Amb la destitució de José Manuel Miralles com a Director General de Desenrotllament Estatutari i Promoció de l´Autogovern es posa punt i final –o tal volta, seguit, que mai se sap- al tortuós procés de venda per capítols d´UV a l´opció de centre-dreta majoritària al territori valencià, el PP. Un procés que ha tingut totes les característiques d´una òpera bufa. O d´un sainet, que és més d´ací.
Encara resulta més grotesc este epitafi quan l´eixida de Miralles obeïx, bàsicament, a cuites internes del PP. I fa només tres anys, quan Miralles jurava els Furs populars al monestir de Santa Maria del Puig, van vendre´ns un acord històric que pràcticament tancava el cercle de la valencianitat. En això ha quedat l´escenografia d´eixe dia, en dedocràcia del DOCV, tant d´entrada com d´eixida, i amortització d´una marca explotada fins al masoquisme més vergonyós per part del seu proxeneta habitual.
A ningú se li escaparà que UV, des del segon semestre de 2011 era una ficció de partit, inactiu i amb una plana web prefabricada des de la Conselleria de Governació i Justícia. Un segrest en tota regla i un camí ja explorat per altres antecessors i promocionat per part d´un PP que no va dubtar a explotar les debilitats humanes i ideològiques del personal per a traure´n profit.
No confrontarem ara l´ètica amb la política, per a això ja hi ha, fins i tot, observatoris i think tanks, però sí que podem retraure que la compravenda es va produir també amb càrrec als fons públics que els valencians sustenten amb els seus impostos, via nomenaments i altres sinecures. Alguns dels ideòlegs de la trama, com sabeu, no passen pels seus millors moments a nivell jurídic, encara que per altres afers.
Reminiscència d´una taronja que s´ha quedat ja sense suc, a costa de la devaluació patida, seria la Comissió de Senyes d´Identitat del PP. A costa de la promoció d´uns símbols privatius que moltíssims valencians sentim com a nostres, amaguen la seua mala consciència per desfetes com la de RTVV o el finançament del “vuelva usted mañana”. En definitiva, una autèntica epifania borda.
Hi ha una cita de Karl Marx que resulta adient: la història es repetix dos voltes, la primera com a tragèdia, la segona com a farsa. I és eixe destrellat esperpèntic, el del coma induït pel PP i administrat per Miralles, el que demana un punt final. Els militants que es van deixar temps i diners en el partit perquè consideraven que era un bon instrument per a vehicular el seu valencianisme, que van ser els més, no mereixen més tragicomèdia, tot i que el malalt ja no tenia qui li plorara de prop.
Va faltar, per inanició, en retirar-se-li l´alimentació artificial, en una freda planta institucional. Planta segona, molt lluny dels temps de glòria, per a ser més exactes.
Ara només cal pregar per a què, una vegada per totes, deixen els morts descansar en pau.