectiva per minvar els efectes del canvi climàtic, abordant mesures importants, transversals, en tots els aspectes (transport, energia, residus, ordenació del territori, indústria,...) és necessari i possible fer-ho. Clar que cal una empenta molt gran, però depèn de nosaltres, els ciutadans d’a peu. La població pot dir i ajudar molt. Si volem evitar el pitjor del canvi climàtic, ens hem de moure. L’opció de mirar com ens ho arreglen els sectors que estan interessats, sobretot, en fer negoci i en treure llenya de l’arbres morts, no és la millor.