Eliseu T. Climent Raga, fill dels propietaris de la revista El Temps, que ara passarà de setmanal a mensual, ha comunicat aquest canvi significatiu i lúgubre amb una mena de resum històric que conté un silenci lamentable, en ometre el nom de Joan Francesc Mira que tants esforços feu perquè el periòdic nasqués.
No és qüestió ara de fer ni tan sols un resum biogràfic o una valoració intel·lectual de Joan Francesc Mira, al qual s'han dedicat alguna tesi de doctorat, jornades d'estudi i tota mena d'entrevistes extenses i denses i homenatges acadèmics. Els seus llibres, en particular les novel·les però també alguns assaigs, han tingut un gran èxit de públic. Com les pàgines en què ha recollit les seues memòries, des de la infantesa. O els llibres on ha aplegat articles de premsa. També d'El Temps.
Un amic de temps difícils
Fa uns quaranta anys que a penes no ens hem vist ni hem parlat, Mira i jo, que vivim lluny, l’un de l’altre, i freqüentem ambients distints. O no en freqüentem, perquè som poc afeccionats a la vida social. Ara, si ens trobem per gran casualitat en algun acte, la cordialitat es manifesta de seguida i li recorde que ha de venir a Sueca, a visitar a fons l'Espai Fuster. Ell em diu que sí; estic segur que un dia o altre podrà fer-ho.
No fa molt es produí una d'aquestes trobades circumstancials, el darrer 17 d'octubre a Sant Miquel dels Reis, en l'acte d'homenatge i imposició de la medalla de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua a un altre gran amic dels dos, Vicent Pitarch. Només veure'ns, de manera inesperada, Mira i jo ens vam saludar amb afecte personal, amb mostres espontànies d'una cordialitat nascudes d'aventures i esperances compartides. I compartides des d'una època en què no eren tantes persones les que treballaven en silenci per salvar el futur de la llengua del país i per crear fins i tot una consciència de país, molt difusa i només persistent amb una certa solidesa en petits nuclis que anaven creixent penosament.
Mira formava part dels primers rengles d'aquests nuclis. El nostre sentiment de cordialitat mútua no és, per tant, cosa recent. Ens vam conèixer al 1966, quan ell tenia vint-i-sis anys i jo divuit.
Després, des del 1974, vam coincidir sovint en operacions culturals i civils al Secretariat de l'Ensenyament de l'Idioma impulsat per Adolf Pizcueta, Manuel Sanchis Guarner i Joan Fuster, o en altres llocs. En aquelles coincidències se situen, precisament, la preparació i els primers anys de la revista El Temps.
No és estrany que Eliseu T. Climent Raga ignore tot això, perquè llavors no havia nascut o quan començà el setmanari devia estar encara fent el batxillerat. Deu haver-se guiat, en conseqüència, per comentaris o interpretacions interessades d'uns episodis no tan antics ni tots tan amagats —alguns, sí— però que, al capdavall, es poden aclarir repassant la col·lecció del setmanari, ara mensual.
Escric fora de casa, sense accés als meus papers de l'època, ni facilitats o ganes d'anar a una hemeroteca a veure les primeres desenes de números d'El Temps per ajustar dades i dates, però tinc la convicció que el que diré s'ajusta plenament a la realitat. Dels testimonis possibles, no han mort tots. I, en qualsevol cas, la tesi de doctorat de Manuel Lillo Usechi Mil números d'El Temps: el compromís de construir un país normal, llegida a la Universitat d'Alacant el 2016, conté nombroses dades sobre la implicació de Mira en la vida del setmanari. Des del principi. Des de molts abans que la rotativa comencés a girar.
A una distància tan gran del tema, diu Eliseu T. Climent: «Era el 28 de maig de 1984 quan apareixia el primer número del setmanari que teniu a les mans. Aquesta data no era més que la culminació del llarg procés de gestació del projecte, amb anys de treball, tribulacions, encontres i desencontres».
Llevat del dia, el mes i l'any, a més del que significa la paraula treball, la resta és pura fantasia. No hi hagué cap tribulació ni cap desencontre en el temps anterior a l'eixida de la revista. Al contrari, hi hagué una gran il·lusió, de la qual Mira participava plenament, com ho podrien testimoniar, per exemple, Jordi Enguix o Josep Forcadell, que feien tasques de captació de recursos i subscripcions, o de difusió d'una exposició gràfica sobre periodisme en valencià del segle XX que vaig comissariar. El mateix Mira, és clar, podria parlar-ne amb exactitud i detalls. Potser ja ho ha fet, entre els milers de pàgines que ha escrit.
Per a la tesi doctoral de Rafael Xambó, publicada amb el títol Dies de premsa (1995), vaig recordar l'origen de la maniobra: «El Temps va ser una idea inicial de Fuster, que ja en els moments més agres de l'atac anticatalanista tractà de posar en el cap d'Eliseu Climent una doble urgència. D'una banda, la de fer una revista d'«alta cultura», amb la qual es pogués demostrar de què era capaç, ací, un món intel·lectual que volia publicar en català el resultat de les seues cabòries o les seues investigacions i que, en qualsevol cas –i això era important– volia marcar així la distància amb gent que només era capaç de fer els papers impulsats pel que seria l'Acadèmia de Cultura Valenciana o coses semblants. Això volgué ser L'Espill, que Fuster dirigí, però que no arribà a ser mai el que ell projectava, una revista més semblant a les que alguns intel·lectuals francesos havien fet reeixir després del 1944 –perquè hi havia editors capaços de respondre–, amb un ressò intel·lectual, ideològic i fins i tot polític constatable, o algunes que havien aparegut per aquest rodal abans del 1939 –La Revista de Catalunya, per exemple. En aquelles converses, Fuster posava sobre la taula, materialment, exemplars d'un grapat de possibles referències. La distribució de les seccions de L'Espill , adaptada a alguns d'aquells models, la feu ell.
La segona urgència, no molt allunyada, era fer un full setmanal d'agitació i de conscienciació civil –Fuster mostrava sempre, com un model mínim però suficient, El Camí, dels anys 1932-1934–, ni que fos en paper de diari i sense cap mena de luxes. «Hem de plantar-los cara», deia en el curs de les seues explicacions, tot sabent que, mentrestant, proliferaven els Murta, els Som i altres espècimens del periodisme blaver».
Ho torne a recordar: El Temps i L'Espill nasqueren, com tantes altres coses que s'atribueix Eliseu Climent Corberà, per una idea de Fuster, que ens havia convocat a sa casa per explicar-nos-la. Entre la reunió nocturna en què Fuster ens indicà a Climent i a mi aquella doble necessitat i l'execució de la comanda va transcórrer bastant temps.
Entre altres coses, calien recursos econòmics. Per a L'Espill, per exemple, don Adolf Pizcueta, aportava trenta-mil pessetes per cada número que arribava a les llibreries –testimoni de Vicent Ventura. La infraestructura de la revista era mínima. Jo anava a casa de Fuster i allí decidíem el contingut de la revista. Un dels primers problemes, que retardà la publicació del volum inicial, fou l'extensió desmesurada d'un excel·lent article de Ricard Blasco sobre el valencianisme i la guerra civil. Pensàrem a dividir-lo per números, però no era un bon començament per a la publicació, de manera que finalment va eixir un número 1/2 (primavera/estiu 1979).
L'empresa
Sobre El Temps, diu E. T. Climent Raga: «l’empresa editora, Edicions del País Valencià S.A., havia nascut set anys abans, el 7 d’octubre de 1977, amb la intenció de posar fil a l’agulla a una aventura que havia derivat de la idea primigènia d’una cadena radiofònica, Ràdio Zero, que mai va fer-se realitat». Tampoc això no és exacte. Mentre treballàvem en el projecte de setmanari i havent sortit ja L'Espill, Jordi Bigas –molt més modern que tots nosaltres en això– ens demostrà que era molt més senzill i barat, i potser més efectiu com a mitjà de comunicació i agitació, organitzar una emissora de ràdio, que hauria tingut fàcil autorització amb el PSOE ja al poder. Estudiant la cosa, el 9 de novembre de 1982, vam viatjar a Vila-real Xavier Albiol, Eliseu Climent i jo, a visitar, a les instal·lacions de Ràdio Popular, el director, Joan Soler, després d'haver passat pel Palau de la Generalitat a donar el condol de Manuel Sánchez Ayuso, mort sobtadament. Soler, gran valencianista, s'oferí a assessorar-nos en el que calgués, però la idea fou finalment desestimada per Climent. L'emissora aniria al mateix local de l'avinguda del Baró de Càrcer on després estigué l'editorial Tres i Quatre i a continuació El Temps. Era —crec— el pis que la sogra de Climent havia comprat per al seu fill José T. Raga Gil, futur rector del CEU San Pablo i vice-canceller de la Universitat Catòlica de València, creada per l'arquebisbe Cañizares, a més de membre de FAES, el grup de pressió intel·lectual de José M. Aznar.
Mentrestant, en el procés de preparació del setmanari, pensant que el periodisme d'investigació havia de ser-ne la base substancial, vaig insistir en la necessitat que tingués un bon arxiu, al qual s'afegiria el que des de 1974 havíem format al Secretariat amb Beatriu Civera. Per això Mira, Climent i jo, anàrem un dia a Madrid, on ens rebé Julián García Candau a la redacció d'El País i ens mostrà l'admirable arxiu del diari. El viatge no es va produir molts anys després del 30 d'octubre de 1978. Hi havia encara al diari moltes mesures de seguretat després de l'atemptat d'extrema dreta que havia causat la mort del conserge Andrés Fraguas. L'agost del 1984, quan ja havien eixit els primers números d'El Temps, Joan Francesc Mira, Climent i jo, visitàrem García Candau a l'apartament de platja on estiuejava, per comentar problemes de redacció i definició general de la revista.
Però encara abans, Mira, Climent i jo havíem anat a Barcelona, a l'estudi del gran grafista Ricard Giralt Miracle, que havia dissenyat una magnífica maqueta per al setmanari. Per causes que desconec, Climent desdenyà la maqueta. Calgué buscar-ne d'altres, també molt adequades com la que em regalà Rafael Ramírez Blanco, però els propietaris ocults de la futura revista setmanal no les van voler.
En aquell atzucac del qual no érem culpables, a punt ja de dur els primers originals a la impremta per fer un número 0, Joan Francesc Mira, davant de mi, agafà un regle, un paper i uns folis i feu una premaqueta que, a grans trets, s'aplicà en els primers moments.
De la mateixa manera, com que l'empresa no havia sabut trobar director per al projecte, em vaig fer càrrec del treball amb el compromís que seria per poc temps. Se n'havia parlat de manera molt especial amb Manuel Muñoz, delegat d'El País, però també amb Tomàs Ribera Tena, que treballava en una emissora de ràdio a Barcelona i estava relacionat amb la revista Jano. Josep V. Marqués s'havia postulat ell mateix.
Joan Francesc Mira, en definitiva, estigué des del primer moment en la preparació d'El Temps. Amb ell, al seu maset familiar de Castelló de la Plana, inventàrem els sumaris dels primers números i véiem a qui podríem encarregar articles, entrevistes o reportatges.
Amb la revista ja al carrer, Mira venia a la redacció un dia o dos a la setmana. Durant tota una primera etapa, va ser per a mi un ajut que mai no agrairé prou, perquè no sols aplicava els seus amplis coneixements a altres faenes, sinó que feia també tasques subalternes de correcció o edició dels textos.
Alhora, buscàvem un moment per parlar d'altres coses. Ell estava embrancat en la redacció d'Els treballs perduts, primer títol d'una extraordinària trilogia novel·lística sobre València, la ciutat dels dos, i em passà algun capítol de l'original encara inacabat.
En deixar jo El Temps, Joan Francesc Mira em demanà prologar un recull de textos periodístics seus, Punt de Mira i altres papers (1987). En record d'aquelles peripècies i sense dubte com un signe de confiança personal.
0