Arcadi España (Carcaixent, 1974), és l’home tranquil del Govern valencià. Llicenciat en Ciències Econòmiques i Empresarials per la Universitat de València, és des de maig conseller d’Hisenda del Govern valencià, on abans ocupava el departament de Política Territorial. Socialdemòcrata i pragmàtic, va ser el perfil que va triar el president de la Generalitat, Ximo Puig, per abordar uns pressupostos clau en el seu executiu: els últims de la legislatura, els primers abans de les eleccions, els que encaixarien una reforma fiscal en un context d’incertesa després de la pandèmia i l’agitació de la guerra. Després d’aprovar-se el projecte pressupostari, el conseller conversa amb elDiario.es sobre la negociació i l’escenari més pròxim.
Han sigut els seus primers pressupostos com a conseller d’Hisenda. Està satisfet del resultat?
Hi estic satisfet, perquè han sigut uns pressupostos que s’han negociat, com sempre, amb els tres grups polítics que sustenten el Govern valencià. Han sigut uns pressupostos adequats per a la realitat econòmica valenciana. Donen resposta una situació molt complicada, a la pujada de preus, que posa en risc moltes famílies i empreses; a incentivar l’ocupació, i a l’estat del benestar. És un moment en què cal continuar reforçant la política social. Un pressupost ha de donar resposta als problemes dels ciutadans. Ha sigut una negociació responsable i crec que tenim uns pressupostos responsables.
Aquests pressupostos han crescut menys que altres anys. El Botànic venia d’una trajectòria en què els pressupostos tendien a créixer any a any, després d’anys de retallades.
Progressivament hem fet créixer la despesa real any a any. Ja estem en la mitjana del conjunt de les comunitats autònomes en la despesa per capita en educació, sanitat i polítiques socials. Aquest ha sigut l’esforç que hem fet. Enguany també ens hem adaptat a la situació econòmica i financera; tot i això, un creixement del 6% d’operacions no financeres és important. També cal fixar-se en el contingut del pressupost; no és el mateix un d’esquerres que un de conservador, i n’és un exemple la reforma fiscal.
La cosa habitual en els anys preelectorals és obrir la mà, uns pressupostos més expansius.
No concebem els pressupostos com una cosa electoral. Els concebem com un instrument d’estabilitat i confiança. Hem presentat huit pressupostos dins del termini i en la forma escaient, cosa que no ha fet cap altra comunitat autònoma, sent un Govern de coalició. Cada any té les seues circumstàncies particulars i no els hem pensat com uns pressupostos en un any en què hi ha eleccions, sinó en el que necessita en aquest moment la Comunitat Valenciana.
Com ha afectat la guerra a Ucraïna les previsions?
Ha afectat milers de famílies, empreses, ha tibat molt els serveis socials, educació i sanitat. Hi ha moltes mesures per a ajudar a les famílies: la reforma fiscal, la baixada de tarifes, la rebaixa del transport públic o Xarxa Llibres; són ajudes a la classe mitjana i treballadora que està patint més la pujada de preus.
I en les previsions econòmiques?
Anem en la línia d’altres comunitats en la previsió d’ingressos. Som conscients que hi ha un lleuger alentiment, com han apuntat els organismes internacionals, i també d’una possible recuperació a la primavera. I hi ha un factor d’incertesa més complex: què passarà amb la guerra, que pot afectar en diverses direccions. Però les perspectives macroeconòmiques de la Generalitat estan avalades per l’Airef (l’autoritat fiscal independent).
S’han negociat aquests pressupostos de manera diferent que altres anys?
S’ha negociat amb tots els socis, en reunions formals i informals, també a través de la comissió política pressupostària. Hem utilitzat tots els mitjans normals en qualsevol negociació. No hi veig cap alteració. De fet, han de ser una cosa tranquil·la, en què tots són conscients que no tot és possible i que cal prioritzar. D’això tracta la política.
Alguna conselleria no n’ha sigut conscient?
Tots els consellers i els seus equips econòmics han sigut molt responsables, han entés el context i les prioritats polítiques acordades en el seminari d’Alcoi, que s’han traslladat al pressupost. També tenim un element addicional, que dona un creixement important a algunes conselleries, que són els fons europeus. La responsabilitat, l’empatia i el treball conjunt han fet possible un acord global.
L’exconsellera de Transició Ecològica, Mireia Mollà, va negociar unilateralment els pressupostos?
No. De cap manera. Tots els consellers han tingut reunions amb mi, hem tingut reunions en la comissió política, hem tingut converses de tota mena... És normal que en les reunions amb els consellers cadascun plantejara el seu projecte i les seues idees, i després els hem anat ajustant al marc financer. Amb total normalitat, les reunions amb els consellers han anat en aquest to.
Aquest últim canvi en el Govern, que ve després d’una sèrie àmplia de canvis, dona imatge d’inestabilitat?
Tots els missatges que llança el Govern del Botànic des del 2015 han sigut missatges d’estabilitat. Hi ha hagut debats i diferències, per descomptat, però és normal en qualsevol govern, en els monocolors i en les majories absolutes. Ací el debat sempre ha sigut constructiu i ha acabat en acord.
Parlant dels fons europeus, l’oposició retrau que n’hi ha hagut una execució baixa, que hi ha embolic burocràtic...
La gestió està sent reforçada amb mitjans humans en les conselleries i els ajuntaments. L’experiència és positiva, en molts casos hem complit l’execució abans del termini exigit. És cert que ha sigut una quantitat molt gran en un període molt curt de temps i totes les conselleries estan fent un esforç molt gran.
Sobre la reforma fiscal, que acaben de ratificar les Corts Valencianes, vosté ha dit diverses vegades que era una manera d’usar la política fiscal per a fer política social. Què significa?
El marc competencial de la Generalitat Valenciana en matèria tributària és limitat. Tenim impostos cedits, uns de propis amb pes relativament menut i tenim participació en impostos estatals. La nostra capacitat fiscal és limitada. El que hem fet és fer-la servircom un instrument més d’ajuda a les famílies, a través de l’IRPF especialment, per a intentar alleujar el creixement de preus que pateixen les famílies a la Comunitat Valenciana. Ho hem fet d’una manera progressiva i selectiva, que és el que marquen els organismes internacionals, que advoquen per baixades selectives als col·lectius que estan passant-ho pitjor.
És coherent que una comunitat infrafinançada que reclama més recursos al Govern anuncie una baixada d’impostos?
El que no és raonable és que una comunitat suprafinançada o infrafinançada anuncie la supressió d’impostos a les classes altes i demane aquests recursos per una altra via. Això no té cap sentit, és voler enganyar els ciutadans. El que hem fet nosaltres és un esforç addicional per a utilitzar el marge fiscal que tenim com una política social. L’impacte que té aquesta reforma en termes pressupostaris és molt reduït, però molt important en termes d’estalvi per a les famílies. Entre 150 i 200 milions d’euros el 2022, però té efectes de pujada el 2023, que acompanya i millora aquesta progressivitat.
Malgrat la rebaixa fiscal que tindrà efectes el 2023, hi ha una previsió d’augment de recaptació considerable, d’un 16% en tributs propis.
Són els que comentava anteriorment. Ara hi ha un moment de congestió, amb l’element d’incertesa de la guerra, però això no significa que no s’haja de recuperar l’economia. Aquesta setmana hem conegut la decisió de Volkswagen d’instal·lar la factoria de bateries a Sagunt; l’economia valenciana està en verd en molts indicadors i dona confiança pel que fa a l’any que ve.
La contrapartida de la rebaixa fiscal és incrementar diversos impostos l’any següent. Començaran també a operar els impostos verds, l’impost als habitatges buits, que en el terreny recaptatori té un impacte escàs. És partidari d’aquesta mena de tributs?
Hi ha un debat desenfocat respecte dels impostos. La dreta parla d’impostos sí o impostos no. ‘Impostos no’ significa no a les polítiques públiques, que és la part que mai conten. Jo crec que el debat ha de centrar-se en quins impostos volem i com han de pagar-se; és el debat de la progressivitat. Ací la Generalitat ho té molt clar: cal avançar en el marc de la fiscalitat verda, per desincentivar conductes contaminants, des del diàleg i atenent les seues circumstàncies; és un marc europeu i avancem en ell. L’important és que hi ha una baixada d’impostos a les rendes baixes i que es demana un esforç a les rendes altes, a través de la pujada del 0,25 de l’impost sobre patrimoni, els trams més alts de l’IRPF i a través de l’impost de transmissions oneroses, que passa del 10 a l’11% si l’habitatge supera un milió d’euros de compra.
A banda hi ha altres debats fiscals. Un és el dels territoris, la competència deslleial entre comunitats autònomes. Fa uns mesos, el president de la Generalitat, Ximo Puig, va reclamar una harmonització fiscal, però, com es porta aquesta petició amb la reclamació de més autonomia i més autogovern?
L’harmonització fiscal també és una recomanació que fan els organismes internacionals. No pot haver-hi paradisos fiscals en un mateix país ni a la Unió Europea. Mentre comunitats com la madrilenya, amb una renda molt alta i un efecte capitalitat, presumeixen d’abaixar impostos, nosaltres hem de fer un esforç molt gran per a sostindre els serveis públics fonamentals. Des del diàleg es pot tindre una harmonització amb les figures tributàries, si no entrem en un debat pervers en què la competència entre comunitats és a la baixa. Hi ha una competència entre les comunitats del PP per a veure qui suprimeix més impostos i abans, que és un debat pervers; no milloren la recaptació i acaben afectant els serveis públics. Cal acordar un marc bàsic fiscal, que poden ser forquetes, però dins d’un ordre pactat i coherent amb un Estat descentralitzat.
Significa això que una comunitat autònoma no podria bonificar al 100% un impost?
En aquest moment ho han fet. Em sembla raonable la proposta del Govern d’Espanya per a evitar la competència a la baixa en les classes altes. Quan Andalusia va anunciar que bonificaria l’impost sobre patrimoni, ho va fer perquè anaren grans patrimonis a Andalusia, per fer competència. Nosaltres abaixem impostos per beneficiar les classes mitjanes, hi ha una gran diferència. L’harmonització fiscal és positiva i hem de posar-nos d’acord en quin model de país volem, donant l’autonomia necessària i raonable a les comunitats autònomes.
L’altre debat fiscal és com es reparteix l’esforç. Quan es miren els mapes de riquesa per barris, s’observa que en les zones més riques els ingressos procedeixen del capital i del patrimoni, mentre que en els pobres venen de subsidis i del treball. També es planteja si les empreses paguen molt o poc. Com ho veu el conseller d’Hisenda?
Jo vull posar en valor els impostos, són el que donen civilitat a una societat. Els impostos paguen les nòmines del personal sanitari i educatiu, paguen les pensions, els sous dels policies. La importància dels impostos és fonamental, per la qual cosa em sembla perillós entrar en la carrera de qui els baixa més. L’altre dia sentia que el paradís seria una comunitat en què no es pagaren impostos. Jo no sé si parlar de paradís, però és clar que l’infern seria una comunitat autònoma en què una persona caiga malalta, vaja al seu hospital i no puguen tractar-la; o que no puga portar els seus fills al col·legi. Quan alguns parlen d’infern fiscal, en realitat en el que pensen és en un infern social.
Respecte al que comentava, hi ha una reforma pendent en aquest país sobre la part tributària. Cal lluitar contra l’evasió fiscal, l’economia submergida i la progressivitat del sistema en conjunt. Ara, els que paguen més són els que tenen una nòmina, mentre que molta part de les rendes del capital tenen moltes maneres d’estalviar en impostos; aquest és un debat que desborda una comunitat autònoma i un país, ha de ser un debat europeu. Crec que cal avançar en aquest debat col·lectiu perquè no siguen només les rendes del treball les que aporten a la caixa comuna, hi ha marge de maniobra perquè es distribuïsca millor la càrrega.
Per què plantejar ara estendre la bonificació de l’impost de successions?
Aquest és un debat entre els grups parlamentaris. Un dels reptes pendents de l’economia valenciana és que tenim unes dimensions reduïdes de les empreses i hem de prendre mesures que fomenten el creixement de les empreses: d’aquesta manera tenen més facilitat per a innovar i els seus treballadors tenen més marge de representació. Incorporar les empreses familiars a aquesta bonificació ajuda a la transmissió de l’empresa en la família; preferisc que tinguen cognoms valencians i no vinguen fons estrangers a adquirir-les.
El deute continua sent la gran conselleria del Govern Valencià. El 90% del deute és amb el Govern d’Espanya, derivada de mecanismes com el Fons de Liquiditat Autonòmic. Fins quan serà sostenible?
És una de les qüestions que vaig plantejar en el Consell de Política Fiscal i Financera. No tindria sentit canviar el model de finançament si no abordem el problema del deute. Aquesta motxilla que ha anat creixent i que ens ha permés incrementar la despesa en polítiques públiques i en serveis fonamentals, en un context de pujada de tipus d’interés, ens afecta. Hem demanat una solució per a les comunitats més endeutades.
Resulta bastant obvi que alguna cosa no va bé en el model quan pràcticament tot el teu deute és respecte de qui ha de proporcionar-te els recursos.
És un peix que es mossega la cua. Estem vivint uns anys en què les comunitats autònomes percebem ingressos de mecanismes excepcionals; hem fet normal l’excepcional, com el FLA, que és un mecanisme extraordinari. És cert que hem tingut una pandèmia, una guerra... però això ha d’acabar-se. La Generalitat sempre ha defensat un canvi de model i resoldre el problema del deute. Volem començar a normalitzar les vies de finançament de la Generalitat Valenciana.
Fa poc va dir en una conferència que calia tornar a introduir aquest tema en el marc del consens polític.
Per a canviar el model de finançament hi ha posicions diferents en tots els partits. Però no es tracta d’un problema tècnic, ja hi ha hagut un debat tècnic, amb especialistes. Tots coincideixen que la Comunitat Valenciana és la que pitjor parada ix amb aquest model i es pot arribar a un acord. És un problema polític. No ajuda gens que en el PP el senyor Feijóo diga que no negociarà res amb el Govern. En un moment tan delicat, hauria d’haver-hi grans consensos en elements fonamentals. Crec que Feijóo fa electoralisme a costa de bloquejar reformes importants per a aquest país.
El Govern no hauria de fer el primer pas amb un document damunt la taula?
El Govern ha fet passos. El primer, injectar liquiditat a les comunitats autònomes. El Govern del PP va deixar aquesta Generalitat a la vora de la fallida; aquest ha fet el contrari. Ens ha permés superar la crisi de la Covid i arribar a la mitjana de despesa pública. També ha fet una proposta que ha rebut al·legacions de les comunitats, però si el principal partit, el que ha de pactar aquest model, es nega a parlar... qui bloqueja que la reforma arribe a les comunitats que ho necessiten és el PP.
També s’ha acordat una reestructuració del deute.
S’han ampliat els terminis de devolució, que permet reduir una mica la càrrega pressupostària. Tot i això, el problema de fons no resol.
Semblen atrapats en un problema estructural que se salva any a any amb mecanismes extraordinaris: el FLA, els fons Covid, la reestructuració del deute... Fins quan dura l’excepcional?
Hem d’anar avançant cap a la normalitat. Necessitem tindre estabilitat en els nostres ingressos de manera ordinària. Sempre hi ha una excusa per a postergar el debat, però el debat està molt avançat, és un debat ja molt llarg. El que demane és que el principal partit de l’oposició no pense en les eleccions, pense en els problemes dels espanyols i s’assega a abordar aquesta reforma.