La suor ha de canviar de bàndol

La meritocràcia, la cultura de l'esforç i la igualtat d'oportunitats són valors hegemònics que formen la clau de volta d'un sostre inassolible que reflexa falses oportunitats per a qui mai podrà enlairar-se del sòl de fang. Un mirall convex que ens convida, d'una banda, a premiar l'esforç individual i l'emprenedoria i, d'altra banda, a limitar-se a corregir ex post les desigualtats de qui fracassa.

Però, el país de naixement, el patrimoni de bressol i el capital relacional acumulat des de la infància distorsiona qualsevol possibilitat de comprovar si és just on arriba cada persona. De fet, l'herència (només l'econòmica) és responsable del 72% de la desigualtat a Espanya. A més, l'ascensor social no funciona, com denuncia el nobel d'economia, Joseph Stiglitz, “el 90% dels i les xiquetes que naixen en una família empobrida moriran empobrits mentre que el 90% que naix en una casa rica morirà ric independentment del que faça”. Un dels principals motius és l'empitjorament del dret a l'habitatge. Hui la gent jove (menor de 35 anys) amb habitatge en propietat és la meitat que fa una sola dècada mentre el mercat de lloguer s'ha disparat els darrers anys. Tot això, abans que la inflació es desbocara.

Per a combatre aquesta realitat hem d'aprofitar com en el judo la força hegemònica de la cultura de l'esforç i de la meritocràcia. El país de rendistes en què ens estem convertint és just el contrari. La gent jove (la més formada de la història) no pot emancipar-se per molt que s'haja esforçat mentre que quatre pijos de cognom compost es forren llogant pisos heretats dels seus besavis sense cap mena d'esforç. Ni molt menys els fons voltor, de propietat estrangera, que compren habitatges als bancs rescatats amb diners públics per a continuar especulant. L'especulació és enemiga de la cultura de l'esforç.

La segona fal·làcia que hem de combatre és la igualtat d'oportunitats. Fa dècades que fem polítiques per a pal·liar la desigualtat amb mesures a posteriori que no han funcionat. Polítiques que permeten l'increment extrem de la desigualtat (i l'espoli dels recursos del Planeta) a canvi d'intentar cobrir les necessitats bàsiques de la resta de la població. Una bretxa cada vegada més gran que posa en risc la democràcia.

La solució no implica intentar que no hi haja pobres sense intervenir en l'apropiació econòmica dels rics. Sens dubte, el triomf del capitalisme és fer-nos creure que l'empobriment i la riquesa no estan lligades. A més, cal fer-ho assumint els límits de creixement del Planeta (fa anys sobrepassats).

Per això, la batalla cultural de l'estiu va més enllà de la corbata. La batalla cultural de l'estiu és assumir que l'economia és un poder més que ha d'estar dirigit per a beneficiar a l'interés general. Hem acceptat que l'Estat puga posar un límit al salari mínim però no al salari màxim. Hem acceptat que la gent pague més per treballar que per heretar patrimoni. Hem acceptat que pague més impostos un empresari amb cinc treballadores que AMAZON. O que una pensionista pague més pel seu rebut de la llum que el Sr. Galán pels beneficis extraordinaris d'Iberdrola. La batalla no és pagar més o menys impostos, sinó qui els paga, perquè i per a què.

Al capdavall, la batalla de l'estiu és desnugar-se la corbata i posar en pilotes l'economia. Actualment, segons l'estudi España 2050, “El 20% més ric de la ciutadania percep el 30% de les ajudes socials mentre que el 20% més empobrit només un 12%”. També, quan acusen sectors “progres” com el tercer sector d'acció social o el món de la cultura de viure subvencionats per l'Estat quan obvien que qui més subvencions rep són sectors “conservadors” com la indústria armamentística, de l'automòbil, el turisme de masses i la gran banca.

Una volta despullada l'economia és possible imaginar altre món. Un món més just i habitable. La democratització de l'economia és la nostra batalla cultural, posem-nos, apostem sense por per la renda bàsica universal, l'herència per a totes, fixació del salari màxim, nacionalització de l'oligopoli energètic, regulació del preu del lloguer i reducció de la jornada laboral sense perdre salari. No dubten que si parlem d'això, ells mateixos (i també elles) es desnugaran la mateixa corbata de la mateixa suor.