Vicent Ventura i els inicis de CC.OO. al País Valencià

Amb motiu d’acomplir-se el centenari del seu naixement són ja moltes les informacions periodístiques i projectes editorials dedicats a analitzar la trajectòria humana, professional i política de Vicent Ventura, com un important referent de la lluita democràtica a casa nostra durant la dictadura i la transició.

Des de la Fundació d’Estudis i Iniciatives Sociolaborals (FEIS) volem contribuir a tant merescut homenatge documentant la seua col.laboracíó en la fase fundacional de les Comissions Obreres al País Valencià.

Cap a la reconstrucció del moviment obrer

Després de les dues primeres dècades de dictadura, que enfonsaren al país en una llarga nit de repressió política, explotació social i retard productiu, el franquisme es va veure forçat a donar un “gir liberalitzador” en la seua estratègia econòmica (Plà d'Estabilització, 1959) i de gestió laboral (Llei de Convenis col·lectius, de 1958), normes ambdues que, sense renunciar a l'autoritarisme original, permeteren superar el fracàs del sistema autàrquic, obrint pas a una nova fase de desenvolupament productiu que incloïa canvis en les relacions laborals (eleccions sindicals, negociació de convenis) que, tot i ser molt insuficients, foren intel.ligentment aprofitats per un moviment obrer en procés de redreçament.

L'inici d’aquest nou cicle coincideix amb una sèrie de profunds canvis sociodemogràfics en el món del treball, al qual que s'incorpora la primera generació que no havia participat en la guerra, després d'importants fluxos migratoris del camp a la ciutat, amb noves demandes salarials, d'accés a l'habitatge i béns de consum, etc., i que serà la que protagonitze el despertar d'una nova conflictivitat obrera durant la dècada dels seixanta, arran de les vagues de 1962 a Astúries i el moviment de solidaritat que van convocar.

És en aquest context on cal situar l'emergència d'un sindicalisme de nou tipus de caràcter assembleari, estructures flexibles en els centres de treball, estratègia instrumental, orientació unitària i projecció soci-política, conegut genèricament com el moviment de les comissions obreres, que el 31 de març de 1966 feia públic el seu manifest fundacional (Ante el futuro del sindicalismo) encapçalat, entre altres, per Julián Ariza i Marcelino Camacho i signat per un centenar de treballadors de diferentes sectors i ideologíes.

Les eleccions a enllaços i jurats d'empresa de setembre d'aquell mateix any, en les quals van ser triats milers de representants obrers, donaren un fort impuls al nou moviment que, des d’aleshores, tractaría de desenvolupar-se articulant els escassos recursos disponibles (cobertura legal, coordinació clandestina), amb l’objectiu d'eixamplar l'àmbit de la seua intervenció sindical i defugir alhora la repressió policial.

València, 11 de decembre de 1966

Malgrat el minifundisme empresarial i el desigual nivell d’industrialització del País Valencià, eren ja nombrosos els nuclis d’organització obrera, tant a les grans factories (la siderúrgia del Port de Sagunt, les drassanes de València, Macosa…) com a diferentes comarques (des de la Plana Baixa a l’Alcoià) i sectors (textil, calçer, construcció…) que d’un temps ençà tractaven de coordinar-se.

Després de diversos intents i contactes previs engegats inicialment per Josep Linares des d’Alcoi, César Llorca des de València i Miquel Lluch des del Port de Sagunt, l’11 de decembre de 1966 es celebrà la que els historiadors consideren reunió fundacional de CC.OO. al País Valencià. Fou un diumenge pel matí, als locals de Lo Rat Penat de la Plaça de Manises de la capital, l’accés als quals havia estat gestionat per Vicent Ventura, amb la col.laboració del seu amic Francesc Tàrrega, membre aleshores de la directiva, i del conserge de l’entitat Salvador Mascarell, un represaliat pel franquisme que havia estat a la presó de Burgos.

Segons em comptaria el mateix Ventura en l’entrevista que li vaig fer per a una publicació conmemorativa (Ara que fa 25 anys, València: FEIS, 1991), ell va conèixer Camacho a Madrid en una reunió de l'oposició democràtica a la que va anar com a membre del grup socialdemòcrata creat per Dionisio Ridruejo, i des de llavors havien seguit en contacte, per la qual cosa quan es va plantejar la necessitat de coordinar ací els grups dispersos de CC.OO. va acceptar participar-hi: “Ferem d’amfitrions i, a més a més, jo vaig explicar, perquè em demanaren que ho fera, de qué anava aixó de les Comissions Obreres, les darreres lluites hagudes arreu de l’Estat, la penetració al sindicat vertical i tot alló”.

Després d’aquella primera reunió, a la que assitiren vora 40 representants sindicals procedents de tot el País, el moviment va voler donar un nou pas endavant convocant l’any següent la primera manifestació de l’1 de Maig a València d’ençà la guerra civil, en la que des de la Glorieta fins l’Avinguda de l’Oest, passant pel carrer La Pau, participaren unes 500 persones i en foren detingudes 22, de les quals 5 acabaren comdemnades per la jurisdicció militar.

Vicent Ventura jugaría un paper important en la xarxa de solidaritat amb els detinguts: “Com que no m’enganxaren, em feren l’encàrrec d’ajudar als que havien quedat més malparats. Vaig anar a demanar-li diners a don Joaquim Maldonado per pagar les fiances i ell sols les va cubrir totes, i aixó que ideològicament era un home prou allunyat del que nosaltres representàvem, però ha estat sempre un demòcrata conseqüent i solidari”

Des de que en octubre de 1967 el Tribunal Suprem declarà “il.legals” les Comissions Obreres, la repressió contra el moviment no deixà de créixer, fins representar el grup més nombrós dels 473 processats, durant la década següent, pel Tribunal d’Ordre Públic (TOP) al País Valencià, en un intent d’aturar l’expansió de la protesta obrera que, malgrat tot, esdevindría finalment el factor clau de la lluita per la democracia.

La caiguda de 1968

El primer gran colp d’aquella onada represiva a casa nostra s’inicià en la matinada del 9 de novembre de 1968 amb la detenció dels primers acusats de pertànyer a CC.OO. i es perllongarìa, en una angoixant seqüència, durant els deu dies següents.

En la diligència d’apertura de l’expedient, la Brigada Político-Social de la policia declarava que “…a finales del año 1966 tuvo conocimiento de que elementos adversos al Régimen, encuadrados en distintos grupos de la oposición clandestina, venían realizando gestiones para la constitución en esta capital de las tituladas Comisiones Obreras”, i després de fer constar algunes de les activitats subversives realitzades (manifestació de l’1 de Maig, assemblees en fàbriques, distribució de propaganda, etc.) procedirà a la detenció d’un total de 36 treballadors (molts dels quals havien participat en la reunió de Lo Rat, entre ells el propi Ventura) que serien processats incialment per rebel.lió militar (Causa 95/VI/1968) i després pel TOP (Sumari 275/1969).

La brutalitat policial assolí en aquella ocasió nivells dramàtics, amb maltractaments i tortures generalitzades que, en algun cas, van tenir impacte internacional i, acabarien, quatre anys més tard, amb el sobreseïment del sumari. La relació completa dels processats i de la campanya de solidaritat desplegada en llur defensa pot consultar-se en l’excel.lent treball d’Alberto Gómez-Roda, Comisiones Obreras y represión franquista. Valencia: PUV, 2004

Molts anys després, en l’entrevista ja citada, Ventura reconeixia que “…fins i tot la policía feia distincions de classe…, i com que jo no era obrer, ni del PC ni res d’aixó, tot i que en relaccionaven amb CC.OO., doncs em dispensaren un tracte diferent, mentre que amb la majoria dels altres s’aplicaren de calent… Recorde que una de les vegades que em cridaren a declarar, em vaig creuar amb Palomares i quasi no el reconeguí”. De fet, la fotografía del rostre desfigurat de qui més tard sería secretari general del PC-PV i diputat al Parlament nacional i autonòmic, Antonio Palomares,  publicada pel Levante el 22 de novembre de 1968 per ilustrar el “brillante servicio de la policía valenciana” constituía, per si mateix, un irrefutable testimoni de la vesània policial de sinistres torturadors com Manuel Ballesteros, Benjamín Solsona i altres.

Ventura havia estat dels últims en ser detingut i, tot i el tracte diferent a que feia referència, va mantenir una posició ben digna als interrogatoris, fent constar en la seua declaració del 19 de noviembre de 1968 que “…se siente vinculado ideológicamente a la suerte de la clase obrera, en tanto que socialista, aunque no sea obrero”.

Encara que a partir d’aquell episodi el compromís civil d’uns i altres seguiría trajectòries diferents, entre els militants històrics de CC.OO. i Vicent Ventura es mantindria sempre una mútua relació de respecte i simpatía, pròpia dels qui han compartit un bon tros del camí  i que, tard o d’hora, tornen a trobar-se, en la lluita comuna per les llibertats.