Setembre de 1973: Expulsions a la Universitat

Era per ara, mentre féiem cua davant la Secretaría de la Facultat per matricular-nos, saludàvem als companys que no véiem des d’abans de l’estiu i comentàvem, encara corpresos, el recent colp d’estat a Xile i la mort del President Allende…, quan una inquietant alarma començà a recórrer tot el campus de la Universitat de València avisant d’una llista negra d’estudiants expedientats, confeccionada per la policía política de la dictadura (BPS) i acceptada obseqüentment pel Rectorat.

Aviat algú aconseguí fer-se amb la relació completa: eren més de tres-cents els estudiants de diferents Facultats, especialment d’Econòmiques, Filosofía i Ciències, expulsats per decissió del Rector Rafael Báguena en aplicació d’un anacrònic Reglamento de Disciplina Académica de 1954, en el marc de l’escalada represiva impulsada per Carrero Blanco i el seu ministre d’educació, l’atrabiliari Julio Rodríguez, que pretenien escapçar el moviment universitàri antifranquista que, des de 1968, havia assolit alts nivells de protesta i mobilització.

Mentre que la majoría de les Universitats mostrava certa resistència a aplicar les mesures sancionadores, tot palesant la influència creixent del professorat demòcrata, la de València fou la més dura i diligent. I és que l’equip rectoral del moment, encapçalat per Báguena (Medicina) i pels degans més submisos com Cobo del Rosal (Dret), Cuenca Toribio (Filosofía) i Vela (Económiques), entre altres, havien accedit vergonyosament als càrrecs després que en setembre de 1972 dimitira l’anterior Junta de Govern, presidida pel Rector Rafael Bartual i integrada pels degans de Dret (Broseta), Filosofía (Montero), Económiques (Lorca) i Ciéncies (Beltrán) que, en un exercici de dignitat acadèmica i civil, s’havien negat a rescindir els contractes d’un grup de professors progresistes.

Després d’una llarga i desassosegant espera, un raere l’altre, a tots els 312 expedientats se’ls hi confirmaría la negativa a inscriure’s oficialment al curs acadèmic 1973-74 el que suposava, a més de la pèrdua de la beca i la inajornable proximitat de la mili, la prohibició d’assistir a classe i, al capdavall, amenaçava perillosament amb truncar llurs expectatives de completar els estudis universitàris en marxa, tot generant una angoixant sensació d’incertesa professional i vital.

Revisar ara aquella llista, que publicà Benito Sanz en el seu exhaustiu llibre Rojos y demócratas, editat en 2002 per la Fundació d’Estudis i Iniciatives Sociolaborals (FEIS), ens permet comprovar que, malgrat tot, bona part dels expulsats aleshores de la seua alma mater reixiren endavant i trobem allí des de dos ministres del govern espanyol i un President de la Generalitat Valenciana a alcaldes, regidors, mestres, advocats, fiscals, metges… i, en un exercici de justicia poètica, molts professors de la mateixa Universitat. Però, lamentablement, aquella llista negra inclou també moltes esperances i il.lusions frustrades així com itineraris vitals i laborals estroncats…

Ara que fa ja 50 anys, uns i altres mereixen el reconeiximent per la seua contribució a la lluita democràtica, en la que -com deia Ramiro Reig en un emotiu pròleg al llibre de referència- arriscaren lo millor de sa vida, la joventut i la carrera. És, si més no, un deure de memòria.