Cal una hora i mitja en automòbil per recórrer els 40 kilòmetres que separen Qalqilia del nostre allotjament. El viatge ha discurrit per una carretera on no pot entrar la policia palestiniana, i on ens hem d’aturar en alguns controls instal·lats per l’exèrcit israelià.
En eixir de Ramalla, tancaments de fil-en-pua i torres de control i, a l’esquerra, el gran assentament israelià de Beit El, què inclou també una base militar. Les colònies van construint-se a les zones més altes, per vigilar millor a la població local. A una vora i altra de la carretera tenim el contrast entre la vida còmoda dels colons i l’existència dels palestinians, molt més humil i entrebancada per les dificultats quotidianes que imposa l’ocupació, com per exemple la necessitat ineludible d’acaparar aigua en bidons per als moments de sequera.
Continuem viatge travessant terra farcida de bancals què sostenen oliveres, el símbol de Palestina, d’una gent que s’ha treballat dur la muntanya per traure-li el suc, explotant també les pedreres que sovintegen pel camí i què donen un material blanc i d’aparença arenisca què s’exporta als païssos del Golf Pèrsic i a Xina.
Passem davant de l’assentament israelià d’Ariel, on es va fer una enèsima demostració de prepotència en construir una universitat sobre territori ocupat il·legalment, amb l’oposició fins i tot del Consell de Presidents d’Universitats d’Israel. A l’entrada vegem cartells escrits en alfabet cirílic, segurament de difícil comprensió per a la població local, però no tant per a les onades d’emigrants russos que estan arribant a Israel.
L’entrada a Qalqilia recorda un poble de La Marina, plena de tarongers, llimeres i figueres, i molts vivers vegetals. Es nota que és una població agrícola.A l’ajuntament, l’alcalde ens fa la primera introducció a la realitat: el mapa municipal mostra una ciudad de 55.000 habitants envoltada en la seua quasi totalitat per un mur que, en alguns punts, arriba als 8 metres d’alçada, combinant el ciment i el fil d’aram.
L’entrada i eixida lliures es limita a una sola carretera, la què ens ha dut allà. Hi han algunes portes habilitades per a què els llauradors puguen eixir a treballar els camps, demanant permissos i soportant esperes d’hora i mitja, i prèvia identificació personalitzada. Estem, doncs, en un lloc sotmés a un règim opressiu, amb la peculiaritat, a més, de que un percentatge important de la població són famílies expulsades de localitats veïnes incloses a Israel rere la partició territorial de 1948. Sensació de tancament i enyorança es combinen, doncs.
Quan l’alcalde ens planteja les necessitats peremptòries de la població, alguns arribem a enrogir per la seua senzillesa: els llauradors volen lliure accés als seus camps, comunicacions més fàcils per abaratir costs i ser competitius, i que es control·len les destrosses causades en les collites pels porcs senglars en augment, perquè ells no tenen mitjans per fer-ho. I la població en general vol que l’autoritat ocupant desbloquetge la construcció de vivendes, que es puga accedir ràpidament a l’hospital de la zona, ubicat a Nablus, i que es normalitze l’accés a l’aigua. O siga, una vida digna per a unes persones que no deixen de mostrar-se esperançades en un possible futur millor.
*Enric Bataller i Ruiz, diputat al Congrés per ValènciaCompromís