La Comunitat Valenciana, del ‘Levante feliz’ i la ‘Florida del Mediterráneo’ a regió pobra a Espanya

“La Comunitat Valenciana va ser capaç d’adaptar-se a la primera globalització de les darreries del segle xix, però no ha sabut, no ha volgut o no ha pogut adaptar-se a la globalització actual”. Aquesta és la tesi que desenvolupa Joaquín Azagra, professor d’Història Econòmica, en el llibre Regiones ricas, regiones pobres. La indefinición valenciana, editat per la Institució Alfons el Magnànim i que es presenta dilluns, a les 19 hores, en La Nau de la Universitat de València. Si fa més d’un segle els valencians van saber aprofitar els seus avantatges comparatius –geològics, climatològics, socials...–, actualment no han sigut capaços d’adaptar un model que ha tingut una vigència, pràcticament, d’un segle, “sobrevivint fins i tot a una economia hostil com l’autarquia franquista”.

La decadència comença en la dècada dels seixanta, l’època daurada del capitalisme, “en què comencen a aparéixer competidors”, i té com a gran punt d’inflexió del model valencià els anys huitanta. La raó rau en el canvi de model, en què es dirigeix l’estalvi i les inversions –a través de les caixes– cap a activitats immobiliàries o el turisme i “en què la rendibilitat no depén de la productivitat sinó del mercat”. Això ha fet que en les últimes dècades hi haja hagut un canvi en la composició de les classes socials: l’ocupació en l’agricultura ha passat de l’11,8% (entre petits propietaris i jornalers) al 2,8% i en la indústria ha caigut del 28 al 13%. “Dins d’una mateixa classe social hi ha contradiccions i escissions, i això provoca una fragmentació, ja que resulta molt difícil compartir objectius majoritaris”, relata.

Tal com explica Azagra, malgrat la creença generalitzada que situa el territori valencià (el ‘Levante feliz’ o ‘la Florida del Mediterráneo’) com a quarta economia espanyola per darrere de Madrid, Catalunya o Andalusia, la veritat és que “es disputa amb Astúries o Galícia” el lloc onzé o dotzé entre les dèsset comunitats autònomes“. En altres paraules, ”la Comunitat Valenciana, per producte interior brut per capita, s’acosta més a Extremadura (20 punts) que a Madrid (45 punts)“, explica l’autor de l’assaig, que reclama un canvi de model productiu per a adaptar-se a aquesta nova globalització, a què ja s’arriba tard.

Diferències socioeconòmiques

L’obra explora les diferències socioeconòmiques entre les diferents comunitats autònomes i vol desmuntar els tòpics que han definit la Comunitat Valenciana com una de les capdavanteres a Espanya. Azagra du a terme una revisió de la història econòmica recent i aporta una visió actualitzada dels indicadors macroeconòmics valencians i les repercussions que han generat en la societat valenciana.

Així, doncs, el professor de la Universitat de València explica que diferents partits van aprofitar l’imaginari col·lectiu de modernitat i progrés per a fomentar les grans obres, els esdeveniments mediàtics, el turisme i l’expansió descontrolada de la bambolla immobiliària. Paral·lelament, la renda dels valencians es va reduir i es va distanciar cada vegada més de la mitjana de la resta de les autonomies.

El llibre explora la tendència d’estancament de la Comunitat Valenciana al costat de les regions espanyoles més empobrides; explica que el creixement des dels huitanta fins a la crisi del 2007 no va ser prudent, ni per part dels agents públics ni econòmics, que es van focalitzar en excés en la bambolla immobiliària; estudia l’adaptació de la societat valenciana a les circumstàncies macroeconòmiques i com se situa la Comunitat Valenciana en el context globalitzat.

Com a conclusió, Azagra apunta que vivim en un país “pendent de reformes en què la segmentació social ha comportat una segmentació política que dificulta el fet d’arribar a consensos amplis per a dur-los a terme”.