La síndrome de les avingudes

Les avingudes són carrers més amples dels habituals, normalment vorejats amb filades d’arbres, que en molts casos articulen parts de la ciutat i connecten barris. Són concebudes per a facilitar la mobilitat dels vehicles i alhora com a passeig urbà per a gaudi dels vianants. Encara que la funció de comunicació motoritzada la solen complir, tot i l’extorsió de soroll i la contaminació de l’aire que l’acompanya, com a passejos no són amables i no solen utilitzar-se com a tals.

A València dos avingudes, les granvies del Marqués del Túria i de Ferran el Catòlic, construïdes en la primera meitat del segle XX, ocupen la seua franja central amb una plataforma enjardinada a trams i magnífics arbres crescuts. Els primers anys, quan la flota automobilística encara era reduïda, s’utilitzaven com a passejos, estança i zona de jocs, en l’actualitat són escassos aquests usos. L’explicació és senzilla: la seua jardineria està flanquejada per dos calçades convertides en carreteres de sentit contrari, amb un trànsit que brama i no invita a passejar. A més, aquestes plataformes eren una miqueta més amples i fa anys es retallaren per augmentar la calçada dels cotxes. Sí que hi ha, però, vida ciutadana a les voreres, on està l’atractiu dels comerços, alhora que creuar a peu d’una banda l’altra de la granvia és una travessa poc simpàtica.

N’és una constant: les avingudes amb plataformes enjardinades centrals i tràfic de vehicles en els laterals no funcionen com a passeig. A l’amplíssima avinguda dedicada a Blasco Ibáñez li passa el mateix: jardins potents i escàs ús ciutadà. Fins i tot en avingudes no tan amples, com la de Valladolid (a Benimaclet) o la de Manuel Candela, les plataformes centrals, obligadament més estretes però també amb bons arbres que fan ombra, no són passejades per les mateixes raons que les de les granvies: han perdut el seu encant. El veïnat dels barris, però, sí que fa ús dels jardins, els necessita, busca que siguen tranquils, sense perills per als xiquets, bells, verds, espais de superfície ampla que inviten a romandre, conversar, observar, trobar-se amb altra gent...

N’hi ha una altra classe d’avingudes amb la calçada al mig, que tenen un tràfic igual o pitjor, en alguns casos amb voreres particularment ràcanes d’amplària, com passa en la del Port o en les que conformen el perímetre de l’antic Camí de Trànsits, on alguns trams compten amb una filera de palmeres centrals inútils per als vianants. Demanen a crits tràfic pacificat i un redisseny complet. No m’hi estendre.

El temps estan canviant: n’hi ha capitals d’Europa i en altres països, on s’ha fet reflexions sobre el rol del tràfic de cotxes motoritzats i els seus inconvenients a la ciutat. Inconvenients d’ocupació i protagonisme de l’espai públic, de contaminació, de perillositat, de deslluir la bellesa de paisatges urbans. Són capitals on les administracions públiques treballen per a pacificar el viari, perquè els veïns comprenguen que els automòbils no són els vehicles adequats per a desplaçar-se dins la ciutat (i fan per a dotar-se de bons transports públics i promocionar les bicis). Quan estem patint el progressiu escalfament global, necessitem menys contaminació i més verd, és a dir, menys cotxes i més arbres a la ciutat. En alguns casos s’ha plantejat la conveniència de llevar paviments de ciment o asfalt d’espais públics durs, i tornar a la terra, augmentar la vegetació, millorar la biodiversitat i que el sòl transpire en benefici dels vianants, dels ciutadans en general.

Crear corredors verds per als vianants no és la prioritat del consistori actual d’una ciutat com València. Quan ja estava previst fer-ne un aprofitant la platja de vies de tren que quedarà lliure a Garcia Lorca, ens hem trobat amb la notícia que l’Ajuntament hi dissenya una avinguda-bulevard clàssica, amb la seua plataforma central i doble calçada. S’argumenta que la circulació motoritzada és imprescindible per a “connectar”. Per què quan hi ha una possible nova connexió urbana ha de ser necessàriament deixant passar cotxes? L’argument es repetix des de fa dècades quan es prioritza el trànsit dels automòbils i no la integració de la natura a la ciutat, la salut i el benestar de les persones. I, és curiós, s’oblida que caminar també és una manera de connectar (els residents de les illes tenen garantit l’accés i pot habilitar-se el pas del transport públic).

Hauríem d’estar pensant en com reverdir les avingudes de l’antic Camí de Trànsits, en crear corredors verds llargs, en disminuir la circulació de vehicles o convertir el carrer Colon en un saló-passeig arbrat sense cotxes, entre altres possibles exemples. No és així i n’és decebedor quan enguany la ciutat ostenta la capitalitat verda europea. Un fiasco.

Les avingudes són carrers més amples dels habituals, normalment vorejats amb filades d’arbres, que en molts casos articulen parts de la ciutat i connecten barris. Són concebudes per a facilitar la mobilitat dels vehicles i alhora com a passeig urbà per a gaudi dels vianants. Encara que la funció de comunicació motoritzada la solen complir, tot i l’extorsió de soroll i la contaminació de l’aire que l’acompanya, com a passejos no són amables i no solen utilitzar-se com a tals.

A València dos avingudes, les granvies del Marqués del Túria i de Ferran el Catòlic, construïdes en la primera meitat del segle XX, ocupen la seua franja central amb una plataforma enjardinada a trams i magnífics arbres crescuts. Els primers anys, quan la flota automobilística encara era reduïda, s’utilitzaven com a passejos, estança i zona de jocs, en l’actualitat són escassos aquests usos. L’explicació és senzilla: la seua jardineria està flanquejada per dos calçades convertides en carreteres de sentit contrari, amb un trànsit que brama i no invita a passejar. A més, aquestes plataformes eren una miqueta més amples i fa anys es retallaren per augmentar la calçada dels cotxes. Sí que hi ha, però, vida ciutadana a les voreres, on està l’atractiu dels comerços, alhora que creuar a peu d’una banda l’altra de la granvia és una travessa poc simpàtica.