Així ha sigut en el PP valencià. Quan pensàvem que no era possible una manifestació més cridanera de l´hedor polític, els últims esdeveniments estan mostrant la versió més esperpèntica de la corrupció sistèmica.
Les taques en la pell no deixen de ser el símptoma extern d´una malaltia que va per dins. Les escenificacions burdes han salpicat els últims mesos d´un PP valencià que, si no es descompon, és per la mobilització de les seues bases, que fan que el seu terra electoral siga encara molt alt.
Recorda un poc a les estàtues dels últims emperadors de l´Imperi Romà, amb eixos caps gegants i rictus a la defensiva, i no és complicat trobar similituds amb el monòlit que Ripollés erigí a Carlos Fabra.
Crec que s´ha de dir, clar i ras, que la inhabilitació per causes judicials del PP valencià no té parangó a Europa. I no val la comparació amb els EROs d´Andalusia. És un vergonya i prou. Camps, Cotino, Blasco, Rus... S´ha acabat la guerra interna per incompareixença.
El malson continua per al PP valencià amb el seguit de desfetes postelectorals, fruits de les collites dels últims anys. I el ventilador amb “mierda a punta pala” amenaça amb més portades infames. Des de la xarlotada del caloret a l´excèntrica aparició mística de Benavent. Espectres gràfics de la decrepitud d´un modus vivendi.
Alguns, des de dins del partit de la gavina, pensaran que és millor que tot això passe ara i, si és possible, ràpidament. No estan desencertats. El temps és jutge inexorable.
Al remat, tenen dos anys per a netejar escombraries, un altre per a reconstruir certa credibilitat i dos per a treballar per visualitzar els canvis, si és que es donen.
La regeneració, per omissió i defecte, finalment, l´han feta els jutges. Un cas similar al que s´hauria de vore en la FIFA. Ells han desbrossat el terreny. D´altra banda, la regeneració real només pot arribar des del municipalisme i la joventut. Més que res perquè de la vella guàrdia no ha quedat ningú. O només un parell de dones.