Com si manifestara els encesos debats que hi ha al voltant de la seua existència, la creu dels caiguts del parc Ribalta està plena de forats. El formigó s’ha clevillat i les escales del basament estan tacades de brutícia negra. El mur que la protegeix té pintades. També escrostonaments: són les restes de les diferents inscripcions que han dotat de significat el monument.
Des que es va construir el 1944, la creu ha lluït una llegenda que ha donat fe de la seua utilitat original: la d’homenatjar els morts del franquisme. En la transició, es va intentar endolcir el missatge amb el lema “A les víctimes de la violència”. Ara, la creu no té cap missatge escrit. Només en queda la decadència, que, en vista dels últims esdeveniments, pot ser el primer pas perquè desaparega.
Complir la llei
El monument està en el punt de mira del Grup per a la Investigació de la Memòria Històrica de Castelló, que en les reunions periòdiques que manté amb l’Ajuntament de la ciutat n’ha demanat l’eliminació. Aquest col·lectiu va demanar fa unes quantes setmanes a l’Associació d’Amics del parc Ribalta, creada fa deu anys per a defensar els valors arquitectònics d’aquest espai, que donara l’opinió sobre la conveniència de retirar la creu.
L’Associació d’Amics del parc Ribalta explica que, a més, han rebut la mateixa consulta del Comité Tècnic d’Experts per a valorar la retirada de vestigis relatius a la Guerra Civil i a la dictadura a la Comunitat Valenciana. Es tracta d’un òrgan creat fa un any, adscrit a la Conselleria de Justícia. La tasca d’aquest òrgan és assessorar la Generalitat sobre quins monuments s’han de retirar i quins s’han de mantenir pel seu valor artístic.
Dimarts a la nit, el col·lectiu va fixar la seua posició. En una assemblea oberta a què van assistir prop de 30 persones, només quatre van votar a favor de mantenir el monument. La resta va aprovar eliminar-lo “i restituir posteriorment l’espai mutilat al parc”.
Un “empelt” en un “lloc estratègic”
En el debat, van destacar les raons purament urbanístiques. L’arquitecte Francisco Grande va explicar que la creu és un “element impropi del parc”, un “empelt que es va fer al parc per una de les parts” del conflicte. Grande va destacar que la creu se situa “en un lloc estratègic”. No va ser col·locada en paral·lel a la vorera, sinó en diagonal, de manera que mirara cap a la plaça de l’Hort dels Corders i l’avinguda de Jaume I.
Grande va explicar que l’any 1925 es va plantejar una reforma urbanística per a situar en aquell mateix espai l’obelisc de les llibertats. A penes 20 anys després, però, “hi va acabar la creu dels caiguts”. El monument, va resumir l’arquitecte, “està situat en un lloc estratègic incrustat”. “Tenim tot el dret a demanar que se’n vaja”, va concloure.
La discussió va entrar de ple també en la política. Un grup reduït de persones que no eren habituals de les assemblees de l’associació van defensar la permanència de la creu. La seua presència va encendre el debat. Un d’ells, un jove anomenat Rafael Suay, es va presentar com el president de l’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica de l’Alt Palància.
Si lleven la creu, què vindrà després?
“El meu iaio va ser un caigut per Déu i per Espanya. És un monument que honraré tota la vida”, va afirmar. “Si lleven la creu, què vindrà després?, fer assecar l’estany dels ànecs i integrar-lo al parc?”, es va preguntar. “No entrarem en la polèmica del vençut que vol ser vencedor o del vencedor que vol ser vençut. Perquè pense que es va fer mal en tots dos bàndols. No som ara ací per a jutjar això”, va concloure.
Un altre assistent, que es va presentar com a “cristià i catòlic”, va demanar que no es parlara d’“aquestes batalletes de fa 80 anys” i es conservara la creu que, “sobretot ara amb el papa Francesc, és un símbol de reconciliació i de pau” i que “no molesta ningú. Em sembla que és més ofensa llançar-la”.
Aquestes intervencions van generar malestar entre la resta dels assistents. Alguns membres de l’associació van recordar que, de joves, van ser obligats a cantar el “Cara al sol” al peu d’aquesta creu. Maribel Peris, membre del Grup per la Investigació per a la Memòria Històrica de Castelló, va considerar que la creu és una “humiliació permanent a les víctimes”, una “ofensa per a la societat”.
“Pensem que és urgent que desaparega”, va concloure. “El debat és sa, però naix d’una falta de respecte de la llei. Si la llei s’haguera complit, no seríem ací”, va lamentar, en referència a la Llei de memòria històrica, que disposa la desaparició dels vestigis franquistes.
D’altra banda, l’Ajuntament de Castelló es pronunciarà sobre la conveniència de mantenir o retirar la creu quan acabe aquest procés de consultes. Encara queda per conéixer el dictamen que ha d’elaborar la Federació Valenciana de Municipis i Províncies. “Després, l’Ajuntament hi opinarà”, van explicar des del consistori.
Exaltació del franquisme fins al 1982
La història de la creu dels caiguts del parc Ribalta es pot trobar en un informe del Grup d’Investigació elaborat al desembre. Segons aquest document, la creu va ser un lloc escollit per a desenvolupar actes d’exaltació del franquisme durant la transició. L’últim va tenir lloc el 18 de juliol de 1982. L’Ajuntament va canviar la llegenda del monument per dedicar-la a totes les víctimes de la violència el 1979, amb els vots a favor de PSOE, PCPV i EIC, l’abstenció d’UCD i el vot contrari de l’únic regidor d’AP.
La creu no és l’únic vestigi franquista de Castelló. Hi ha nombrosos carrers dedicats a alts càrrecs del règim, com el de Carlos Fabra Carreras, el pare de l’expresident de la Diputació de Castelló, Carlos Fabra, ara a la presó per frau fiscal. Fabra pare va ser-ne alcalde entre el 1948 i el 1955. També va presidir la institució provincial entre el 1955 i el 1960.