Amb Manuel Boix, a l'Alcúdia

Hi hagué un temps en què a l'Escola de Belles Arts de València ensenyaven a dibuixar i a pintar copiant del natural, d'estàtues que imitaven l'escultura clàssica o de temes semblants. Hi havia un alumnat reduït i, en aquells temps de llarga postguerra, el professorat no era gran cosa. L'Escola estava situada a l'antic convent del Carme, al barri que en pren el nom, a la ciutat vella, però plena de vida. Per ingressar en ella, calia passar unes proves específiques, que demostraren una certa habilitat tècnica per a esdevenir pintor o escultor, a més d'haver aprovat uns estudis reglats molt sumaris. Entre 1961 i 1966, Boix freqüentà aquell convent desafectat per la desamortització de Mendizábal, o per alguna altra. Supose que hi aniria caminant o en tramvia, des de l'estació del trenet elèctric, que venia de Castelló de la Ribera. Travessaria el barri del Carme, molt tocat per la riuada de 1957, i entraria a les aules mal il·luminades o escoltaria consells de vegades pintorescos, que va saber aprofitar com pocs dels companys i companyes de curs. 

Ara que hi pense, i no serà de sobra apuntar-ho com a possibilitat, potser aquella Escola de Belles Arts, de la qual he sentit anècdotes de tota mena contades per persones estimades que ja han desaparegut, seria l'únic centre docent del País Valencià en què, sense fer-ne massa problemes, part del professorat i de l'alumnat s'expressarien en valencià, els qui el tenien com a llengua pròpia, sense més intromissió de l'estat castellanitzador. Els muts poden pintar o esculpir. I, d'altra banda, alguns professors devien tenir un coneixement més aviat pobre de la llengua oficial de l'Estat.

L'Escola de Sant Carles, delmada per l'exili d'alguns docents i la repressió exercida sobre alguns dels qui restaren al país, comptà llavors amb la veu i els coneixements d'un sacerdot culte que hi impartia, més que l'assignatura que tenia encomanada en el programa, una tasca d'orientació intel·lectual i artística que la major part dels seus companys de claustre no haurien pogut exercir, si se'ls hagués acudit. Era Alfons Roig. Josep Palàcios en va deixar constància fa temps, en un text inoblidable: «Algunes dades per situar la pintura de Manuel Boix». Roig deixà bona memòria en molts que foren alumnes d'ell, per exemple, en Doro Balaguer, a qui tractà de visitar quan era empresonat, cap al 1960.   

Manuel Boix havia nascut a l'Alcúdia, a la Ribera Alta, el 1942. Tres anys després d'acabar la guerra civil amb la victòria franquista. Al poble hi havia un petit grup en què, amb contradiccions o sense, van sobreviure idees valencianistes d'avantguerra que Fuster modernitzà després. El capdavanter era Josep Lluís Bausset, tan agudament retratat per Santi Vallés en diversos treballs. No cal ara i ací insistir sobre el vincle entre Bausset i Fuster, nascut en una pensió irrisòria al carrer de la Mar —fa més de cinquanta anys, anant a una llibreria de vell, l'escriptor m'ensenyà on havia estat l'establiment— i perpetuat sempre. Potser d'aquelles converses d'amics, en l'amarga postguerra, heretà Boix l'esperit reivindicatiu i nacional que sempre l'ha distingit, i que és visible sobretot, però no solament, en les seues recreacions sobre la Germania i els seus herois derrotats.

No diré, però podria ser, que també vingués per aquest cantó l'atenció que l'escultor Boix ha prestat al joc de pilota. És una mirada sovint monumentalitzadora, que rescata del fons del temps una afició esportiva que semblava abocada a la desaparició. Jo no en sé res, però diria que tret d'algun pintor costumista del xix cap artista plàstic important no havia reflectit tot l'impacte visual d'allò que una partida pot aconseguir, fins i tot en els detalls físics dels jugadors.  A Xàtiva, aquesta atenció de Boix té un llooc remarcable.

Joan Fuster, que havia seguit de prop, amb curiositat de congènere cultural, l'aparició de noves sensibilitats pictòriques a la trista València dels anys 40, 50 o 60 del segle passat, mirà de seguida el que feia Boix, el que feia Artur Heras, el que feia Rafael Armengol, quan tots tres van trobar l'oportunitat de plantificar junts les seues pintures en alguna galeria. La idea és que fora comercial. És a dir, que algú adquirís un llenç per un preu superior al que el pintor havia pagat per la tela i els pigments. Més el marc, és clar. Val més no pensar en l'anàlisi d'aquelles esperances juvenils, tal com Boix se les devia formular de nit al llit, insomne, imaginant què podria fer amb els duros que aquelles aventures durien a les seues butxaques. Que eren, cosa de l'edat, les de la família, o les de la muller en perspectiva, que suportaven les ambicions ben justificades de l'aspirant a pintor cotitzat. Autosuficient, si no ric. Independent, capaç d'enfrontar-se cada matí als enigmes del dibuix, la pintura o el fang com si fos el primer dia. En un estudi que primer seria potser un simple espai de la casa i després aniria creixent com si tingués vida pròpia. No una fàbrica, sinó un taller. O un laboratori.

Amb Manuel Boix ens hem vist poques vegades, però fa molts anys que ell sap on estic i jo sé on trobar-lo quan ha calgut. L'he visitat més d'una vegada a l'Alcúdia. Amb Josep Palàcios, per exemple, però també amb l'equip que féu el documental Ser Joan Fuster, el 20. A la sala acollidora de l'entrada vam entrevistar Josep Lluís Bausset, el testimoni vivent llavors més vell de la trajectòria de l'assagista i, a continuació, Nel·lo Pellisser formulà les preguntes previstes a Boix. No feia tants anys que havia dissenyat les figures tan atractives que il·lustraren una magnífica edició del poemari Terra en la boca, o que havia traçat el disseny emocionant de la làpida que cobreix el nínxol on el 1992 soterràrem l'escriptor enmig dels crits atiats per algun provocateur professional que la veu dolguda i autoritzada de Vicent Ventura hagué de silenciar.

Perquè viure del que pintaria era probablement, en les cabòries de Boix, una preocupació central. A pintar, i posteriorment a produir escultures, ha dedicat un esforç continuat. Això no té importància, perquè és el que han fet molts altres artistes. L'important és que ell ha reeixit en l'empresa que es va marcar des de jove i, en la crònica de l'art valencià contemporani, el seu nom i el seu treball ocupen un lloc capdavanter, ja per a sempre, al marge dels canvis en les modes.

El fet es deu a la singularitat obtinguda en la factura de les obres, especialment en les pintures i els dibuixos. El lirisme, l'exactitud del traç —que no és la simple submissió reproductiva de l'objecte o la forma—, l'assenyada elecció dels colors quan n'hi ha, apresa d'una llarga observació de models, de vegades antics, de què ningú parlava a la vella Escola de Sant Carles, on Picasso era abominat o ignorat pels professors i només Felipe M. Garín y Ortiz de Taranco sabia de l'existència i l'obra d'un Yáñez de la Almedina, per exemple, o d'un Fernando Llanos, que més o menys dugueren a València el missatge visual del Renaixement. És una línia que Boix coneix perfectament, però no és l'única en què s'endinsa.

Si Fuster deia, si fa no fa, que en una obra de Boix es reconeix de seguida l'autor, no era perquè hi hagués repetició en els motius ni en les tècniques. Al contrari, com a Xàtiva es pot veure amb una facilitat fulminant, innegable, no hi ha repeticions ni reincidències. Hi ha, això sí, un aire de família que descansa sobre l'habilitat artística, feta a base de treball davant de la matèria a transformar. La versatilitat de Boix va, de tota manera, més enllà del que la mostra de Xàtiva ha pogut aplegar. Fora necessari, per copsar-la del tot, molt més espai. En qualsevol cas, sempre m'ha agradat detectar-la comparant les grans escultures —les que representen membres de la família Borja, per exemple—, i les més petites, com ara les ja al·ludides, que serviren per a il·lustrar un llibre de Fuster. Recorde molt bé la sorpresa interessada d'alguns amics —Josep García Richart, Vicent Ventura, Josep Iborra... — quan Josep Palàcios en les ensenyà a València, just acabades de fondre, com aquell qui diu. 

Fins al proper 30 d'agost, dies després d'acabada la cèlebre Fira local, es pot veure a diversos llocs de Xàtiva una multiexposició de pintures i escultures que resumeixen i mostren, en una selecció rigorosa, l'obra de l'artista a través de bona part de les variacions estilístiques, tècniques i temàtiques que ha adquirit al llarg d'un seguit de períodes intensíssims de treball i de recerca. Es diu «Manuel Boix. La llum de l'art» i n'ha estat comissari Martí Domínguez, ja autor d'un llibre sobre el pintor publicat per la Institució Alfons el Magnànim. 

Com ha escrit Vicent J. Escartí, no es tracta d'una d'exposició antològica. Certament, aquest propòsit hauria demanat un altre espai, uns itineraris distints. A la capital de la Costera, ciutat alhora monumental i viva, s'ha traçat un passeig que recorre reflexos de l'activitat artística de Boix, de vegades enèrgics, de vegades dolços i sempre traçats amb una mestria delicada. Segons l'opinió de  Xavier Aliaga, «en el cas de Boix, [...] la simbiosi amb la ciutat i els seus espais té un punt màgic, una certa mística que té a veure amb connexions molt especials: les creades entre la ciutat símbol i un dels artistes que més i millor ha jugat amb la simbologia històrica. D’alguna manera, tot i que puga sonar poc reflexiu, Boix és el més xativí dels artistes no nascuts a Xàtiva».

Són vora noranta obres —dibuixos, pintures i escultures—, datades des dels inicis —del 1964 és un autoretrat, encara de mà d'estudiant— fins a èpoques recents. Amb emoció vaig poder contemplar a casa de l'autor fa unes setmanes, en una visita massa ràpida amb Vicent Palacios, el magnífic Tríptic daurat de Xàtiva (1990), que per ell sol ja és una declaració de principis i un exemple admirable de savoir faire i agudesa. No recorde ara si Josep Pla deixà algun escrit de les seues impressions sobre el color de la ciutat, quan s'hi hostatjà a la casa familiar de Raimon, al carrer Blanc, amb el propòsit, aviat abandonat, d'escriure un llibre que representés el que era per a ell el País Valencià. Pla esperava que l'erudit Carles Sarthou Carreres li donés notícies i materials, però el bon senyor tenia una edat venerable i no devia estar per a converses ni tertúlies. Ara, això li hauria calgut per a trobar amb encert —o gosadia— en la memòria, un referent cromàtic que definís per a ell la tonalitat dominant de la vella ciutat, sobre la plana i sota el castell. Dominant la vall i els camins d'entrada al vell regne, per la banda de ponent. Sempre exposada. 

Així, pert tant, Xàtiva ens dona un motiu més per visitar-la els mesos pròxims. El Convent de Sant Domènec, que fou de l'orde dels Predicadors, l'Església de Sant Agustí, el Museu de l'Almodí, Monument Nacional des de 1962, la Casa de l'Ensenyança i la Plaça de la Seu han afegit al seu atractiu permanent, el que de manera ocasional però duradora hi ha incorporat Manuel Boix. 

Hi hagué un temps en què a l'Escola de Belles Arts de València ensenyaven a dibuixar i a pintar copiant del natural, d'estàtues que imitaven l'escultura clàssica o de temes semblants. Hi havia un alumnat reduït i, en aquells temps de llarga postguerra, el professorat no era gran cosa. L'Escola estava situada a l'antic convent del Carme, al barri que en pren el nom, a la ciutat vella, però plena de vida. Per ingressar en ella, calia passar unes proves específiques, que demostraren una certa habilitat tècnica per a esdevenir pintor o escultor, a més d'haver aprovat uns estudis reglats molt sumaris. Entre 1961 i 1966, Boix freqüentà aquell convent desafectat per la desamortització de Mendizábal, o per alguna altra. Supose que hi aniria caminant o en tramvia, des de l'estació del trenet elèctric, que venia de Castelló de la Ribera. Travessaria el barri del Carme, molt tocat per la riuada de 1957, i entraria a les aules mal il·luminades o escoltaria consells de vegades pintorescos, que va saber aprofitar com pocs dels companys i companyes de curs. 

Ara que hi pense, i no serà de sobra apuntar-ho com a possibilitat, potser aquella Escola de Belles Arts, de la qual he sentit anècdotes de tota mena contades per persones estimades que ja han desaparegut, seria l'únic centre docent del País Valencià en què, sense fer-ne massa problemes, part del professorat i de l'alumnat s'expressarien en valencià, els qui el tenien com a llengua pròpia, sense més intromissió de l'estat castellanitzador. Els muts poden pintar o esculpir. I, d'altra banda, alguns professors devien tenir un coneixement més aviat pobre de la llengua oficial de l'Estat.