Fa uns anys, més de quinze, Xavier Serra em demanà noms per a una sèrie d'entrevistes que pensava fer i que aparegueren després, en diversos volums, publicades per Afers, l'excel·lent editorial que porta amb encert poc freqüent Vicent Olmos, amb la col·laboració de Ramon Ramon. Li'n vaig suggerir uns quants, que acceptà —Doro Balaguer, Josep Iborra, Josep Antoni Comes— i que representaven, dins de la relativitat d'aquestes seleccions, activitats i maneres de ser molt distintes, encara que pertanyien a sectors ideològics d'una certa afinitat. Més per la manera de ser de cadascun que per coincidències marcades d'entrada. Afinitats selectives, podríem dir-ne. Serra volia algú de la cosa empresarial. Pensava en un nom que vaig tractar de llevar-li del cap, perquè no arribaria a entrevistar-lo. A canvi, li vaig aconsellar amb convicció que parlara amb Josep Maria Soriano Bessó. Per molts motius, entre els quals un, per a mi decisori: el fet de conèixer des de molts angles, per no dir tots, els trencacolls i les virtuts del cooperativisme, ja que feia molt de temps que hi estava implicat a fons. Tan a fons com és capaç d'implicar-se Soriano Bessó.

Ara mateix, recordant el que en sé, he arribat a una conclusió més que evident, però que se m'havia escapat fins ara. El fet que Soriano siga el que és, que haja fet en el cooperativisme valencià tot el que ha construït, no es deu a una vocació inicial seguida fins a la jubilació, sinó que delata una mancança infinita de la societat en què va nàixer i on s'ha mogut: la de crear i mantenir mitjans de comunicació forts i propis. No diré que siga un defecte connatural —fins al 1936 es crearen i mantingueren, sense eixir del periodisme escrit, capçaleres d'una certa influència i importància— sinó que, des del moment en què, durant una segona etapa del franquisme, es permeté obrir periòdics nous, i després, des de l'anomenada Transició, el peix ja estava venut i totes les iniciatives fortes arribaven de fora. Aquests dies, furgant en la vida de Vicent Ventura, se m'ha refermat aquesta idea.

Si aquesta mancança no hagués existit, Soriano Bessó hauria estat, sense cap mena de dubte, un periodista agut i agosarat, un informador fidel i meticulós. A més, els seus dots empresarials, la seua tossuderia i el seu caràcter despert l'haurien dut probablement a muntar i dirigir periòdics que haurien contribuït notablement a rebaixar l'alt grau de provincianisme en què s'ha mogut el país i que ara ha retornat amb una força asfixiant. Potser definitivament letal.