Les dos Valències

Estos dies podem comprovar el contrast entre la València que ha de netejar i la València que pot passejar. La primera, totalment desballestada pels efectes de la DANA; la segona, però, intacta. Les dos, abans connectades pel llarguerut camí Reial (de Madrid), ara separades pel nou llit del Túria que ha exercit de salvaguarda per a part de la població que veia, amb por i impotència com just enfront, amics, familiars i veïns s’estaven enfonsant en el fang. Entre la València que comença al número 1 del carrer de Sant Vicent des de la cèntrica plaça de la Reina i la que avança 400 números al mateix carrer al seu pas per La Torre, ara mateix no hi ha un paisatge de transició, però sí un ample espai d’intercanvi: el barri de Sant Marcel·lí, convertit en un espontani punt d’arribada i d’eixida, contacte de les dos Valències entre les quals necessàriament la relació es produeix caminant. 

A la València fluvial, caracteritzada pel riu, barrancs, rambletes o séquies, l’aigua ha definit un paisatge vulnerable alhora que incomprès per les darreres generacions. La València que a l’entrar el segle XXI preferia ser marítima a batzegades i enderrocs, en lloc de potenciar la seua horta i marjal singulars, ha anat amagant o desviant l’aigua que travessa amb formes diverses la seua superfície. I de riuà a riuà, ara fa 60 anys que les dos Valències es varen dividir. Abans, els pobles de l’Horta Sud estaven directament connectats amb el Cap i Casal. Després passaren a ser altra València, la del sud, on el seu creixement que, fins aleshores havia estat natural i progressiu en companyia d’un tramvia groc, serà violentat per més d’una infraestructura.

La València sud no s’acaba mai, ordida mil·lenàriament per canals, séquies i braços teixint l’Albufera.  Els pobles de l’Horta Sud van seguint la pista de Silla, des de la Torre al Palmar i Pinedo, passant per Castellar-L’Oliveral i Forn d’Alcedo. Des del Sedaví de Butxana al barranc de Picassent, passant sense pausa ni alé, per Benetússer, Alfafar, Massanassa, Catarroja i Albal. I girant cap a l’oest, pel barranc de Xiva sense enlairar-se a l’aeroport, l’arc de Paiporta, Picanya, Torrent, Aldaia i Alaquàs regada per l’horta de Faitanar, descosida per l’alta velocitat. I aigües amunt, el principi del riu desviat, Xirivella i Quart de Poblet. Ací, entre tres autopistes (V-15, V-30 i V-31), desenes de rodones de les carreteres autonòmiques o locals, i creuant amunt o avall altres tantes passes a nivell que salven les tres rodalies (C1, C2 i C3), habiten unes 350.000 persones (València ciutat en fa, més o manco, 800.000) amb un renda inferior a la capital valenciana i amb major immigració i envelliment.

Esta València sud és popular, majorment persones treballadores dels polígons, els centres comercials, la construcció o per als serveis de la capital. Dedicats a l’agricultura, pocs en queden. Si agafes el 9, el 14 o el 27 de l’EMT; el 106, el 160, el 179, el 180 o el 183 del transport interurbà, podràs comprovar cap a on es dirigeix la classe no benestant. Moltes famílies tenien dos cotxes, dependents per a poder anar a treballar, que ara han perdut. Com ho faran el dia de demà, quan les sirenes deixen d’escridassar? Caldran ‘autopistes per a la gent’, que proposaven Gigosos i Saravia en Urbanismo para naúfragos.

Si als pobles citats sumem l’altra València, els poblats de l’Oest, l’Horta Nord i algun municipi més, fins a la cota 200 m podríem anomenar-li a tot plegat àrea metropolitana però no hi ha visos polítics de sumar i integrar, ni la població per sentir-se part d’un tot. Malauradament seguim sense eixa consciència compartida, tot i que estos dies, la col·laboració entre servicis i població de diferents municipis veïns reflexa altra realitat possible.

I en paral·lel al Camí Reial, la passarel·la de Sociòpolis, ciclista i de vianants, ara rebatejada com ‘de la solidaritat’. De recent construcció, durant el passat mandat, un nou pont que tracta de cosir allò que el nou llit va separar, sortosament ara ha sigut de gran utilitat. Totes les catàstrofes tenen el seu símbol. La silenciosa Meditadora ho fou durant la pandèmia. Ara, esta passarel·la amb un riu sobre el riu, el de la gent que no para de caminar amb rudimentaris útils de neteja a l’esquena, símbol de la unió del poble. Enfront de la lentitud del protocol oficial, la solidaritat ha esdevingut en una autoorganització envejable.

La ‘migració’ del centre a la perifèria

Vaig créixer a Sant Marcel·lí, la perifèria dels 50. Des d’ací anàrem a l’oblidat barri d’Orba (també conegut com a Parc Alcosa, Alfafar) on necessitaven arquitectes per a tractar d’avaluar els danys, quan encara quedaven persones sense vida a les plantes baixes que són totes vivendes on l’aigua entrà per les finestres i les reixes les van atrapar. Podem comprovar la desigualtat social creixent entre els nous PAI i els vells i desatesos barris obrers que fa temps demanen ajuda al sud de la ciutat.

Milers de cases encara no disposen d’ascensor ni de les mínimes condicions d’habitabilitat. La Generalitat Valenciana enguany no ha tret cap subvenció de rehabilitació, però ara promet diners per a les persones i arquitectures afectades. El barri d’Orba és un exemple que la perifèria de València s’estén molt més enllà del bulevard sud i l’hospital de la Fe. L’augment del cost de la vivenda ha desplaçat a molta gent a viure des del centre a la contornà. A Sant Marcel·lí, el parc de la Rambleta formava part d’eixe camaleònic barranc que canvia de nom per allà on passa, silenciós o destarifat fins que el caixer de formigó va tallar qualsevol lligam. Sant Marcel·lí s’ha salvat i per la Rambleta es pot passejar.

A les ciutats invisibles de Calvino, Marco Polo recordava haver visitat Clarisa, la ciutat en eterna reconstrucció com la ciutat que es reinventava rere la catàstrofe amb els retalls de la Clarisa inservible per a convertir-se en una alegre papallona. La València sud té ara l’oportunitat per renàixer des del fang, per a definir un altre model urbanístic, de mobilitat, d’habitatge, de diàleg amb l’entorn i de gestió supramunicipal. La pressió immobiliària que resulta dels nous desenvolupaments a les Moreres, Malilla, Quatre Carreres, Turianova, Parc Central, Sant Marcel·lí Est i Patraix,  però que s’estén també per exemple a la Font Baixa (Alfafar), al Molí d’Animeta (Quart de Poblet) o el latent Nou Mil·leni (Catarroja) s’ha d’acabar i fins i tot revertir. El planejament del segle XX està obsolet i és especulatiu. La regeneració de la ciutat consolidada, la transició amb l’horta i la marjal, així com la infraestructura verda que s’ha d’avantposar a qualsevol altra, des de la desembocadura del Túria o el corredor verd sud, són les úniques opcions de garantir la supervivència de (a) la ciutat i de pas, articular les dos Valències.

Si una València ens mostra des del present com era este món abans de la catàstrofe, la València sud ens ha de dirigir amb la seua reconstrucció, cap a un altre món. Quan s’assequen els carrers i superem el dol, creem un nou món d’esperança conformat, com podria titular Sorribes, per les ciutats d’una València i una València de ciutats.  

Estos dies podem comprovar el contrast entre la València que ha de netejar i la València que pot passejar. La primera, totalment desballestada pels efectes de la DANA; la segona, però, intacta. Les dos, abans connectades pel llarguerut camí Reial (de Madrid), ara separades pel nou llit del Túria que ha exercit de salvaguarda per a part de la població que veia, amb por i impotència com just enfront, amics, familiars i veïns s’estaven enfonsant en el fang. Entre la València que comença al número 1 del carrer de Sant Vicent des de la cèntrica plaça de la Reina i la que avança 400 números al mateix carrer al seu pas per La Torre, ara mateix no hi ha un paisatge de transició, però sí un ample espai d’intercanvi: el barri de Sant Marcel·lí, convertit en un espontani punt d’arribada i d’eixida, contacte de les dos Valències entre les quals necessàriament la relació es produeix caminant. 

A la València fluvial, caracteritzada pel riu, barrancs, rambletes o séquies, l’aigua ha definit un paisatge vulnerable alhora que incomprès per les darreres generacions. La València que a l’entrar el segle XXI preferia ser marítima a batzegades i enderrocs, en lloc de potenciar la seua horta i marjal singulars, ha anat amagant o desviant l’aigua que travessa amb formes diverses la seua superfície. I de riuà a riuà, ara fa 60 anys que les dos Valències es varen dividir. Abans, els pobles de l’Horta Sud estaven directament connectats amb el Cap i Casal. Després passaren a ser altra València, la del sud, on el seu creixement que, fins aleshores havia estat natural i progressiu en companyia d’un tramvia groc, serà violentat per més d’una infraestructura.