Una transició amb pa i gira-sols

Tristament, a l'ecologisme polític li ha passat com fa un parell d'anys al feminisme. 

Una de les causes en l'enfrontament públic de les dues ideologies emancipadores millor posicionades per a guanyar el país és una avergonyint batalla campal fruit del no reconeixement de nous lideratges, estratègies i narratives per qui durant dècades havia liderat els moviments de canvi.

Sense ells no estaríem ací. Hem de reconéixer el seu treball, capacitat i valentia d'obrir-nos camí més quan ser ecosocialista no resultava gens fàcil. No obstant això, l'enorme renúncia vital (personal, familiar i professional) no els converteix en propietaris de les causes col·lectives ni hereves naturals de res. En les justes causes comunes no sobra ningú, falta massa gent, però tampoc ningú és imprescindible.

Però, afortunadament, tot açò, va molt més enllà d'egos, poder i enrabiades. La principal causa és política.

De nou, ho hem vist primer en la guerra fratricida dins del moviment feminista. El feminisme aspira que les dones puguen ocupar el 50% del món actual? O a transformar-lo i capgirar-ho tot? La paritat, representativitat i trencar els sostres de vidre és important. Però, per a què? Si un grup reduït de dones blanques i riques gaudeixen els privilegis dels homes blancs i rics ja ho tindríem? Resulta lògic que no.

El feminisme ha d'aspirar al bonviure de la majoria social i de l'habitabilitat humana del planeta, a enderrocar les posicions de privilegi i construir espais segurs per al conjunt de la societat. 

En l'ecologisme ocorre el mateix. Hem d'aspirar a mantindre el mateix model socioeconòmic i cultural, però amb energies verdes? Hauria de resultar lògic que tampoc.

La pressió, burla i assenyalament a qui, en el país dels PAI i els casos de corrupció, exigim que la transició ecològica siga justa, participada i amb vocació transformadora és brutal.

El primer argument és el clàssic atemptat contra el progrès. Hi ha qui s'enlluerna amb els anuncis de milers de milions d'euros i milers de llocs de treball que hi ha en risc. La mateixa maniobra que s'utilitzava per a no posar ordre en el boom immobiliari, els clubs de golf o els macro centres comercials. 

No us fieu de qui us acuse de retardar cap transició mentre s'abraça a oligarques naviliers en l'ampliació del port de València o es vanagloria de subvencionar vols tòxics entre Castelló-Madrid mentre tenim uns rodalies de pena.

Per a qui això ja no funciona, els atacs són més sofisticats: 'No hi ha temps per a fer-ho perfecte, cal actuar ja. El contrari és retardisme, infantilisme, no entendre la gravetat que ens avisa la ciència, etc.'.

Perdoneu, clar que anem tard! Per això, ampliar un port, donar suport al turisme de masses o no prohibir la venda d'ous caiguts envasats t'inhabilita per a donar presses a ningú. Tot no val. 

T'enganyes, o ens enganyes, si busques que el món que encara coneixem seguisca en peus però assistit ara amb energies verdes. Això és pensament màgic. El capitalisme ha canviat acceleradament el món que coneixem. Així mateix, no volem aquest model depredador farcit de desigualtats, individualisme i soledat no escollida.

L'altra via de pressió és acusar el món rural valencià de practicar l'insolidari 'Not In My Back Yard'. Un atac injust, doblement si dius preocupar-te pel despoblament, conscients de l’enorme dèficit d'infraestructures i serveis. Però, sobretot per la necessitat ecològica de lluitar contra l'acumulació demogràfica en unes poques ciutats i fer sexy la vida als pobles. Un atractiu que comença reconeixent la ruralitat com a subjecte polític de primer ordre. 

Certament, més honest és qui assumeix els riscos i desavantatges de la seua proposta però considera que el món rural és sacrificable per a aconseguir béns majors. Ocupar-se de les interseccionalitats retarda l'objectiu. Vaja, com aquelles feministes que acusen altres de retardar la igualtat per ocupar-se de les dones en situació administrativa irregular, gitanes, trans, etc.

Dit tot això, no tinc dubte, que tindrem la coherència ideològica, el suport social i l'agilitat administrativa per a liderar una transició ecosocial justa i democràtica que pose la vida al centre.

Una transició ferma i amable, conscient de la urgència climàtica i de la memòria compartida de cada poble. Una transició basada en la cooperació, la proximitat i la democratització de bèns comuns que no servisca d'excusa perquè el càrtel de constructores s'engolisca els fons NextGenerationEU.

Una transició que no siga fam per a demà sinó que ens garantisca a totes pa i gira-sols.