Després d'uns anys de presència només irregular als mitjans escrits, Francesc Pérez Moragón (Algemesí 1948) publicarà ací quinzenalment retrats literaris breus de persones que haja conegut, principalment valencianes. Gent coneguda per una o altra activitat, però també ocasionalment homes i dones que tinguen oficis sense relleu social. Hi combinarà dades sobre els retratats amb opinions i vivènces pròpies. Parlarà sobretot de persones vives, però hi haurà algun record d'amistats desaparegudes que haja tractat en alguna etapa d'una vida en què no li han faltat canvis d'escenari.
Amb Vicent Garcés, “igual com ara”
Sobre este blog
Després d'uns anys de presència només irregular als mitjans escrits, Francesc Pérez Moragón (Algemesí 1948) publicarà ací quinzenalment retrats literaris breus de persones que haja conegut, principalment valencianes. Gent coneguda per una o altra activitat, però també ocasionalment homes i dones que tinguen oficis sense relleu social. Hi combinarà dades sobre els retratats amb opinions i vivènces pròpies. Parlarà sobretot de persones vives, però hi haurà algun record d'amistats desaparegudes que haja tractat en alguna etapa d'una vida en què no li han faltat canvis d'escenari.
Amb Vicent Garcés -ens coneixem fa més de seixanta anys- m'ocorre que pot passar temps i temps i, quan per una causa o altra ens retrobem, ni que siga per casualitat, podem començar a parlar com si ens haguéssem vist ahir. De seguida reprenem la conversa. I, malgrat ser dos vells, no parlem del passat, si no és que cal per resoldre un dubte o aclarir un oblit. Parlem de l'actualitat. I, amb la mateixa poca alegria, del futur.
Els darrers temps ens hem trobat més sovint que abans. Li vaig demanar participar el juny passat, amb Ernest Garcia i Carles Dolç, en una taula redona a la Nau, de la Universitat de València, sobre Vicent Ventura, en els actes pel centenari del naixement del vell amic. La seua intervenció fou molt ajustada i, pel que vaig comprovar, causà una sorpresa molt positiva en persones ben informades però més joves, que no l'havien escoltat mai.
Ara me n'adone que el rotgle de persones en què el vaig conèixer -parle del 1964 o el 1965-, n'han mort unes quantes: els germans Vicent i Carme Miquel i Diego, Rafael Ninyoles, Ferran Zurriaga i d'altres són morts. Ernest Sena i Lluís Aracil viuen. Com altres que ara no sé posar en llista.
1