🎙️El llibre del testament sobre el “clubbing” valencià després del “bacalao”

El passat 10 de novembre es va presentar a la ciutat de València el llibre “Génesis. Escena clubber posbacalao en la Comunitat Valenciana, 1996-2010”, a càrrec dels seus dos autors, Alberto Sola i Pablo Ferrer. Ho van fer acompanyats de dos convidats d’excepció: H4L 9000 i Nacho Marco. Hi havia molta expectació. De fet, en poques setmanes s’ha esgotat la primera edició i està en marxa la segona.

Publicat per l’editorial Sargantana, “Génesis” fa un recorregut cronològic per un període de 15 anys mitjançant entrevistes als protagonistes d’aquella escena, entesa en un sentit ampli: d’una banda, no reduïda al cap-i-casal, sinó compresa entre Vinaròs i Bigastro, i d’altra banda, no limitada als discjockeys, sinó incloent promotors, dissenyadors i altres professionals.

A través de la tècnica de la història oral (utilitzada àmpliament per a documentar altres escenes i moments, com l’explosió del techno a Berlin, la moguda valenciana o la transformació d’Eivissa), Sola i Ferrer uneixen diferents relats per a posar llum a una època a la qual, vista en perspectiva, calia fer justícia.

La gènesi del llibre

La paraula “Génesis” per a batejar el període comprés entre 1996 i 2010 va ser idea del DJ valencià Víctor Fletcher, qui la va compartir amb el també punxadiscos i amic seu Alberto Sola, amb l’objectiu de programar conjuntament una sèrie de festes que tingueren aquesta época com a fil conductor. A Alberto, qui havia sigut resident de Barraca des de 2004, li va semblar una idea fantàstica, però ja en aquell moment li va confessar a Fletcher que, a més de les festes, volia documentar què havia passat durant aquells anys, al seu parer, d’una importància cabdal.

I s’hi va posar mans a la feina. Va contactar amb el seu amic Pablo Ferrer, antic booker i promotor de Barraca amb Picnic, que ja havia publicat prèviament el llibre “La Santísima Trinidad: El sonido del pop electrónico de masas. 4 décadas de Depeche Mode, New Order y Pet Shop Boys”, i entre tots dos van seleccionar ni més ni menys que a 50 protagonistes d’aquest període als qui entrevistar per a poder posar paraules i donar context a tot el que volien contar.

La tasca d’elaboració i trancripció de les entrevistes, sistematizació i ordenació de la informació, escriptura i revisió per part dels autors ha sigut ingent, i condensar-la en 367 pàgines -descomptant la part gràfica i els agraïments- no ha sigut fàcil. No obstant, sembla que han aconseguit atraure l’atenció d’un públic àvid per rememorar o per conéixer, segons els casos, un moment d’efervescència lúdico-festiva i cultural amb múltiples iniciatives, primer de la mà de diversos col·lectius i després amb la creació de nous garitos i afters, als quals s’hi sumarien posteriorment algunes discoteques de “la ruta”.

Inici, consolidació i final de l’etapa “Génesis”

Sola i Ferrer situen el moment de canvi de tendència en 1996, any zero de l’holocaust bakala i de l’inici de l’etapa “Génesis”, amb l’explosió de les raves i de festes esporàdiques amb estils de música electrònica que o bé no havien arribat al nostre territori o si ho havien fet havien passat desapercebuts: house music i els seus derivats, techno i hard techno, jungle, drum and bass, electro i, en menor mesura, trance. Tot plegat acabaria convergint en la creació d’una escena electrònica pròpiament dita, consolidada ja a partir de l’any 2000, amb apostes tant interessants en format de sala com Le Club a València o Hangar, a Vinarós, o els festivals Observatori i Electrosplash, aquest últim a Borriana.

Una escena, això sí, totalment masculinitzada, com queda refelctit en el llibre, en el qual sols hi ha una dona entrevistada. Lluny de ser una situació buscada pels autors, la realitat és que a tant als 90 com a la primera dècada dels 2000 no hi havia dones a les cabines ni referents femenins enlloc. Com a excepció a la regla pot citar-se la festa Nuit des Femmes que organitzava Barraca bimensualment, amb la catalana Nuria Ghia com a DJ resident i amb les convidades de talla internacional Tania Vulcano, Magda, Ellen Allien o Miss Kittin.

Així i tot, es pot considerar a primera dècada del mil·leni com l’època daurada en matèria de “clubbing” valencià, amb les discoteques Barraca (Sueca) i Metro (Bigastro) en l’olimp dels deus i amb una xarxa tupida de clubs a la ciutat de València inimaginable a altres capitals de la seua grandària. Fins que va arribar la gran crisi del 2008 i es va dur per davant molts d’aquests projectes. Sola ho exemplifica de manera molt gràfica, ja que en el seu cas va pasar de tindre quatre residències al mes a només una.

Semblances i diferències amb l’etapa actual

Abans de l’amarg final però, no sols es va fer habitual la presència a terres valencianes dels artistes internacionals més importants del moment, sinó també l’intercanvi amb els DJs locals, que al remat van haver de convertir-se també en productors musicals.

Aquesta transformació paulatina cap a la figura del DJ-productor, de fet, és un fenomen que s’inicia en aquest període i que en l’actualitat no sols és hegemònica sinó que, en opinió de Sola i Ferrer, hui el DJ no sols ha de ser DJ o DJ-productor; també ha de ser dissenyador, relacions públiques, instagramer o youtuber; és a dir, ha de ser un treballador multitasca. Això sí, cobrant pràcticament el mateix que fa vint anys. A més a més, en els últims anys, l’escletxa entre els DJs locals i internacionals ha crescut desmesuradament, en un context de catxés unflats amb xifres astronòmiques en el cas dels DJs superestreles.

Una altra diferència significativa entre el període que abasta “Génesis” i l’actualitat és, per als autors del llibre, la d’una era marcada ja per la informació front a una era marcada per la sobreinformació. Entre 1996 i 2010 es va trencar amb la lògica que havia marcat la ruta del bacalao, on el producte que es consumia era la discoteca. En aquest moment, el DJ passava a ser el reclam principal de la festa, i això es feia a través del primers fòrums d’internet, els flyers, els cartells i el personal de relacions públiques, mentre que avui el principal canal de comunicació és, indiscutiblement, el de les xarxes socials.

Per a Sola i Ferrer, tot això no és ni pitjor ni millor, simplement és diferent i cal adaptar-se. De fet, és difícil pensar que “Génesis” haguera tingut l’acollida i l’èxit que ha tingut sense les xarxes socials. Tanmateix, el que resulta més interessant és la conversa que aquest llibre pot generar més enllà d’elles.