És fàcil escandalitzar-se escoltant els dirigents del Partit Popular organitzar atracaments en hores d’oficina. Usar les institucions per delinquir és una vergonya. Afortunadament, alguns dels lladres ja són a la presó, i més que els seguiran. Hi ha, però, robatoris que no es paguen, que es fan a plena llum del dia, a la vista de tots, i que resten impunes. No hi ha detencions, ni juís, res de res. Al contrari, els seus autors van pel carrer tranquil·lament, o a les recepcions del rei, o a les misses més solemnes. Ixen en la tele, grans entrevistes en els diaris. La policia se’ls quadra, els protegeix. No s’amaguen, al revés, criden molt l’atenció: porten grans cotxes, grans rellotges, tenen cases immenses. Són delinqüents legals. Tenim les proves però fem com si no ens donàrem compte.
L'OCDE va publicar ahir les xifres que demostren que el gran atracament es diu «distribució de la renda» i l’està perpetrant la classe dominant amb els legisladors, els polítics, com col·laboradors necessaris. Gürtel, Púnica, Imelsa, Emarsa, els EROs... són xicotets excessos vulgars d’agents de segona. El saqueig a l’engròs és silenciós, no el detectem malgrat que ens està dessagnant. Ho deia ahir l'OCDE, del 2007 al 2011, a Espanya, el 10% més pobre ha vist reduir-se els seus ingressos en un 13%. És a dir, no tenien res, o molt poquet, i li han restat un 13%. Només s’ho han pogut traure de menjar, altra cosa ja no la tenien. En canvi, el 10% més ric ha perdut un 1’4%, o sia, res, no ho han notat. Abans els sobrava cinquanta i ara els sobra quaranta-nou i mig. Els que més tenien, i que precisament tenien tant gràcies a la bombolla financera que ens ha portat al pou, no han sentit la crisi. Els diners se li han llevat a qui menys en tenia. L’empobriment s’ha fet a costa dels pobres. Les lleis han estat al servei d’aquesta causa. Per tant, el que representa, per exemple, la fortuna de Juan Roig és molt pitjor que els «dos milions de peles» del patètic Alfonso Rus.
Se li dirà «distribució de rendes» però això és robar, espoliar, massacrar. És un acte criminal. I els que el fan possible són delinqüents molt pitjors que aquells que demanen una comissió a compte d’una obra pública. El creixement de la desigualtat és un atemptat contra el gènere humà; el fet que siga legal no té cap valor. És legal perquè hi ha una legislació injusta votada per immorals que s’aplica tot i anar en contra de la decència i els drets humans. Lleis contra les persones. Aquest nivell de desigualtat és corrupció en estat pur. L’existència de normes que permeten diferències tan grans és la prova indiscutible que la corrupció no és cosa de quatre pocavergonyes que compren o es deixen comprar, no, el sistema és corrupte de dalt a baix. Ens mana la màfia.
Si no estiguérem en un sistema corrupte, en el cas que ens ocupa, les lleis garantirien, com a mínim, que, el 10% més ric haguera rebaixat les seves rendes durant la crisi un 3, un 4, o un 5 per cent, per assegurar el manteniment dels ingressos al 10% més pobre. Ha sigut conscientment al revés.
No ens hauríem d’enganyar. A dos dies d’unes eleccions, convé pensar on està el final d’aquest procés de més i més desigualtat. Ara, empobrits però encara orgullosos, assistim a com la Unió Europea es prepara per bombardejar les pasteres que usen les immigrants per travessar el Mediterrani. Són pasteres de negres, i nosaltres som blancs però, al pas que anem, un dia molestarem igual que els que vénen de Líbia, el Senegal o Mali i ens tractaran com a ells.
No només ens hem de llevar de damunt al PP, també als senyors de l’Ibex i a la resta de col·laboradors seus que, tot i ser d’altres partits, també se’n pixen damunt cada vegada que voten.