Intentar viure en valencià

Perquè ens responguen “bon dia” és el títol d’un article publicat en aquest diari el proppassat 13 de març, en el qual Gustau Muñoz, entre altres coses amic meu, fa una reflexió sobre alguns dels efectes de la immigració a casa nostra. Perquè tinguen millors dies és el títol d’un altre article també publicat ací quatre dies després en què Pere J. Beneyto, entre altres coses amic meu, reflexiona sobre les reflexions del Muñoz, al seu parer “una descripció força esbiaixada” d’eixos efectes. Com que, al meu parer, la rèplica del Beneyto tampoc no se’n lliura de patir certs biaixos, no m’estaré d’intervindre-hi tot dient la meua. Al cap i a la fi estem entre amics.

De l’article del Muñoz en subscric paraula per paraula el fons. Segons ho entenc jo, el que hi vol dir ho diu en poc més d’una línia: “menys evocacions de solucions miraculoses com la mítica Independència, i més feina pràctica i concreta de reversió de situacions inacceptables”. Sí senyor, feina pràctica i concreta, és a dir, viure en valencià sense complexos, fer servir la nostra llengua sense demanar-ne perdó, no cedir ni un pam en l’ús quotidià del valència tot anant més enllà del cercle de familiars, amics i coneguts.

Perquè el català corre perill d’extinció, i sols el seu ús entestat per part dels qui el parlen pot postergar-ne un futur de llegua morta que sembla a hores d’ara indefugible. I la desqualificació de la Independència, feta per una persona que els valencians adscrits al regionalismo bien entendido titllarien de traïdor catalanista, té molt de mèrit. El Muñoz gosa dir alt i clar el que molts valencians catalanistes pensen però prefereixen callar per tal de no ser acusats d’espanyolistes per altres valencians que entenen el valencianisme d’una altra manera.

Ara, quant a la forma, l’amic Muñoz podria haver-se estalviat la metàfora de la subcontractació dels immigrants. Per a reivindicar el que reivindica, no la necessitava. Millor haver-ne prescindit, si més no, per dues raons. Primera perquè, malgrat haver puntualitzat immediatament que “els subcontractats no tenen cap culpa”, no ha pogut evitar ferir la sensibilitat de gent com l’amic Beneyto, que per a segons quines coses tenen la pell molt fina. Segona perquè, continuant amb la metàfora, per a “rematar la feina dels liberals del XIX [...] i del generalíssim Franco” no cal malbaratar recursos subcontractant cap foraster: en aquest país nostre hi ha desenes de milers de valencians disposats a fer-ho gratis et amore, que al fin y al cabo estamos en España, oiga!

Canvi de terç. A jutjar per les vegades que el Beneyto ha fet servir el sic, hom diria que en llegir el Gustau s’atabala una miqueta. Primer l’utilitza per emfasitzar l’expressió “gent forastera” aplicada als immigrants. Ho he llegit diverses vegades i encara no ho entenc. No s’hi parla de negres pudents o sudaques esgarrapats, sinó de gent forastera!, i que jo sàpiga tot immigrant és, allà on va, per definició, foraster. El segon sic ha estat provocat per la metàfora a què ja m’he referit, així que no hi tornaré, millor haver-se-la estalviat. I les consideracions sobre el paper que fa la immigració a casa nostra, que guarneixen aquest sic per davant i per darrere, són estupendes, tan bones com les del Gustau, les subscriuria qualsevol científic social.

Abans d’arribar al tercer sic, Beneyto es permet dubtar que a casa nostra hi haja cap fractura lingüística, car “al capdavall, el castellà també és [...] la nostra llengua” (sic). (Ull viu: aquest sic és meu). Si la susdita metàfora pot resultar desafortunada, reivindicar el castellà com a nostre en el marc d’una reflexió en torn a com protegir una llengua amenaçada és, si més no, de mal gust. Sona com si, en el context d’un debat sobre la pobresa en el món, algú proposés fer una col·lecta a favor dels Estats Units, on n’hi ha unes quantes dotzenes de milions de pobres.

Hi ha dos tipus de llengües, les que juguen en la divisió d’honor i les que juguen en tercera regional. La supervivència de les primeres va de soi, la de les segones necessita el suport militant de tots els seus parlants. Les primeres hi compten amb un Estat al darrere, amb la seua Constitució ( amb el seu article 155) i, si s’escau, el seu Exèrcit. Són nostres hom vulga o no, perquè tots tenim l’obligació d’aprendre-les. Les segones només hi compten amb l’estima de la gent que vulga parlar-les, perquè ningú pot obligar-los a fer-ho. I el dret a parlar-les en segons quines circumstàncies, és un dret retòric, com el de les persones pobres a emigrar, que només poden dur-lo a la pràctica si hi ha l’obligació d’acollir-les per part dels Estats. Ai, Senyor…, quan arribaran els temps en què no caldrà explicar evidències?

El tercer i últim sic em provoca cert neguit. Muñoz proposa tot un seguit de mesures orientades a reforçar l’ús públic del valencià, una de les quals crida poderosament l’atenció d’en Beneyto: “cursets subvencionats i obligatoris de llengua per a treballar de cara al públic”. Tan poderosament que ha considerat necessari reforçar aquest sic amb un punt admiratiu: “(un altre sic!)”. Èmfasi sobre èmfasi! He llegida i rellegida diverses vegades la proposta i trobe que no hi ha per a tant. Al cap i a la fi, a les nostres costes hi ha establiments on només t’atenen en anglès; a casa nostra qualsevol indocumentat autòcton pot contractar cambrers per a treballar al seu xiringuito tot exigint-los que parlen alemany. Ens exhibiria l’amic Beneyto els mateixos escarafalls si aqueixa obligació de fer un curset de llengua es referís al castellà? M’hi jugue un tallat que no. Però, clar, el castellà és una llengua de veritat, útil, mentre el valencià... tercera regional.

Siga com siga, a l’amic Gustau jo li suggeriria una mica de calma. Cada cosa al seu temps. Perquè al cap i a la fi els nostres immigrants no fan més que seguir la sàvia dita castellana que resa: “donde fueres, haz lo que vieres”. Així doncs, abans d’obligar la gent forastera a fer eixos cursets, tal volta fóra més pertinent, per exemple, exigir de tot empleat públic que siga capaç de bellugar-se amb un mínim de fluïdesa en la nostra llengua. Perquè l’àmbit de les relacions amb les administracions públiques és un dels pocs on el ciutadà té dret a exigir ser atès en valencià; perquè les lleis es fan per a complir-les, i ja fa quaranta anys que es va aprovar la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià. Per altra banda, el futur (més aviat negre) del català al País Valencià no depèn tant de l’actitud dels forasters davant ell com de la dels propis autòctons. Si els valencians visquérem en valencià sense reserves, si el férem servir pertot arreu amb normalitat, la gran majoria dels forasters, a tot estirar els seus fills, perquè, com diu el Gustau, han vingut ací per a quedar-se, el farien seu sense problema.

Al meu modest entendre Pere J. Beneyto en fa un gra massa quan compara les duríssimes, fins i tot il·legals, condicions laborals que pateixen bona part dels immigrants a casa nostra amb la metàfora del bon dia i la comanda del tallat en el bar per a concloure que “Tot això és [...] molt més greu”. Home, i tant!, qui defensa el contrari? Molt més greus, però, que les laborals em semblen a mi les condicions que suporten aquestes persones a centres d’internament d’estrangers com ara el de Sapadors a València. I què dir d’eixa pobra gent que ni tan sols han pogut patir el tractament sociolaboral que els tenim reservat a l’Europa democràtica perquè han estat assassinats a la tanca de Melilla o a la platja d’El Tarajal? Sí, assassinats (sic) per unes forces de seguretat (o amb la col·laboració d’elles) que treballen a les ordres del ministre de l’Interior d’un Govern progressista que s’ha lliurat de donar explicacions al Parlament d’Espanya gràcies als diputats de Vox, PP i PSOE (i estic fent esforços per no recordar-me’n d’aquella dita absolutament ultrancera referida al PPSOE). M’agradaria equivocar-me, però em tem que el meu amic Pere no ha publicat cap reflexió sobre fets tan repugnants com aquests. En canvi, ací estem, ell, el Muñoz i jo mateix, enviscats discutint de foteses que en tot cas només poden preocupar a gent que ha superat els problemes de supervivència.

Pere J. Beneyto s’ha passat tota la seua vida defensant tota mena de causes justes, cosa que de vegades li ha generat algun que altre disgust. A la seua joventut fins i tot va passar unes setmanetes en una presó que ─tot siga dit─ quaranta anys després ha esdevingut més acollidora que el CIE de Sapadors. Pere J. Beneyto pertany a una generació de valencians de poble que, quan eren criatures indefenses, patiren en pròpia carn una opressió nacional que feia possible vexar-los, maltractar-los, humiliar-los públicament per expressar-se en la seua llengua materna a l’escola primària. És per tot això que no puc entendre la poca sensibilitat que mostra davant les reivindicacions nacionals del seu poble. Tal volta, si intentés viure un dia en valencià en una ciutat com València (o Alacant, tant se val), és a dir, anar a missa, al cinema, al metge, al restaurant, a fer una gestió a l’Ajuntament, a organitzar el sepeli d’un familiar, etcètera, en valencià, i se n’adonés de tots els entrebancs que impedeixen fer-ho amb normalitat, sense haver d’exercir de militant irredempt, entendria el que he volgut expressar en aquestes línies.

Gustau, Pere, amics, que tingueu un molt bon dia i que la pròxima vegada que ens trobem puguem compartir un tallat servit per un immigrant regularitzat, ben pagat i content de fer el seu treball en una llengua de la qual, abans de vindre a casa nostra, ni tan sols en sabia de l’existència. Feu bondat.