Amb la família de Josep Iborra, admirant el seu treball

Des que era adolescent, segons el meu record, la meua vanitat ha estat quasi inexistent. Potser ha tret el cap en alguns moment en què el cervell se m'extraviava momentàniament, però si l'he tinguda l'he sabut amagar o oblidar tan ràpidament com he pogut. Ara, entre les poques operacions en què he intervingut els últims anys, n'hi ha una que, si no m'envaneix, m'alegra extraordinàriament. Per una concatenació d'atzars vaig poder ajudar a l'edició d'una obra intel·lectual sense equivalència al País Valencià dels nostres dies: els originals de Josep Iborra, la majoria inèdits que la Institució Alfons el Magnànim començà a publicar el 2021 i dels quals han arribat a les llibreries tres volums. En l'atonia mental del país, quan es tracta de considerar obres d'aquesta mena, aquest seguit de textos d'enorme qualitat probablement passaran desapercebuts. Si alguna persona vol prendre en consideració la meua humil opinió, revelen una solidesa cultural, una perseverança en la lectura i en la indagació moral del que Iborra llegia i vivia, que el fan superior a molts escriptors que fa anys són considerats com a excelsos.

En qualsevol cas, Iborra fou un senyor que dedicà una quantitat immensa d'hores a llegir i escriure, en part per mastegar allò que havia llegit i incorporar-lo a les seues cabòries. Tantes, per exemple, com Fuster? Sens dubte. Però Iborra era funcionari i no havia d'enviar amb urgència als periòdics, com el seu gran amic, el producte d'aquesta labor sistemàtica. Fuster hauria mort d'inanició si hagués volgut aplicar a la lectura i l'escriptura el temps i les cauteles que emprava Iborra.

I, passant a qüestions col·laterals, Iborra hauria mort d'inanició i de coses més terribles, si no hagués tingut al costat Joana Posadas i, com a conseqüència d'aquesta proximitat física, uns fills que pogueren aprendre i continuar la seua lliçó. Ací descriuré a grans trets l'ambient familiar que ha propiciat l'aparició dels seus llibres que ara circulen.

Joana Posadas Selma va néixer l’any 1935 a València. Quan tenia pocs mesos, la família es va traslladar a la Finca Roja, acabada d’estrenar, on els pares havien comprat un pis. Hi ha viscut sempre, excepte dues etapes a Alberic i Gandia, on el marit fou catedràtic de Filosofia de Segon Ensenyament.

Era filla d'un aragonès, de Torres de Albarracín, enviat als onze anys tot sol a València, a guanyar-se el pa que a casa no tenien. Després de moltes penalitats, va fer-se agent comercial, i portà una vida modesta però assegurada.

La seua dona havia nascut al Grau de València. El seu valencià, ple de modismes i dites populars, encara alimenta el dialecte familiar. D'origen també humil, s'havia fet modista i, entre les seues clientes, tenia algunes de famílies benestants valencianes. Una d'elles era la família Senabre. Vicente Juan-Senabre era el propietari d'una coneguda botiga de vetes-i-fils situada a la plaça dels Porxets de València, a la vora de la plaça de la Mercè. Passaven els estius a Villa Eugènia, en la pujada de l'Ermita de Godella, fugint de la calor de València com tanta gent benestant de l'època. El trenet, propietat de la família Villalonga, facilitava el contacte amb la ciutat, de manera que els pares no abandonaven del tot els seus negocis o obligacions. Les botigues, llavors, només tancaven els dies feriats. No hi havia vacances. Sobretot, per als dependents.

Joana Posadas va estudiar en el col·legi de les Dominiques, dels quatre anys fins als catorze. Després, fins als vint-i-un, al Domus, al vell casalot del carrer de Sant Bult, estudià batxillerat i magisteri. No va exercir de mestra, perquè l'ambient familiar i social no ho van afavorir.

Freqüentava el domicili dels Senabre-Dasí a l'avinguda que es deia de José Antonio i tenia molta relació amb les filles. Allí, per casualitat, va conèixer un jove Josep Iborra, que aquella vesprada de festa vagava pels carrers i es va trobar amb uns companys de les milícies, que el convenceren d'acompanyar-los a aquella casa, on l'ama celebrava el seu aniversari. D'aquesta manera es van conèixer els futurs esposos.

Era el 1954. Ella tenia dinou anys i ell vint-i-cinc. Es casaren el desembre de 1959 en l'església de Sant Agustí de València. Oficiava el sacerdot Josep Espasa i com a testimonis signaren Ventura i Fuster. A l'orgue, José María Machancoses, director de l’Orquestra Simfònica. Els fills vingueren aviat: Enric (1960), Eugènia (1962) i Joaquim (1964), tots batejats pel pare Espasa. El matrimoni Senabre-Dasí apadrinà Enric. Els padrins d’Eugènia van ser Ventura i Marina Peris, la seua dona. Els de Joaquim, els fills del ginecòleg José Aviñó, que havia atès la mare en els parts.

Enric és filòleg i crític literari eminent. Eugènia també va estudiar Filologia Catalana i és professora d’institut. Des que es va casar, ha viscut a Barcelona. Joaquim és arquitecte i des del 2005 professor a la Universitat Politècnica. Els tres germans han aportat a la família cinc nets: Neus, Carles, Marta, Margarida i Mariona, ja majors d’edat i que van traient el cap per ací i per allà.

Molts anys abans, encara festejaven Josep i Joana, quan ell va descobrir, sens dubte amb una il·lusió enorme, que la nóvia sabia escriure a màquina. Ell no n'aprengué mai. Se li va obrir el cel. Com que no tenia un clau per a comprar llibres, els treia de biblioteques i ella li passava a màquina els fragments que necessitava. Des d'aleshores, li va mecanografiar sempre els manuscrits, primer amb una vella màquina Royal, després amb una Olivetti. Quan aparegueren els ordinadors, Joana s'hi va adaptar, encara que sense entusiasme, però amb l'únic avantatge que podia teclejar sense fer soroll ni destorbar la família, a hores intempestives. Sempre ha estat molt matinera i ho continua sent, amb vuitanta-vuit anys. S'alça sovint a les sis del matí, de vegades abans. Mai no ha estat capaç de quedar-se al llit més tard de les vuit. Rarament ha hagut de fer llit per malaltia. Si alguna vegada ha estat el cas, el caos s'instal·lava en la vida familiar. El pare de la família es feia càrrec dels fogons de la cuina i provocava situacions que divertien els fills però no els resolien l'alimentació. L'administració de la casa sempre ha estat cosa de Joana, que té una capacitat organitzativa i de treball extraordinaris. No contenta amb les tasques domèstiques, va aprendre d'una bona restauradora les tasques d’enquadernar llibres artesanalment. Després de la riuada del 1957, Iborra —com Fuster— va comprar molts llibres desfets per l’aigua i el fang, a preu de saldo. Molts van ser enquadernats per Joana.

Josep sempre va escriure a mà, amb els papers sobre els genolls. A casa, mai no el van veure llegir o escriure en una taula. Una vegada, segurament amb la intenció de descarregar la dona de treball, va decidir aprendre a escriure a màquina. Fins i tot comprà una tauleta amb rodes. La temptativa va fracassar i Joana va tornar a mecanografiar els manuscrits. Des de de finals dels anys vuitanta, Enric es va encarregar de la correcció dels originals.

Mort Josep Iborra, l'equip, reforçat per Joaquim, que és expert en informàtica, emprengué l’edició de la seua obra continuant aquella pauta establerta quan vivia. Ara, el procés és més complex, perquè el volum de papers és considerable i en alguns casos cal fer una edició a fons del material. D'això se n'encarrega sobretot Enric,  però sense Joana hauria estat molt més difícil, si no impossible, perquè només ella, habituada des de decennis, és capaç de desxifrar la lletra del marit. I ell ja no està per aclarir dubtes d'interpretació. Iborra aprofitava papers usats, de tots els formats i dimensions, de procedència a vegades inexplicable. Aprofitava els marges, omplia el text de referències a altres paràgrafs, de salts, de fletxes. Escrivia de manera fragmentària, encara que seguint uns fils temàtics coherents, que la publicació actual de la seua obra estableix amb claredat. Davant de la seua permanent reticència a publicar —jo en vaig ser testimoni més d'una vegada—, la dona el recriminava i profetitzava: «Quan tu et muigues, els teus fills posaran un paper darrere l'altre i els publicaran». Ell callava i no en feia cas.

Tot el que he dit en les pàgines anterior es deu en gran mesura a  les notícies que he pràcticament copiat d'un informe minuciós redactat per Joaquim Iborra Posadas, rigorós coneixedor, com la resta de la família, de l'obra del seu pare.

Pel que fa a mi recorde ara que el meu pare morí tuberculós quan jo tenia onze anys, després d'una malaltia llarga i dura, que ens deixà en una difícil situació material i anímica. Com el de tants republicans que eren joves i esportistes el 1936 i hagueren de patir la guerra i la postguerra, el seu cos no s'havia refet de les misèries del front, el pas per la Plaça de Bous de València el 1939, i després un batalló de càstig i tres anys de servei militar amb l'exèrcit de Franco, a Euskadi i Burgos. 

Abans de morir havia comprat per als fills una enciclopèdia i una Bíblia de la família -és a dir, censurada-- que s'uní a la trista despulla d'una biblioteca familiar delmada per la guerra. En pel·lícules nord-americanes, jo veia que la Bíblia era interessant o prestigiosa. Vaig llegir aquella edició lamentable. Tan lamentable com algunes suposades traduccions fetes per Blasco Ibáñez que vaig llegir alhora i que pertanyien a les obres d'una biblioteca que el SIM de Loreto Apellániz no havia considerat delictives quan detenia republicans autèntics i deixava córrer feixistes igualment autèntics. Els mateixos que el van fer matar només arribaren a València les tropes d'ocupació franquistes. Es deien d'ocupació, no ho he inventat jo.

De la Bíblia recorde fragments massa xocants. Voltaire me'n descobrí després molt més, quan jo havia deixat el Llibre. En un, algun orfe recent i pròxim del Messies li deia, abans de seguir una ordre o altra: «Senyor, deixa'm anar primer a enterrar el meu pare. Jesús li respon: - Segueix-me, i deixa que els morts enterren els seus morts» (Mateu 8, 18-22).

És una ordre divina bastant estranya que, en qualsevol cas, la vídua, els dos fills i la filla de Josep Iborra no van seguir quan el pare va morir a València, quan no ho esperàvem, el 2011. Ben al contrari, es van ocupar que tingués un comiat digne i emotiu i, tot seguit, començaren a pensar què farien amb tot el que ell havia deixat escrit i inèdit, producte de molts anys d'esforç intel·lectual i humà en circumstàncies molt difícils. 

El resultat, gràcies a ells, està a la vista. I és memorablement esplèndid.