Rubén Martínez Dalmau (Teulada, 1970) és vicepresident segon i conseller d’Habitatge i Arquitectura Bioclimàtica de la Generalitat Valenciana, únic representant de Podem en el Govern autonòmic. La seua conselleria es va crear a partir d’una direcció general en l’anterior organigrama amb la vocació clara de dotar de visibilitat les polítiques d’habitatge del segon Govern del Botànic, integrat pel PSPV, Compromís i Unides Podem-Esquerra Unida.
Després d’un any en el càrrec, el conseller revela que posarà en marxa un decret que obligue les grans tenidores d’habitatge a mobilitzar els pisos buits per posar-los a la disposició dels ciutadans, atés el context d’emergència residencial. Segons les seues dades, la banca i la Sareb –Societat de Gestió d’Actius procedents de la Reestructuració Bancària– tenen més de 20.000 habitatges buits en el territori valencià.
Ara que compleixen un any en el Consell, quina avaluació en fan?
Per fi hi ha polítiques d’habitatge en la GV que tenen un caràcter social ben marcat. Hem aconseguit fites que semblaven molt llunyanes, però que hem pogut consolidar: ampliar el parc públic com abans era impensable, només amb l’aplicació de tanteig i retracte parlem d’una ampliació històrica, d’avanços normatius com el decret que fa possible que els ajuntaments puguen ampliar les cases en mans dels municipis, d’haver concedit 11 vegades més ajudes al lloguer que en l’últim govern de Fabra –de 3 a 33 milions d’euros–, hem batut rècords en ajudes de rehabilitació... Estem creant un nou paradigma en les polítiques d’habitatge de la Comunitat Valenciana.
Ha sigut un any convuls. Dos temporals que van arrasar alguns municipis, la pandèmia... A què s’enfronten? La conselleria té recursos?
Estem clarament davant una emergència residencial. Com a conseqüència dels temporals, moltes cases s’han destruït o han quedat en condicions de deshabitabilitat. La Generalitat ha fet un pas comprant habitatge, buscant cases per als ajuntaments, amb entitats bancàries... La idea fonamental és que cap família pot quedar-se sense sostre. La Generalitat no ha dubtat a posar-hi tots els mitjans al seu abast. Amb la pandèmia el nostre model de necessitats residencials ha canviat i segurament canviarà; la manera que tinguem de construir serà diferent. Ara sí que sabem que el dret a l’habitatge no sols és un dret relacionat amb la dignitat de les persones, sinó un dret relacionat amb la salut, i això el fa més important encara. Ningú pot dubtar ja que el dret a l’habitatge és un dret fonamental, i així el considerem.
Quan comencen a negociar-se els pressupostos, quina serà la seua prioritat?
És clar que han de ser substantivament socials. Continuem amb els mateixos problemes, amb infrafinançament dels comptes valencians, que ha de solucionar-se amb urgència. Amb el que hi ha, hem d’anar avançant cap a polítiques socials. Lògicament, la nostra prioritat és resoldre els problemes d’habitatge que se’ns presentaran i continuar ampliant les polítiques de parc públic i condicions de garantia del dret a l’habitatge. Tant la part de protecció com la del parc públic han de cuidar-se i jo diria que incrementar-se.
Ha crescut la demanda d’habitatge públic?
Sempre n’hi ha. Tenim lloguers que són assequibles, per davall del preu de mercat, apliquem polítiques de dignificació del parc públic, manteniment, millora de l’accessibilitat i manteniment energètic. Moltes famílies volen viure en un habitatge públic, per això és tan important ampliar. I no em referisc només als de la Generalitat, és molt important que els municipis tinguen els seus parcs públics, que tinguen entitats de gestió, habitatge de transició per a situacions d’emergència, com ara violència masclista, temporal... Cada vegada en són més conscients. Asp, Castelló i València estan molt interessats a exercir el dret de tanteig i retracte per ampliar els seus habitatges.
Quan es va crear la conselleria des d’una direcció general va haver-hi poca confiança respecte al fet que, amb el pressupost tan escàs, es pogueren fer polítiques efectives
Hem destinat els diners a rehabilitar, donar ajudes al lloguer i a comprar cases. Amb pocs diners, hem fet molt. Quan les cases són rematades a un fons d’inversió, comprar-les no costa molts diners. Amb l’última operació hem aconseguit comprar cases a preus irrisoris, 1.000 o 2.000 euros, ací hi ha un estalvi considerable. Hem demostrat que es pot fer política d’habitatge molt valenta amb recursos limitats. Però com més recursos tinguem, millors polítiques podrem fer. No es tracta només de buscar oportunitats, es tracta de dur a terme polítiques expansionistes d’habitatge i això implica més recursos.
Però aqueixa operació es va fer amb el decret del PP. Per què no s’havia utilitzat abans si existia l’eina?
Realment es tanca amb el decret de tanteig i retracte en vigor. Una altra cosa és que la normativa anterior donava capacitat per a aplicar en alguns casos el tanteig, però no es va fer en les dues dècades de govern del PP.
No ampliar el parc públic d’habitatge era una qüestió econòmica o una qüestió política?
Era una qüestió ideològica. Les polítiques d’habitatge eren polítiques especulatives, un negoci. No sols va ser no ampliar el parc públic, va ser vendre cases a particulars i reduir el parc públic.
En quina situació està el parc públic?
Estem en ple procés de reparació i rehabilitació. Hi ha un nombre important d’habitatges que no estaven accessibles, perquè no estaven habitables. En general, el parc públic ha sigut molt maltractat durant els governs de la dreta. A través de l’EVha estem invertint una quantitat rècord per dignificar aqueix parc públic, perquè les persones que hi visquen tinguen les condicions dignes.
Tenen una estimació de quants pisos buits hi ha a la Comunitat Valenciana?
Realment no hi ha un cens de pisos buits i és una cosa que posarem en marxa. Segons les dades que ens han arribat de la Sareb i les entitats financeres, tenim constància que hi ha 20.000 habitatges buits a la Comunitat Valenciana. En una situació d’emergència residencial en què vivim, amb famílies amb necessitat d’habitatge, mercats de lloguer tensionats que fan difícil que una persona jove o una parella puguen pagar el lloguer, ens podem permetre el luxe de tindre 20.000 habitatges buits? Jo crec que no.
Quina és la idea?
Mobilitzar els habitatges buits per aconseguir que hi haja més oferta d’habitatge, més capacitat perquè les persones puguen trobar un habitatge adequat a les seues necessitats i que s’abaixen els preus del lloguer en haver-hi més oferta.
Hem col·locat els mecanismes necessaris per a ampliar el parc públic, que donarà resposta a aquests elements: introduirà les famílies que necessiten habitatge públic en un habitatge de la Generalitat i destensarà el mercat. Ara hem de fer-ho amb el parc privat, que són 20.000 habitatges buits.
Com? Posant en marxa el registre d’habitatges desocupats, que ens permetrà conéixer l’estat de l’immoble i si està desocupat. A partir d’ací, crearem una sèrie de mecanismes de foment perquè les cases troben qui les habite. Treballem en la creació d’un portal immobiliari de lloguer social en què els habitatges buits hagen d’estar presents i es posen a la disposició dels que requerisquen un lloguer. Han de ser lloguers socials o en el marc de la competitivitat; si l’habitatge continua buit malgrat ser declarat desocupat, haurem d’incorporar mecanismes sancionadors, com ara multes, perquè els habitatges finalment isquen al mercat i puguen habitar-se. Hem de combatre l’habitatge buit. Així podem nodrir les necessitats de les famílies valencianes i destensionar el mercat del lloguer.
Aqueixa norma s’empara en la Llei de funció social de l’habitatge?
Algunes mesures sí, les sancions hi estan previstes. Introduint alguns elements normatius, es pot posar en marxa –amb un decret llei.
Les immobiliàries fan joc brut amb els preus del lloguer?
És un mercat bastant tancat. Els preus del lloguer a aquests nivells són inassequibles. No es compleix la recomanació de les Nacions Unides de no destinar més del 30% dels ingressos al lloguer. Hem de buscar mesures i han de ser en les nostres competències; no podem regular el preu de lloguer, però sí mobilitzar habitatges desocupats. Són mecanismes que es duen a terme en altres llocs d’Europa, de foment. Servirem d’intermediaris entre propietaris de pisos desocupats i famílies amb necessitat d’habitatge, però hi haurà mecanismes coercitius si en calen.
Parlava abans de joventut i lloguer. De manera recurrent apareixen estudis que indiquen que els joves no poden emancipar-se, que necessitarien el 90% del seu salari per a un lloguer mitjà o que els valencians són els tercers que més tarden a eixir de casa dels pares. No sembla un problema exclusiu de preu de l’habitatge, sinó de precarietat, de salaris baixos... Quines mesures poden posar en marxa?
Les generacions joves en l’actualitat són les que històricament més complicades han tingut les coses. Estem en un moment de precarietat laboral important, ja que hi ha hagut tota una crisi econòmica que s’ha acarnissat en els desocupats de llarga duració i en els joves... Hi ha diferents elements que han incidit en el fet que hi haja joves que tinguen les coses difícils. Cal capgirar la situació. Des de la conselleria, busquem els mecanismes per a tindre el dret a l’habitatge garantit. Una part important de les ajudes de lloguer són per a joves, parlem de 33 milions; que una part de les promocions d’habitatge públic van destinades a persones joves... Aquest mecanisme de mobilitzar habitatge desocupat està destinat a joves.
Cal una llei que regule els preus de lloguer?
És un debat que s’està tenint i no és un debat pacífic. En Unides Podem habitualment estem a favor de la regulació dels preus de lloguer, almenys dels màxims. Però pot portar a altres mecanismes econòmics que poden no preveure’s a curt termini. Preferisc mobilitzar l’habitatge desocupat i sancionar les grans tenidores que no volen aplicar aqueixes polítiques.
Parlant d’habitatge desocupat, si ha vist els informatius durant aquest estiu, deu haver observat que el tema de l’ocupació irregular sembla preocupar bastant gent. A la Comunitat Valenciana, és un problema real? Quants pisos públics hi ha ocupats?
És clar que hi ha una percepció pública sobre l’ocupació com un problema. Pot tindre alguns elements raonables d’anàlisi i d’altres d’influïts per una percepció ideològica determinada. El que és real és que a la Comunitat Valenciana menys del 10% del parc públic està ocupat i està en procés de regulació; s’està anant casa per casa a veure quina és la situació de vulnerabilitat i en molts casos és alta. Això implica un discerniment de famílies que necessiten una casa i en els casos en què hi ha ocupació per a cometre actes il·lícits o fer-ne ús indegut, ací la nostra política és tolerància zero.
Quantes famílies que han ocupat no tenien alternativa residencial?
S’ha fet una selecció de famílies que tenen situació de vulnerabilitat i en els casos d’ús indegut la casa s’ha recuperat per posar-la a la disposició de les famílies. La política d’habitatge no pot ser taxativa i desocupar tot el parc públic, afectaria moltes famílies amb necessitats objectives.
Tenen dades sobre desnonaments de l’últim any?
Estan en xifres molt més baixes, però no podem confiar-nos. Hi ha hagut un escut social per a protegir a la gent, però a partir del moment en què la moratòria s’alce, encara que hi ha voluntat de mantindre-la, ens adonarem de la realitat i hem d’estar-hi preparats. Per això treballem en la mobilització de cases buides i destinant recursos a afectats per la COVID-19, a ajudes de lloguer.
La pandèmia ha demostrat que, si hi ha voluntat, es poden posar els recursos públics i privats al servei de la ciutadania en molt poc de temps. Creu que això és una lliçó o que pot no durar quan se supere l’emergència sanitària?
De la pandèmia no hi ha res a celebrar, però hi ha molt a aprendre. Crec que el que més ha eixit reforçat és la necessitat d’Estat social. No podem continuar mantenint les propostes neoliberals, l’Estat és necessari i és necessari per a poder dotar de salut les persones. La meua anàlisi és que els que creem en un Estat social, del benestar, veiem afavorit aqueix Estat. La pandèmia ens ha canviat la percepció en relació amb la natura. Venia de fa anys aqueixa ona verda, però la pandèmia ha acabat de convéncer els poc convençuts: hem de tindre la capacitat de disposar d’un Estat potent que protegisca les persones i revisar la nostra relació amb la natura. Hem pogut viure sense tants vols, sense tant de trànsit, amb elements contaminants limitats... i hem pogut valorar l’agricultura de proximitat, el comerç de proximitat, anar caminant... Crec que ha canviat la nostra percepció i és un canvi que ha vingut per quedar-se.