Repugnància

A 2015 es va presentar “L'Univers d'Emocions”, un projecte realitzat conjuntament per Eduard Punset, el professor Rafael Bisquerra i l'estudi PalauGea la fi del qual era oferir una representació gràfica de les emocions humanes. Aquest mapa permet viatjar per la diversitat emocional a la qual podem arribar els éssers humans.

Fent un símil astronòmic en ell apareixien constel·lacions d'emocions positives, negatives i ambigües. Dins d'aquestes constel·lacions trobaven galàxies que formaven les emocions més bàsiques i en les que, els seus diferents matisos, estaven representats com a diferents estrelles.

Els successos d'aquesta setmana m'han fet pensar en aquest mapa, concretament he pensat en una “galàxia” concreta, la del fàstic. La galàxia del fàstic està formada per l'aversió, la repugnància, el rebuig i el menyspreu.

Sóc, o almenys ho intente, una persona amb una visió positiva del món, de l'ésser humà i del futur, però francament, hi ha moments en què costa molt ser-ho.

Cristina Cifuentes no desapareixia de la presidència de la Comunitat de Madrid perquè els seus companys/es i/o ella hi hagueren entés que la seua imatge perjudicava les institucions que representaven. Tampoc ho feia pel treball exemplar dels i les periodistes que complint la seua funció democràtica d'obligar als poderosos a rendir comptes. Ho feia perquè les clavegueres de l'estat i/o del seu partit així ho havien decidit, i com l'escorpí de la faula d'Esopo, en la seua naturalesa no hi havia altres modes més democràtics de fer-ho. Els propietaris d'una o varies de les mans que l'aplaudien fa uns dies a Sevilla, probablement foren els mateixos que tragueren d'un fosc calaix les imatges a l'Eroski que tots/es hem vist. Un calaix que guardara de ben segur molts altres claus per molts altres fèretres, a l'espera de ser trets en el moment adequat.

La major part dels que creiem que era necessària aquesta dimissió hem viatjat emocionalment de la incredulitat per la utilització d'aquesta metodologia criminal per apartar a una persona del poder, al rebuig de vorer el cinisme del PP al parlar de “nova etapa” o el mal dissimulat alleujament de “Ciudadanos” per no haver de fer allò que se suposa el motiu primigeni de la seua existència, la regeneració política.

Rebutge aquesta hipocresia d'aplaudiments de matí i ganivetades de nit.

Rebutge aquesta política de “tot val”.

Rebutge que el partit al govern “actue com una organització criminal”, tal com va afirmar la UDEF, i ací ningú faça res.

Però si hi ha hagut una notícia que m'ha rebolicat les entranyes ha estat la sentència de la Secció Segona de l'Audiència Provincial de Navarra sobre el cas de “La Manada”.

Com desitge que aquest article siga publicat, i a més sé que com a representant polític he de guardar certa mesura, no expressaré el que pense del vot del magistrat que considerava que aquestes “bèsties” haurien de ser absoltes sense càrrecs. Sols parlaré de la condemna que expressa la sentencia, en la que diu que no existeix un delicte de violació perquè no hi ha hagut violència però si un delicte d'agressió sexual, perquè “Les pràctiques sexuals es van realitzar sense l'aquiescència de la denunciant, que es va veure sotmesa”.

El meu àmbit de coneixement més ample no és el jurídic, però el moral em permet asseverar clarament i sense dubtes que una relació sexual no consentida és violenta, hi haja implicada poca o molta força física, i per tant és una violació.

Em repugna que açò siga posat en dubte.

Em repugna que açò haja de ser explicat.

Em repugna que siga necessari que una dona haja de ser apallissada o que la maten perquè un tribunal reconega que ha existit violació.

Aquesta justícia no és digna d'una societat que ha lluitat perquè la violència de gènere siga perseguida com el mal que és. Aquesta sentència respon a una realitat culturalment masclista i discriminatòria contra els drets de les dones que no pot més que produir fàstic.

El fàstic té com a funció evolutiva impedir que ingerim substàncies dolentes per a la nostra salut, però no impedeix que apareguen. L'únic que podem fer és evitar-les, fer-les desaparéixer o reaccionar quan malauradament han aparegut.

Com ja he dit, sóc optimista, i vull vorer que, per damunt d'aquests putrefactes fets, hi ha indicis de què podem recuperar la salut democràtica.

Escolte a Gabilondo a parlar de recuperar el respecte i la dignitat que el poble madrileny mereix, fita que al País Valencià es va aconseguir amb l'arribada dels socialistes a la Generalitat.

Llig que el meu partit té registrada en el Congrés una proposició de modificació de Llei orgànica del Poder Judicial, que va encaminada a la formació dels membres de la judicatura per tal que facen una interpretació més correcta i protectora de les lleis contra el masclisme.

Veig desenes de milers de persones, dones i homes, que no abaixen el cap, que no es resignen i que s'estan manifestant en ciutats de tot l'estat en protesta per la sentència judicial dictada a “La Manada”.

Tinc esperances que entre tots i totes construirem un món millor, més just, més igualitari, del que puguem sentir-nos orgullosos i orgulloses.

Si mires al cel, l'esperança es troba a la galàxia de l'alegria, no té perduda.

*Antonio Esquinas, alcalde de Castelló de Rugat i secretari general del PSPV de La Vall d'Albaida