La jornada de reflexió, almenys pel que a mi respecta, hauria de ser el dia després de les eleccions i no la vespra. Especialment en ocasions com estes on les dinàmiques i els resultats electorals necessiten del temps suficient, de la ment clara i del cap fred. La sensació generalitzada és de sorpresa. Per a alguns, els que s’ho veien negre i finalment han aconseguit incrementar el seu suport contra tot pronòstic, la sorpresa ha sigut grata i dolça. Per als que estem en el cas contrari, per als que anhelàvem el sorpasso, la demostració de força, la consolidació de l’alternativa... la sorpresa ha estat sinònim de gerra d’aigua freda. Ara toca doncs, analitzar què ha passat. O millor dit, què està passant. És necessari un estudi, un estudi extens i científic sobre “l’estat de les coses” i mentre eixe estudi arriba em permet compartir-vos algunes conclusions fruit de la meua particular jornada de reflexió postcoitum.
L’Efecte ‘Andaluzas’
D’entrada sembla que les enquestes de poc serveixen per explicar-nos res. Com és possible que totes les enquestes s’hagen equivocat tant? El sistema polític espanyol bull, és més volàtil i canviant que mai, és per això que les empreses consultores ho tenen cada vegada més difícil a l’hora d’establir patrons i tendències.
De la mateixa manera, no ens enganyem, les enquestes no sempre serveixen per proporcionar-nos informació sobre què passarà el dia de les eleccions, sinó per condicionar i suggestionar a l’electorat i als partits durant la campanya. Així, per a Unidos Podemos, les enquestes han jugat el mateix paper que per a Podemos en les eleccions al Parlament Andalús: han servit per crear una gran expectació en base a un pronòstic tan favorable com inflat. Una bombolla electoral. Per al PP, l’efecte ha estat el contrari. Això fa que les sensacions postcoitum estiguen aguditzades, el PP està de pujada i Unidos Podemos i les confluències amb sensació d’impotència, quan en realitat ni uns tenen motius per a estar tan contents ni els altres tan deprimits, al meu parer. I ara veurem per què.
No li digues ‘confluència’ quan estàs parlant de ‘coalició’
Què ha passat? Com s’expliquen els resultats? On estan el milió, milió dos-cents mil vots que li falten a UP? Incredulitat i fins i tot teories de la conspiració han inundat les xarxes el 27J. Però la realitat és que eixe milió estar ha estat, concretament: a casa o a la platja, tant fa. Però per què eixa gent s’ha quedat a casa?
En política 1+1 no sempre són 2. Alguns conclouen que esta frase tan recurrent significa que sempre és menys de 2. La realitat és que no. De vegades en política 1+1 també té el seu efecte multiplicador i es converteix en un 2 i pico o un 3. És el que va passar amb Compromís quan esta formació va nàixer o el que està passant a Catalunya amb En Comú Podem. Això s’anomena confluència i es dóna quan aquells que són diferents són capaços de bastir una alternativa política que casa bé, amb temps, amb un discurs renovat i un relat propi capaç de crear un espai nou – i no, simplement, amb la intenció de sumar espais preexistents-. Contràriament estan les coalicions electorals. Que és el que hem tingut. Una unió de diferents amb un objectiu purament electoral. Uns buscaven fer-li el sorpasso al PSOE (Podemos), uns altres buscaven no desaparèixer en l’extraparlamentarisme (IU) i altres buscaven apuntalar els seus governs autonòmics i locals (Compromís). En qualsevol cas, el relat no ha estat coherent en el seu conjunt i a més ha activat els marcs cognitius més arrelats de la psicologia social de la dreta.
Incoherència en l’esquerra i por en la dreta
L’acord preelectoral ha estat incoherent si el comparem amb allò que les formacions que el composaven venien dient fins el moment. Podemos parlava d’una alternativa transversal, ni d’esquerres ni de dretes, va refusar el pacte amb IU en repetides ocasions en el passat. Ells apel·laven al vot de “la gente”, però “la gente” no és comunista ni tampoc simpatitza ni veu al Partit Comunista com a una opció bona de canvi, com hem pogut comprovar en repetides eleccions al llarg dels anys. No era coherent tampoc amb el relat d’IU, un partit de trinxera, de resistència, orgullós de ser la minoria-pepet grill de la política espanyola, gent que valora per damunt de tot la seua coherència política i estratègica i que amb este pacte “es venia” a un discurs impur per 4 escons. Per a Compromís tampoc ha hagut coherència en el relat, no era Compromís el que es congratulava de la pluralitat de forces en l’esquerra? No era Compromís el partit de la valentia? No era Compromís la força d’estricta obediència valenciana que no se subordinava a Madrid? En els mítings era curiós de veure: mentre Pablo Iglesias feia el discurs dels de baix contra els de dalt i deia que ells no eren antisistema sinó els principals beneficiaris – i per tant, els garants – del sistema, Alberto Garzón es preocupava que la paraula “esquerra” i “comunista” apareguera 3 o 4 voltes mentre es reivindicava com a opció antisistema. Mentre Pablo Iglesias parlava de la Pàtria espanyola, Baldoví apel·lava al país dels valencians i les valencianes i Mònica parlava de finançament. Incoherència. Al remat, els hi havia molts que no s’acaben de sentir còmodes. Els més valencianistes no estaven còmodes amb tanta Pàtria, els més espanyolistes no estaven còmodes amb tant de discurs en valencià, els més comunistes no estaven còmodes amb tant d’edulcorant i en general tota la resta no estaven còmodes amb tanta bandera de la Unió Soviètica.
Amb tanta incoherència, esta coalició disfressada de confluència sí ha servit per a mobilitzar a algú. A la dreta. Al final s’ha imposat el relat més coherent, més lògic, el que feia el PP respecte a Podemos: “Los radicales”, els que s’ajunten amb qui siga per a aconseguir el poder i traure fora del govern a “los moderados”. Tot encaixava en el marc cognitiu de la dreta social. Els que assessoraven a Chávez i s’abraçaven amb Tsipras ara pacten amb els de Paracuellos et voilà ja tenim el Frente Popular. I clar, ja sabem, segons la psicologia postfranquista, què passa si guanya el Frente Popular: guerra civil.
Els que van conèixer o tenien més pròxima aquella guerra i postguerra, és a dir, la gent gran, els de 55 anys cap amunt, van eixir a votar i ho van fer en massa i al Partit Popular. I aleshores a Espanya, com a Regne Unit amb el #Brexit, torna a passar que els majors decideixen el futur en detriment dels joves – que són, tot sembla indicar, els que el diumenge es van quedar a casa o a la platja-.
On estan els valors?
Una vegada l’esquerra li havia brindat al PP el seu Frente Popular, excusa perfecta per mobilitzar a la dreta, el PP sols va haver de fer una cosa: mobilitzar a la dreta. Com? Fàcil. Que ve el llop. Discurs de la por, apel·lant a la seguretat, a l’estabilitat, amb el discurs de la recuperació econòmica, la moderació, l’experiència de gestió, la seriositat, el realisme... Quins valors va esgrimir la coalició Unidos Podemos i les seues confluències? El sorpasso al PSOE, la Pàtria, la gente con los comunistas, los comunistas con la gente... i jo em pregunte: no se suposa que érem la concreció en projecte polític del 15M? Sí? De veres? I per què no hem parlat d’auditoria ciutadana del deute? Per què no hem parlat de reforma del sistema electoral? (al programa hi havia dos frases). Per què no hem parlat de reforma constitucional? separació de poders? La cinquena de la PAH? Dret a decidir? Democràcia líquida? Reforma fiscal? Portes giratòries? Per què ni tan sols ens hem molestat en explicar-li a la gent com s’havia de votar al Senat per a que el PP no tinguera majoria de bloqueig constitucional? És més, com pot ser que en el debat a 4 qui més canya li pegara a Rajoy en el bloc de corrupció fóra Rivera? Des del meu punt de vista, esta campanya per part d’Unidos Podemos, ha girat sobretot al voltant de la següent qüestió: què faria Pedro Sánchez després d’eleccions. I fent això, Pablo Iglesias s’enganyà d’adversari.
La Bonig no s’ho creu, jo tampoc
I així, amb totes les peces del tauler disposades, es van tancar les urnes. I, una volta conegut el resultat, una exultant Isabel Bonig, dirigent de l’organització territorial més podrida i corrupta del PP deia: “no me lo puedo creer” “no me lo creo ni yo”. Ni jo, Isabel, jo tampoc. Però sobretot no m’ho crec perquè no és creïble. Les expectatives generades en la prèvia electoral ens duen a perdedors i guanyadors a magnificar els resultats. Però la realitat és que la dreta oficial, amb un Frente Popular enfront, amb l’església fent campanya, amb la polèmica dels bous embolats i d’altres embolats varis recupera sols 79.000 vots i no fa que Ciudadanos s’enfonse.
La realitat és que al País Valencià hi ha un 40% de gent que està pel canvi (suma de A la Valenciana més Ciudadanos), que algú em dirà: per què comptes els vots de Ciudadanos? Perquè sempre els he comptat quan parlava de regeneració. Per què es gent que, d’entrada, no vol tornar a votar al PP. Eixe 40% ja existia fa un any i continua existint. El PP té marge de creixement? El PP és un partit de votant vell, des de 2011 les noves fornades d’electors opten per altres opcions polítiques. Això fa que, sí, el PP té al País Valencià un sòl electoral molt alt (28%) però el temps juga en la seua contra, i això fa que el seu sostre siga cada vegada més baix (en 2019 pot estar en el 40%), tot mentre a l’altra banda hi existeix una opció capaç de capitalitzar eixe 40% de vot de canvi transversal, no tot, però sí bona part, la suficient com per parlar-li al PP de tu a tu en 2019 mentre el PSOE es converteix en partit frontissa. Tot dependrà, clar està, de com es juguen les cartes estos anys que queden, en qualsevol cas, d’estes eleccions no es pot desprendre cap conclusió respecte a les locals i les autonòmiques. Per a exemple, no està de més recordar l’enquesta autonòmica del Levante que deia que l’esquerra augmentaria en unes autonòmiques i que seria Compromís qui capitalitzaria l’increment.
Dit en clau espanyola: eixe milió/milió dos-cents mil vots estan i aniran a més, sols cal saber com mobilitzar-los. Tot depèn de com es facen les coses estos anys. I com s’han de fer? sort que ja ho vam fer en 2015 i per tant ja sabem com, sense front popular, ni ànsia viva de menjar-se a ningú que no siga al PP, amb un discurs i un relat coherents, cadascú el seu, sense activar els marcs cognitius de la dreta, oferint valors, valors transversals, programa i polítiques concretes que engresquen a la gent. Ja s’ha fet i es pot tornar a fer.