Després d'uns anys de presència només irregular als mitjans escrits, Francesc Pérez Moragón (Algemesí 1948) publicarà ací quinzenalment retrats literaris breus de persones que haja conegut, principalment valencianes. Gent coneguda per una o altra activitat, però també ocasionalment homes i dones que tinguen oficis sense relleu social. Hi combinarà dades sobre els retratats amb opinions i vivènces pròpies. Parlarà sobretot de persones vives, però hi haurà algun record d'amistats desaparegudes que haja tractat en alguna etapa d'una vida en què no li han faltat canvis d'escenari.
Després d'uns anys de presència només irregular als mitjans escrits, Francesc Pérez Moragón (Algemesí 1948) publicarà ací quinzenalment retrats literaris breus de persones que haja conegut, principalment valencianes. Gent coneguda per una o altra activitat, però també ocasionalment homes i dones que tinguen oficis sense relleu social. Hi combinarà dades sobre els retratats amb opinions i vivènces pròpies. Parlarà sobretot de persones vives, però hi haurà algun record d'amistats desaparegudes que haja tractat en alguna etapa d'una vida en què no li han faltat canvis d'escenari.
L'altre dia, amb Valerià Carabantes, amic excel·lent, vaig anar a la Vall d'Uixó, que és el seu poble —encara que haja viscut quasi sempre in partibus infidelium. Com altres vegades, hi anàvem per parlar sobre Arcadi Garcia Sanz, que l'any vinent hauria fet cent anys si hagués viscut. Ens esperaven dos homes que havien posat en marxa la iniciativa, Josep Font i Nel·lo Navarro, puntals amb altres persones del Centre d'Estudis Vallers. És una entitat d'una molt notable experiència, la que aporten ells i altres membres, i que es reflecteix en una multitud d'activitats realitzades, publicacions i, en definitiva, una voluntat de proporcionar a la gent que viu al municipi tota mena de serveis culturals. La Vall és una població d'un dinamisme cultural que potser els qui l'animen trobaran poc fort —sempre es té la mateixa impressió absolutament falsa, en aquests casos—, però que des de fora es pot tranquil·lament contemplar amb enveja. La Vall és una població on fa molt que sonaren les primeres sirenes per dur la gent a treballar amb puntualitat rigorosa. Això creà una manera d'actuar col·lectiva molt distinta al de la gent d'altres llocs, d'economia quasi exclusivament agrícola o comercial.
Font, Navarro i Carabantes es deuen conèixer de fa molt de temps. Després de comentar tota mena de qüestions locals i de recordar amb més o menys enyorança persones i fets de la seua joventut, vam asseure'ns a prendre un cafè i començàrem a posar sobre el paper idees positives per commemorar dignament el centenari d'Arcadi Garcia, comptant amb altres persones i institucions, de la Vall i de fora. La primera, que tots teníem al cap, era preparar una reunió amb el professor Vicent García Edo, el més directe hereu intel·lectual dels treballs del personatge que ens mobilitzava.
Què feia jo en aquella reunió? Escoltar-los i posar-me a la seua disposició per al que puga ser útil. És a dir, poc; excepte escriure algun paperet com aquest, veure'ls treballar i recordar el gran tipus que fou don Arcadi —sempre li vaig dir així—, el millor coneixedor del dret foral valencià i d'altres molts àmbits de la història jurídica peninsular i europea.
0