Incendis forestals: l’elefant invisible

En les estratègies sobre els incendis forestals i, especialment, en els plans i pressuposts de prevenció, hi ha un enorme elefant que resulta invisible per als tècnics i polítics responsables: les causes dels incendis. Com exemple, el cas d’Énguera.

Aquest és un dels municipis valencians més grans i que més extensió forestal presenta al seu terme. També resulta un cas destacat, per què és la seu de diferents entitats relacionades amb el món forestal, i per haver patit un dels incendis més grans (des que hi ha dades) a tot el territori espanyol, al 1979, que va afectar a diferents municipis, arribant a cremar quasi 30.000 ha.

Recentment hi ha una gran polèmica en relació a unes desmesurades i injustificades tales que estan fent-se al seu terme, en MUP (boscos d’utilitat pública) emparats també per la xarxa europea Natura 2000. Les tales estan fent-se fora de termini (haurien d’haver acabat en desembre passat) i tenen greus impactes ambientals. A més, incompleixen gran part del plec de condicions que regula les tales i que està associat a la seua aprovació. Els reiterats incompliments haurien de motivar la paralització immediata i, fins i tot, implicarien sancions i la rescissió del contracte. Però malgrat tot, les tales continuen davant la passivitat de l’Ajuntament i l’administració autonòmica.

Un dels motius que s’argumenta per justificar les tales és que “ajudarien a prevenir els incendis forestals” (tot i que l’únic objectiu que figura en l’aprovació és el d’obtenció de biomassa). Per això ens hem animat a estudiar detalladament un document important en relació al tema, com és el Pla local de Prevenció d’Incendis Forestals (PLPIF) d’Énguera. Document obligat per llei i encomanat per l’Ajuntament a un enginyer forestal que el va acabar al 2019, tot i que no ha estat definitivament aprovat fins 2021. El text està disponible en la web de la Generalitat Valenciana i té unes 300 pàgines. L’hem revisat amb atenció i hem trobat un gran elefant, invisible pels responsables i tècnics de la gestió forestal.

Les dades indiquen una cosa... les actuacions proposades ignoren les conseqüències.

Com en tots els documents d’aquest tipus, hi ha una secció que presenta i analitza les dades històriques d’incendis forestals al terme municipal. Aquest apartat, almenys en el present cas, sembla ser un simple tràmit, més que una part essencial del document. L’estudi dels incendis ocorreguts al llarg del temps hauria de ser considerat molt important, per a deduir d’aquesta informació una sèrie de conseqüències, que podrien orientar les propostes d’actuació. Però les dades mostrades no semblen servir per a res. Només per omplir unes quantes pàgines, de manera gratuïta. Pura cosmètica. El document únicament analitza els darrers 20 anys anteriors a la redacció del PLPIF, de 1999 a 2018. No sabem per què no s’inclouen totes les dades disponibles, donat que existeixen dades d’incendis des del 1968, fàcilment accessibles en les webs oficials, i més encara per a un tècnic, el qual cobra per fer bé la seua feina. En les estadístiques sobre la quantitat anual d’incendis, figura de manera molt destacada una causa molt concreta: les cremes agrícoles. Una situació que es repeteix sistemàticament en molts altres llocs del nostre territori. En quasi totes les demarcacions forestals apareix com la principal causa humana de caràcter accidental o negligent i, en aquest cas concret, és també la primera causa humana de qualsevol tipus, incloent els incendis intencionats.

Les contundents dades recopilades en aquest apartat no promouen reflexions importants en la resta del document, ni fan derivar actuacions ni estratègies destacades, ni partides econòmiques rellevants per a eliminar o disminuir de manera decidida aquesta important causa d’incendis. Açò, en un document que s’anomena de “prevenció” d’incendis. No hi ha excusa per aquesta desídia i poca traça metodològica. Les cremes són una causa humana, resultat de negligències o accidents, totalment evitable, i que admet una alternativa ja experimentada en altres llocs. L’alternativa té un baix cost, una organització senzilla i viable i no presenta cap problema secundari, sinó que, pel contrari, té altres beneficis de caràcter social i econòmic, a més d’ambientals. La situació encara és més escandalosa quan passem a l’anàlisi de les extensions cremades, durant el mateix període d’estudi.

Hi ha una desconnexió total entre les dades que es mostren al Pla local de prevenció i les propostes d’actuació que es fan al mateix document.

En la secció d’estadístiques d’incendis forestals ocorreguts durant els 20 anys de referència estudiats en el Pla, apareix un gràfic molt clar. En aquesta representació es mostra com hi ha una causa que destaca per damunt de totes les demés (que resulten en conjunt molt poc importants). La causa destacada, fins al punt de representar el 96% de totes les extensions cremades entre 1999 i 2018, és la crema de restes agrícoles. Amb aquesta ratificació sembla evident que el pla de prevenció s’hauria de centrar fonamentalment en combatre aquesta causa (sense descuidar les demés). Però no trobem res d’açò, en absolut. Aquesta brutal demostració de la realitat dels incendis en el municipi (i de manera no tan contundent, però també molt clara, en la major part del territori forestal valencià) no implica cap conseqüència operativa. No motiva per part dels redactors del PLPIF pràcticament cap actuació, ni cap inversió important. És com si la part operativa i propositiva del pla l’hagués redactat una persona diferent de la que ha redactat la part d’anàlisi i diagnòstic de la situació. Sembla, a més, que fora una persona que ignorara totalment la realitat del territori i la història dels incendis viscuts i aplicara unes fórmules mecàniques, estereotipades i totalment desvinculades dels fets reals. Sembla que ni el redactor, ni els revisors, ni els qui han aprovat el pla, tots ells tècnics i responsables de les diferents administracions valencianes, aconsegueix veure el gran elefant que tenen al davant.

En l’apartat corresponent a les propostes d’actuació i a la quantificació de les inversions a aplicar, la dissociació entre la realitat de les causes dels incendis i la “imaginació” de les actuacions que se proposen, arriba a extrems sorprenents. D’entrada, un pla que teòricament hauria de ser de prevenció, només dedica a les actuacions estricta i literalment preventives un 2% de totes les inversions, mentre que la resta va a parar a activitats que no són realment preventives sinó que responen a d’altres objectius, que poden ser útils (o no) però no haurien d’estar en un pla de prevenció, sinó d’extinció. En qualsevol cas no haurien de suplantar mai a les veritables actuacions preventives. La greu conseqüència és que, d’aquesta manera, la veritable prevenció acaba sent residual en els propis plans de prevenció.

La major part de les inversions previstes al pla de prevenció, NO es dediquen a evitar incendis.

El PLPIF no dedica al problema que suposen les cremes agrícoles més que una ridícula quantitat, de caràcter testimonial, i ni un cèntim a l’alternativa coneguda, experimentada, ben viable i amb fàcil organització: la recollida i trituració de les restes. Aquesta alternativa no hauria de anar a compte dels agricultors, sinó dels serveis municipals i subvencionada per administracions superiors. Com a resultat, s’obtindria adob i/o pellets, que fins i tot podrien reportar beneficis econòmics pels agricultors o l’ajuntament. Aquesta trituració alliberaria als agricultors de la pesada càrrega d’efectuar les cremes, amb la complexitat (calendaris i normes) i les dificultats que representa i que, sistemàticament, origina negligències i accidents, i que fins i tot han suposat ferides o la mort d’agricultors al nostre territori.

La major part dels diners (el 98% dels més de 2,6 milions d’euros) va a parar a l’obertura o millora de camins i de tallafocs, i altres obres i actuacions d’eliminació de vegetació natural, efectuades generalment amb maquinària, que no eviten ni un sol incendi.

Algunes d’aquestes obres poden estar justificades, però altres no tenen garantida ni la efectivitat, ni la utilitat en la prevenció. A més, presenten greus impactes ambientals (sobre la fauna, la vegetació, el sòl fèrtil i el paisatge) i costs econòmics molt elevats, de vegades, desmesurats i inassolibles. En qualsevol cas, aquestes actuacions no evitaran cap foc. Les activitats d’eliminació de vegetació viva tenen una nul·la eficàcia en relació a la prevenció. A més, la seua suposada efectivitat, en la lluita contra un incendi ja desfermat, és problemàtica, discutida i difícil de demostrar i de justificar en els seus aspectes concrets, que rarament s’avaluen de manera rigorosa i sistemàtica. La trituració de les restes agrícoles, com alternativa a les cremes, permet comprovar d’immediat la seua utilitat i corregir fàcilment els aspectes a millorar. El seu cost és molt baix (i mai l’hauria de pagar el llaurador ni els menuts ajuntaments) i a penes suposaria una fracció molt baixa dels més de 2,6 milions que es dedicaran preferentment a d’altres coses. Evitar els focs hauria de ser la prioritat. Per contra, es relega a la insignificança.

Amb plans de prevenció com aquest, està anunciat el fracàs en allò que hauria de ser l’objectiu principal: la reducció del nombre d’incendis i, a ser possible, l’eliminació de tots, o la major part, d’aquells d’origen humà (aproximadament el 80% del total). No es pot renunciar a aquest objectiu. L’elefant continua estant al davant, es vullga veure o no.

En les estratègies sobre els incendis forestals i, especialment, en els plans i pressuposts de prevenció, hi ha un enorme elefant que resulta invisible per als tècnics i polítics responsables: les causes dels incendis. Com exemple, el cas d’Énguera.

Aquest és un dels municipis valencians més grans i que més extensió forestal presenta al seu terme. També resulta un cas destacat, per què és la seu de diferents entitats relacionades amb el món forestal, i per haver patit un dels incendis més grans (des que hi ha dades) a tot el territori espanyol, al 1979, que va afectar a diferents municipis, arribant a cremar quasi 30.000 ha.