El periodista Paco Simón (Sogorb, 1965) va treballar durant un any a Colòmbia documentant l’extermini de l’esquerra colombiana després del sorgiment de la Unió Patriòtica (UP) el 1984. De la mà de la Corporació per a la Defensa dels Drets Humans Reiniciar, va recórrer el país per reconstruir la feroç repressió contra els integrants de la formació política. Al seu retorn a Espanya, va localitzar els exiliats de la UP per al documental Volver a nacer (2008), dirigit per ell i per Óscar Bernàcer. El treball es va completar amb un llibre del mateix títol que recull els testimoniatges orals dels exiliats de l’extermini de l’esquerra colombiana.
Una sentència recent de la Cort Interamericana de Drets Humans ha condemnat l’Estat colombià pel “pla d’extermini” de què van ser víctimes uns 6.000 militants de la formació d’esquerres al llarg de dues dècades. En aquesta entrevista amb elDiario.es, el periodista Paco Simón, especialitzat en la defensa dels drets humans, valora la sentència –“és un gran avanç”, diu– i recorda el treball de fa més d’una dècada per a documentar el terror patit per l’esquerra colombiana.
Què va ser la Unió Patriòtica a Colòmbia i en quin context sorgeix?
La Unió Patriòtica naix dels acords de pau el 1984 entre el Govern del president Belisario Betancur i les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC). En aquell moment, les FARC demanen que es cree una formació política i se’ls donen garanties per a canviar el fusell pel discurs polític. Se signen aquests acords i el 1985 es crea el partit com a tal. Des dels sectors més retrògrads a Colòmbia se’ls acusava de ser el braç polític de la guerrilla. Però realment no va ser un partit de les FARC, va ser un front democràtic que va aglutinar des de diversos sectors comunistes, els més majoritaris, però també tota l’esquerra social i política del moment, gremis com els mestres i sindicalistes i fins i tot liberals i conservadors en desacord amb el rumb que estaven prenent els seus partits. Prova d’aquesta heterogeneïtat és el programa electoral que van plantejar, amb un caràcter revolucionari per a la realitat del país, però era un programa assumit en les democràcies occidentals des de fa molt de temps.
Quines mesures plantejava el seu programa electoral?
Plantejaven coses com ara posar fi al terrorisme d’Estat que practicava la força pública aliada amb els paramilitars, l’elecció directa dels alcaldes, impulsar la salut i l’educació pública, menys despesa militar i més inversió social. Coses que no eren ni revolucionàries ni marxistes, anar provocant canvis que necessitava i necessita la societat colombiana.
Com es va iniciar l’extermini de la UP?
El 1986 es presenten a les primeres eleccions, hi tenen un cert èxit perquè el candidat a president, Jaime Pardo Leal, aconsegueix 300.000 vots i, a partir d’ací, comença el genocidi polític. Només en el primer any de vida de la UP hi ha xifrats 206 assassinats dels seus integrants, tant càrrecs públics com militants i simpatitzants. Entre el 1986 i el 1992 tenen un miler de morts de membres de la UP. La massacre va continuar durant aproximadament dues dècades, tal com ha establit la sentència de la Cort Interamericana de Drets Humans. En quantitat, a partir dels anys 90, disminueix, entre altres coses perquè el partit es desintegra, el que hi queden són militants aïllats a qui no els perdonen el seu passat. Però els assassinats selectius van continuar.
Com es va articular la denúncia de l’extermini?
El 1993, una ONG colombiana, la Corporació per a la Defensa dels Drets Humans Reiniciar, presenta una demanda davant la Comissió Interamericana de Drets Humans, que va ser admesa a tràmit cinc anys després. En aquesta admissió a tràmit es deia que no es podia qualificar jurídicament com a genocidi polític, però tenia totes les característiques del genocidi en l’ús corrent que es dona a la paraula.
A partir d’ací es va estar treballant des de Reiniciar per documentar els casos, va haver-hi intents de buscar una solució amistosa (en el sistema interamericà es preveu l’intent d’acostar les parts per arribar a una solució), però això es va trencar el 2006 en les eleccions en què es va tornar a presentar [Álvaro] Uribe. Va traure un espot publicitari en què presentava un presumpte exmilitant de la UP dient que “vam començar bé i ens vam anar torçant i encara sort que vosté, president Uribe, ha estat perseguint aquesta gent que van acabar sent uns assassins”. Això va provocar que els supervivents decidiren que ací s’acaba la negociació amb l’Estat i la Comissió Interamericana va traslladar el cas a la Cort Interamericana de Drets Humans, que ha dictat sentència ara.
Com ha afectat l’experiència de la UP les negociacions de pau successives a Colòmbia?
El genocidi de la UP ha marcat les negociacions de pau amb la guerrilla, perquè sempre que hi ha hagut algun intent d’acostament s’ha posat damunt la taula. Vostés no ens van oferir garanties fa tants anys, ara què ens plantejaran perquè puguem confiar-hi. Ells volien continuar fent proselitisme polític. Quan sorgeix la UP i diversos líders guerrillers es desmobilitzen, quan comencen a matar la gent, les FARC criden els seus membres perquè tornen a la muntanya. Es queden solament els civils que ja s’havien deslligat de les FARC, però es queden sense exguerrillers entre les seues files. Continuen fent faena política fins que el 1990 assassinen el segon candidat presidencial, Bernardo Jaramillo. Ací comencen a plantejar que ja no tenia molt de sentit continuar, perquè els estaven matant contínuament.
Com van viure aquesta experiència els supervivents?
Era molt sorprenent quan es parlava amb els supervivents i t’explicaven que les morts se succeïen d’una manera vertiginosa. El líder polític que era l’orador en l’enterrament d’un company al cap de poques setmanes es convertia en el mort, això era terrible. El que et deien és que vivien en tal vertigen que no hi havia temps per a plorar. Feien un mea culpade com es va deixar moltes vegades les famílies d’aquests líders a la seua sort perquè havien de continuar en la lluita, tractant de sobreviure i mantenint els espais polítics que havien aconseguit, però continuaven matant-los. Al final, es va aconseguir fer-los desaparéixer.
Què va ser de la UP?
L’estocada va arribar el 2002 quan el Consell Electoral li va llevar la personalitat jurídica. Com que en les eleccions anteriors no havien aconseguit superar el llindar, en una decisió arbitrària i absurda sense tindre en compte les circumstàncies, van decidir que no tenia dret a participar en la vida política. No se li va restituir la personalitat fins al 2013. Primerament els van assassinar i després els van negar fins i tot el dret a existir, almenys legalment.
Com recorda l’experiència de documentar l’extermini de la UP?
Vaig estar un any treballant amb Reiniciar a Colòmbia i, per circumstàncies familiars vaig haver de tornar-me’n. Durant aquell any el que hi féiem era recórrer el país per explicar als supervivents i als familiars dels que van matar el que s’havia fet davant la Comissió Interamericana, la demanda, les possibilitats que hi havia, els drets que els assistien i tractar de vetlar per la seua situació material. Anàvem a moltes ciutats, en quasi tots els casos de manera clandestina, perquè la gent tenia por de presentar-se com a exmembres de la UP, i féiem aquests tallers. Quan vaig tornar ací, vaig voler continuar fent alguna cosa i Reiniciar em van proposar fer un treball de recerca sobre l’exili. Durant aquells anys de genocidi molta gent va eixir fugint, alguns estaven localitzats i altres s’havien perdut. Això és el que vaig fer.
Quants exiliats van localitzar?
A través de la Fundació CEPS vam presentar un projecte de recuperació de la memòria històrica del genocidi amb els supervivents que hi havia ací. Vam arribar a localitzar 34 exiliats a Espanya només. No tots van accedir a contar la seua història perquè molts encara tenien por que patiren represàlies els seus familiars a Colòmbia i fins i tot ells ací. Se sap que la intel·ligència colombiana tenia xarxes en l’exterior i actuava en casos determinats. D’aquests 34, vam aconseguir entrevistar-ne 22 reconstruint el seu activisme al país, les circumstàncies de per què van haver d’eixir a l’exili i com era la seua vida ací. Amb això vam fer el documental.
Què recorda dels testimoniatges dels supervivents exiliats?
Si he d’extraure conclusions d’aquest treball, va haver-n’hi dos de fonamentals. Aquesta gent, malgrat els anys transcorreguts, mantenien vius els seus ideals i des d’ací tractaven de col·laborar en la mesura del que podien amb la lluita per la justícia social a Colòmbia, però també en els moviments socials i les lluites sindicals en l’Estat espanyol. Com deia Fernando Hidalgo, un dirigent de la UP que va morir poques setmanes abans de conéixer aquesta sentència que l’hauria omplit d’alegria, l’exili és una altra forma de lluita. Ho deia en el documental mentre agranava els carrers de Getafe, perquè era agranador. Ell continuava mantenint molt viu allò.
L’altra cosa en què tots coincidien és que ja estaven ací molts anys, però el seu desig era tornar. És aquesta contradicció que estan ací, segurs, els seus fills viuen en un entorn afable, però haurien d’estar en el seu lloc d’origen, perquè els van traure a la força.
Com valora la sentència de la Cort Interamericana de Drets Humans?
És un gran avanç en la defensa dels drets humans, no sols a Colòmbia sinó en la resta del món, perquè no conec més casos en què hi haja hagut una sentència que condemna un Estat per una persecució feroç contra un partit polític. No ho arriba a qualificar de genocidi, però sí que parla que és un crim de lesa humanitat i que va ser un extermini sistemàtic i planificat des de l’Estat colombià. És important, perquè es reconeix que va haver-hi una responsabilitat per part de l’Estat, no sols per no protegir els integrants de la UP, sinó perquè també estableix que va haver-hi una aliança entre sectors empresarials, polítics i la força pública colombiana per fer desaparéixer aquest partit. Això es va produir precisament perquè el partit va començar a tindre un cert èxit electoral i es va convertir en una amenaça per als interessos de les classes que sempre han governat Colòmbia.
Què opina de les mesures que imposa la sentència?
Estableix una sèrie de mesures de reparació que tenen un caràcter integral: no sols d’indemnització a les víctimes, sinó tractar de donar a conéixer el que realment va ser el moviment de la UP i desmuntar el missatge que es va transmetre durant dècades que si els mataven és perquè eren auxiliadors de la guerrilla i així es justificaven els crims. Aquesta sentència obliga a reescriure la història de Colòmbia d’una altra manera, en aquest sentit em sembla molt positiu. Ara caldrà que es complisquen totes aquestes mesures. Estem en molt bon moment, perquè hi ha un Govern d’esquerres i, a més, un dels primers a pronunciar-se va ser el president mateix, Gustavo Petro, alegrant-se per la sentència i comprometent-se a complir les mesures que estableix.