La veu dels valencians

Un silenci molt llarg havia emmudit la veu dels valencians. Ara hem recuperat la veu. La veu serena que parla, dialoga i acorda. La veu compromesa que proposa i reflexiona. La veu tolerant que no monologa ni crida. La veu ferma que pronuncia paraules oblidades com trellat, orgull i germanor. És una veu plural que hui, 9 d’Octubre, sona a esperança per tot allò que hem superat.

1. La veu agermanada del poble valencià.

El poble –la veu del poble valencià– s’ha fet sentir com mai en l’últim any. Els fets han parlat per les valencianes i els valencians. Front als conflictes, les turbulències o l’incivisme d’altres territoris, la maduresa del poble valencià ha soterrat tots els tòpics sobre la inconstància o la falta de tenacitat que injustament ens perseguien. L’estereotip del “meninfotisme” ha sigut soterrat per a sempre. La resposta a la pandèmia ha generat una nova narrativa per a contar –i per a contar-nos– com som els valencians. Un poble fort, solidari i convençut. Un poble agermanat. No hi ha millor relat identitari que aquell que este trist episodi ha permés demostrar.

2. La veu respectada per a una nova Espanya.

Han sigut anys de silenci imposat per l’estigma de la corrupció. Ara, la veu valenciana és respectada a Espanya. És la veu, per exemple, de la nostra societat civil. Els empresaris i la resta d’agents socials han canviat maneres de pensar amb la reclamació pacient del Corredor Mediterrani. Una Espanya en xarxa front a l’Espanya centralista i radial. Hem contribuït a evidenciar que cal abandonar el Kilòmetre Zero, el geogràfic i el mental.

La veu de la Comunitat Valenciana ara intenta impulsar una Espanya més còmoda per a tots. Una Espanya polifònica que revertisca cinc disfuncions: l’Espanya unilateral, tant de l’independentisme com del nacionalisme uniformitzador; l’Espanya macrocefàlica de l’efecte capitalitat; l’Espanya injusta del infrafinançament i el dumping fiscal; l’Espanya invisibilitzada de les terres que mai compten; i l’Espanya oblidada del despoblament. Volem fer més viable el projecte compartit d’Espanya. I més enllà de partidismes, més enllà dels solistes que només miren pel seu interés, la veu valenciana és la veu dels ponts, la justícia i la igualtat.

3. La veu reforçada de l’autogovern.

La veu valenciana de l’autogovern sona ara amb més força. La gestió de la pandèmia és la victòria de l’Estat autonòmic front a les pulsions recentralitzadores. Este any i mig confirma una convicció: que l’Estat del Benestar és el millor contrafort contra les desigualtats. Per això, la nova generació de Pactes Autonòmics estatals que la Comunitat Valenciana està impulsant ha de partir d’una premisa: els serveis públics han de tindre una suficiència financera que ara no està garantida. Hem experimentat grans avanços d’un Govern d’Espanya sensible a la nostra realitat. Però la reforma del model de finançament és inajornable. Busquem solucions, no sobreactuacions.

4. La veu de l’Europa més humanista.

El missatge del pensador valencià més europeu era nítid: sense igualtat no és possible la llibertat. Cinc segles després, el pensament de Lluís Vives ens torna a aliniar amb Europa. Amb la millor Europa: la que pacta i no imposa. La que construeix aliances, no barreres econòmiques i socials. En esta nova Europa d’un humanisme recuperat, els valencians també alcem la veu. Hem dut al cor de les institucions europees un debat de dignitat: la suspensió temporal de les patents per a accelerar la vacunació. Solidaritat europea per superar la pandémia i afrontar la recuperació.

Ho diu el poeta: Venim d’un silenci de gent que va alçant-se des del fons dels segles. Hui complim quasi huit segles junts. Mai més silenci per a la veu dels valencians.