Plantar formigó en l’Horta Sud

Un. Els nuclis municipals de l’Horta Sud i unes poques pedanies de la ciutat de València són pràcticament un continu edificat on els límits municipals es desdibuixen. Formen part d’una àrea urbana major que integraria la capital i els municipis del nord i ponent, una àrea metropolitana que podria batejar-se també com de l’Horta perquè s´ha construït i viscut sobre i gràcies a eixe territori. És inexplicable que eixa realitat territorial no haja tingut un reconeixement que permeta la coordinació administrativa i l’harmonització funcional: això simplement no existeix, de manera que cada municipi ha crescut al seu aire. Centrant-se en l’Horta Sud, des de la gran riuada del 1957 el conjunt dels seus municipis han augmentat el seu sòl edificat un 450%. Una qüestió no menor és que eixe creixement s’ha fet sobre terrenys d’horta de gran fertilitat, que generaven bons recursos alimentaris i que eren sòls altament permeables. En els anys seixanta del segle passat unes poques veus alertaren sobre la pèrdua d’horta, com ara el professor Vicenç Rosselló quan aconsellava “una planificació de nuclis satèl·lits a les zones de ponent, més àrides”. Malauradament, eixos criteris no van ser tinguts en compte.

Tampoc hi ha hagut mai un pla urbanístic metropolità, cada municipi va fer el seu sense pensar en el conjunt, cosa que ha provocat múltiples incoherències atesa la imbricació entre nuclis urbans, com la catastròfica dana ha demostrat. Descoordinats, els problemes comuns no s’han atés com cal i no s’ha fet servir la força de la unió.

Dos. El problema no és tant que s’haja crescut, sinó de quina manera s’ha fet: construint i impermeabilitzant superfícies ingents de sòl. Els fets són diversos: la sistemàtica recurrència a consumir l’horta -drenant- per a edificar; la desconsideració de la geomorfologia d’un territori amb abundants zones inundables i línies difoses de desaigües difícils de gestionar (com ara, l’escassa permeabilitat d’alguns barrancs); la concessió de llicències municipals d’edificació sobre parcel·les que se sabien inundables, desoint informes tècnics (el cas del centre Bonaire, amb l’informe negatiu de l’arquitecte municipal d’Aldaia en aquell moment); la xarxa de carreteres i altres infraestructures lineals que ha generat barreres físiques sense garanties per a l’evacuació d’aigües torrencials; i, mentrestant, no s’ha avançat res en una planificació supramunicipal, que hauria d’haver apostat per la preservació i ampliació de la infraestructura verda del territori, amb la creació d’una xarxa de parcs metropolitans articulats mitjançant corredors verds.

Tres. És cert que l’aprovació del PATRICOVA (Pla d’Acció Territorial sobre Risc d’Inundacions de la Comunitat Valenciana) va suposar un pas endavant per al reconeixement dels perills inherents al territori valencià i la conscienciació del fet que, per a evitar riscos, cal allunyar-se dels perills. Contràriament, l’horitzó que proposava eixe pla d’aconseguir que la infraestructura verda precedira a qualsevol actuació sobre el territori i fora un element crucial per a la planificació, se n’han anat en orris a mesura que els drets d’antigues expectatives urbanístiques han arrelat en l’àmbit de l’horta amb més força jurídica que la vida silvestre o que el trellat. Dissortadament, les mesures restrictives del creixement urbanístic susciten encara una forta oposició en persones que no imaginen un desenvolupament territorial i urbà més solidari i més verd: es va evidenciar quan alguns ajuntaments de l’Horta Sud, en veure condicionat l’urbanisme local, s’oposaren a les cartografies de zones inundables i al reglament del domini públic hidràulic del Ministeri per a la Transició Ecològica.

Quatre. Cal insistir: s’ha d’evitar la urbanització i l’edificació de zones inundables, i revisar totes les cartografies de perillositat i risc afegint més graus de prevenció i garanties de seguretat. Açò es comprén millor analitzant episodis de precipitacions extremes recents (els 621 litres per metre quadrat en Xiva, varen ser superats el novembre de 1987, amb xifres de fins a 700 i 817 litres, en algunes localitats de La Safor). I si hem de reconstruir alguna cosa, abans hem de ser capaços de reflexionar sobre allò que ha passat i què hem fet malament amb el territori. Per exemple, quines conseqüències ha tingut la construcció en zones inundables o quin balanç es pot fer de les pràctiques urbanístiques que prioritzaven l’especulació i el negoci immobiliari al benestar de la societat.

En la idea de “reconstrucció” potser hi ha una ambició massa limitada i insuficient. Fa uns anys, en 2019, quan altra DANA va assolar la comarca del Baix Segura, el concepte i l’enfocament del pla -batejat Vega Renhace- per a la reparació dels danys, estava fortament arrelat a la idea d’un territori viu que tornaria a nàixer i a florir. Ara també s’ha de tornar a edificar i rehabilitar construccions, però per a aconseguir les condicions idònies, en alguns casos s’haurà de construir d’una altra manera i potser traslladar determinades cases a uns altres llocs. Per posar alguns exemples: caldrà fer permeables tantes superfícies com siga possible substituint formigons i asfalts per nous materials i superfícies vegetals; donar més espai i oportunitats a totes les fases del cicle de l’aigua, comptar amb xarxes separatives d’evacuació de les aigües i sistemes urbans de drenatges en totes les poblacions; ampliar i revitalitzar zones arbrades o amb vegetació que faciliten la infiltració de l’aigua al subsol; identificar els habitatges que presenten més risc i evitar la seua reconstrucció donant alternatives segures a les persones que els habitaven...

Cinc. Ja coneixíem els problemes de circulació i aparcament dels cotxes en l’espai públic. Amb la dana hem sabut d’un altre dels seus rols: ballar a la deriva pels carrers dificultant l’evacuació de les aigües. És una qüestió urbanística que s’haurà de resoldre o hem de continuar així per sempre més?

Sis. Persistir en els errors no és una opció i en eixe sentit pensem que l’actual govern de la Generalitat rema en la direcció equivocada: en són exemples precipitar una reconstrucció irreflexiva sense facilitar millores urbanístiques ni constructives en sòls urbans inundables o desprotegir l’horta menyspreant així la vàlua del territori agrícola com a mesura de prevenció. Una altra mostra és la idea de derivar tota la responsabilitat del seu destí a la ciutadania, en exigir declaracions responsables d’obra en comptes de llicències que supervisaria l’administració, qui es lleva així l’espart de l’ala. Tal volta pensen que mai més fallaran les alertes, o que ficaran l’aigua de totes les pluges en uns tubs infal·libles. Conscients de les coses que sí han funcionat i que cal reforçar davant la dramàtica advertència de l’alteració del clima, costa molt confiar en uns governants que es dediquen a malbaratar eixes coses a colp de recents decrets. Decrets per a retrocedir en la protecció de l’horta i del litoral valencià, que evidencien una sincera preocupació pel negoci immobiliari i gens pel medi ambient. Això poques setmanes després d’una catàstrofe que tardarà a superar-se.