No cal dir que la percepció que hom té de la realitat depèn en bona mesura de factors com l’edat, l’estat de salut, la situació laboral, l’ofici etc... En el meu cas, la major part dels factors em fan procliu a un cert pessimisme vital mentre que l’ofici (economista de títol, tot i que he practicat una mica la geografia, la sociologia i la política) em fa caure amb certa freqüència en el mal costum de llegir i pensar sense fer massa cas a l’advertència d’origen familiar que figura al títol d’aquestes ratlles. Per si hi mancava algun ingredient, el medi ambient del meu dia a dia (la ciutat de València, el país que no s’ho creu i una Espanya que no em posa gens) no és, a més, un factor engrescador. Dita la qual cosa, he de confessar que m’assetja un cert desassossec.
La maleïda pandèmia domina de forma aclaparadora qualsevol tipus de reflexió i, en primer lloc, es crega o no en el fatum romà, senos el qual el destí o el tot estan escrits, sembla una mica estúpid no ser conscient de la pràcticament nul·la capacitat d’incidir en els esdeveniments des de l’àmbit individual. El joc d’escacs té lloc en taulers on manen la geopolítica (també en la guerra de les vacunes), les multinacionals i la immensa minoria dels immensament rics. Fins i tot la vella Europa malda per ser invitada i l’Estat Espanyol, tot i haver col·locat personatges tan il·lustres com Borrell o Guindos, està a l’aguait de decisions en les que te veu i vot però també rèmores: la seua feblesa econòmica i la inestabilitat política provocada per una dreta política, econòmica i mediàtica cavernícola i una malaltissa incapacitat de resoldre en positiu un conflicte territorial de llarga durada. L’esquerra espanyolista no hauria de mirar a l’altre costat i, a casa nostra, seria d’agrair saber a què juga l’Associació Valenciana d’Empresaris.
Com a ciutadà individual, poca cosa a fer, doncs. Sols em queda la paraula, escrita en aquest cas. Per començar, m’agradaria denunciar l’ús i abús de les armes de distracció i d’intoxicació massiva i la presa de pèl quotidiana a què ens sotmet el poc pietós bombardeig de tertulians i informatius farcits de fake news, adoctrinament i selecció d’allò que suposadament ens ha d'interessar, ad maiorem dei gloriam del share , d’interessos barroers i d’una publicitat angoixant.
Un soroll mediàtic insuportable que, amb l’excusa “d’informar”, combina i barreja anècdotes i destrellats decidint el que és noticia i el que no i quant de temps ha de durar. El recurs sistemàtic a les xarxes socials (com si tingueren per se credibilitat) augmenta la distòpia i “democratitza” l’accés d’influencers , youtubers i oportunistes de tota mena.
Com que quan tot és important res és important, entre tant de soroll els arbres no deixen veure el bosc i alguns temes que tenen certa substància es perden en el carrusel. Per exemple, el darrer sofisma perpetrat per Isabel Sánchez Ayuso seguint, com sempre, el diktat del seu cap de gabinet, l’inefable MAR (Miguel Angel Rodríguez, mestre de provocacions dretanes). Tancar la Comunitat de Madrid en Setmana Santa (com fan la resta) no és mesura “eficient” perquè la mobilitat de 7 milions de persones en la “província” augmenta els contagis (les mesures laxes en l’hostaleria no tenen res a veure, of course) i és millor la “llibertat” i permetre l’eixida a altres llocs, caiga qui caiga. Al remat, Espanya és Madrid i Madrid és Espanya i el que passa és que hi ha molta “madrilenyofòbia”. Tampoc les regularitzacions de l’emèrit tenen més pes informatiu que la presència de youtubers a Andorra i així successivament...
Immersos en aquest akelarre podem oblidar-nos també amb facilitat de fer les preguntes escaients. Pel que fa a la pandèmia i el seu esdevenir seria d’agrair una informació molt més clara i sistemàtica dels plans de vacunació; de quan, com i a qui; de la disponibilitat de vacunes i del període d’immunitat que se n'espera. I allò que no se sàpiga, doncs es diu i no es deixa a la voracitat dels voltors tertulians, experts en provocar temor i confusió a parts iguals. Si no és massa demanar, caldria eliminar la barreja d’imatges dels “irresponsables” i la informació sobre l‘evolució de la pandèmia caldria donar-la sempre en els mateixos termes relatius (per mil o per cent mil habitants) i mai en termes absoluts.
Deixem la vessant sanitària per a parar esment de la vessant econòmica de la pandèmia. L’impacte de la pandèmia a escala global és i serà demolidor. Les darreres xifres d’atur i allò que sabem de la crisi en termes de descens del PIB, creixement del dèficit i del deute són contundents i a escala microeconòmica (i personal) els damnificats són legió. La Comissió Europea ja ha proposat que la relaxació de les regles fiscals (el 3% de dèficit i el 60% de deute) s’ajornen fins a recuperar els nivells d’activitat anteriors a la crisi, una recuperació que, sent optimistes, es produirà a Espanya el 2023 .
La crisi és desigual en l’espai i a casa nostra patim una absurda i fomentada, des de fa dècades, especialització en el turisme i sectors complementaris. I ara? Des del 2015 anem pegant-li voltes al “nou model econòmic” sense resultats dignes d’apreciar i disposem també dels sensats informes elaborats per l’IVIE sobre l’estratègia post-covid. Tanmateix, més enllà dels actes formals, tant el ciutadà com els sectors afectats necessiten la concreció de les polítiques, quines son les prioritats sectorials establides per a la part que ens corresponga dels aproximadament 140.000 milions d’euros dels fons europeus aprovats (en subvencions i en préstecs al 50% aproximadament), quin és el calendari i quines les perspectives.
Lògicament, si canviem d’escala, caldria també que l’ Ajuntament de València (amb una acció de govern que em sembla fins ara prou aigualida i esmorteïda) participara en aquesta estratègia i consensuara amb la Generalitat un pla d’actuació concret. Un pla d’estratègia (industrial i de serveis avançats ) que ha de prioritzar sectors i activitats amb futur i ha de tindre forçosament una escala metropolitana si es vol deixar de fer el ridícul. Trenta anys d'incapacitat per bastir un transport metropolità no sotmès a cantonalismes o l’absència d’una política d’habitatge metropolitana són sols algunes de les assignatures suspeses. La triada Generalitat-Diputacions-Ajuntaments no funciona però hi ha massa cantonalisme, les diputacions no hi ha qui les toque i la Generalitat no vol contrapoders.
Es dolorós haver de repetir tantes vegades que el terme municipal no és l’àmbit escaient. Menys encara en les actuals circumstàncies. No podem continuar fent l’estruç i transmetent al ciutadà que l’univers mental a la ciutat de València, amb la que està caient, no va més enllà de les sempiternes reformes urbanes, de les places, dels carrils bici, del PAI de Benimaclet (nota: ningú parla del PAI del Grau, que va coent-se a foc lent des del 2004) i de figuracions d’ordinador sobre corredors verds. L’eixida de la crisi serà metropolitana o no serà. Salut i república.